dissabte, 19 d’agost de 2017

Relat d'humit

Olor de color lila, gust de record cremat. Ryan Adams cantant al presoner de l'amor. Gotes seques lliscant per una pell gastada. Aviat la catifa tindrà tanta pols que ningú no la voldrà usar. Però ell segueix allà, operant tots els cossos que els infermers li entren a la sala. És una persona màquina, no sent res per aquells membres mutilats, per aquells homes i dones que arriben trepitjant el llindar de la mort. Bisturí, tisores, cosir i cosir. Un altre dia que passa igual, què pot fer ell? Què puc fer jo? Què succeirà si les peces surten del taulell?
La dama avança pel lateral, compte amb la torre, jugada perillosa; però el cirurgià és impecable. No hi haurà cap cor que pugui amb ell. Ni tan sols el cor mullat, amarat, xop, ofegat d'aigua, el cor que no li duen mai a la seva sala.
Gira les agulles del rellotges el dit, usa la mà per fer-les descomptar. Els núvols van enrere i l'aigua puja riu amunt. Fa molt de temps, quan ell era un aprenent, quan tot just començava a operar, un tren va aturar-se davant de l'hospital. Era un tren gairebé buit, vell, amb les cadires de cuir gastades i les llums del sostre fluorescents, moltes de les quals ni funcionaven. Tanta era la il·lusió per operar que no va aturar-se ni un segon per veure si el cos que treien del tren duia el cor a dins. Aleshores, a mitjanit, amb una rapidesa excepcional i una tècnica acadèmica fantàstica, va operar les dues cames, la mà esquerra, la cella i el pòmul del costat dret i part del llavi inferior. Va deixar aquell cos perfecte, tenia tan bon aspecte que va recomanar als infermers que l'enviessin cap a casa directament. Així ho van fer.
El tren va marxar. El cor de l'home també. Plovia. El vagó va perdre la capota per culpa del vent, però no va descarrilar, senzillament va desaparèixer horitzó enllà.
Un mes més tard, mentre operava un nen, l’anestèsia va deixar de fer-li efecte i el menut va obrir els ulls. Lluny d'espantar-se, el doctor va mirar les seves grans pupil·les i no va dir res. En el centre d'elles es veia un cor mullat, amarat, xop; que encara feia ressonar suaument els seus batecs. 
El dit índex torna a girar les agulles, però les col·loca al seu lloc, horari d'estiu; posició d'operació, bisturí... tall i sang. Un peó s'ha menjat un cavall. Són poques les fitxes que queden. Per algun lloc deu caure rodolant el cor humit. Ell sent els cops que dóna per sortir del seu amagatall. Ell ho sent tot, però fa veure que no sent res. 

La partida continua...

diumenge, 13 d’agost de 2017

Relat de distàncies

Situats en el parc de Viferbrisne, una parella d'ocells estan ubicats cada un a la copa d'un arbre. Els arbres no estan lluny, potser només els separa una distància equivalent a mig món, però la frondositat que llueixen impedeix els ocells veure's amb fluïdesa.
Per la nit, la gespa és humida i les fulles contenen grans gotes que rellisquen fins caure al terra, on xoquen i es divideixen en gotetes més petites. 
Un dels ocells treu el cap entre les fulles i mira, com si busqués alguna cosa. Torna a amagar el cap. Però al cap d'una estona ho fa una altra vegada.
L'espai entremig és cada cop més gran.
L'absència de verb ofega el pit que no escolta l'ocell com somriu. Aleshores pensa que ballarà en d'altres jardins, més joves, més plens, com ha de ser; però l'espai entremig comprimirà els sagnants pulmons que desesperen. Desesperen per saber-ne més de l'ocell i del seu cant; per saber-ne més del camí que fa.
I mentre el desesper creix, les gotes continuen caient de les fulles, impactant contra el terra, explosionant i dividint-se en d'altres més petites.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Relat de l'espera

El nen no deu tenir ni tres anys. Juga amb una ampolla d'aigua que la seva mare li ha donat. Durant uns segons juga al costat d'ella, després, cansat de fer sempre el mateix, dona voltes al voltant de les cadires on estan la mare i la tieta. Ambdues porten un vel, tot i que una d'elles el porta mal posat i se li poden veure una mica el tipus de cabells que amaga dins de la seva roba protectora. Com no estan assegudes just una al costat de l'altra, sinó que resten en files diferents, per parlar entre elles cal que una de les dues es mogui i inclini el cos. Com és una posició incòmode, es recolze el cap amb el braç. 
Un parell de vegades, la que està inclinada, s'ha girat del tot, mirant cap a mi. Hem coincidit en les mirades només dos cops, però potser ho ha fet més dues voltes. Per mi, ella no es guapa, però potser els seus cànons són diferents als meus. To i el poc atractiu que li trobo, m'agrada mirar-la, té una cara molt noble, sembla bona persona. 
Quan no la miro a ella, giro el cap a la dreta. Un grup de noies joves esperen a les seves cadires. Una d'elles és guapa, però no prou com perquè jo comenci a tenir fantasies amb ella. Les veig xerrar i riure i aleshores recordo una amiga. No sé per què però em ve al cap molt sovint el seu record. Penso què estarà fent, si serà feliç, si encara em recordarà, si haurà aconseguit superar totes aquelles coses que li causaven neguit.

I a poc a poc la vida a l'aeroport em transporta, com les orenetes s'enduen els nostres somnis mentre esperem que les agulles avancin. 

diumenge, 6 d’agost de 2017

relat de l'ocell

Ocell que voles alt, puc veure't des de baix. Ocell que voles lluny, no oblido el teu camí. Allargaria el dit, augmentaria la veu, obriria encara més els ulls... tan sols per poder olorar el teu somriure altre cop. 
Ocell que bats les ales com qui esborra records, la teva drecera serà res per on hagis passat, però a l'ànima dels mortals serà carbó cremant en la pell nua.

Ocell que em deus haver oblidat, vaig prometre als Déus que callaria en el teu vol. Jo haig de callar, seguiré callant; però esperaré el teu cant diví, que sí pot donar resposta.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Relat de la deessa

Petita deessa que vas il·luminar-me, a hores d'ara ja no deus recordar ni qui sóc. Les Llums passeu pels camins de les muntanyes i traieu a tothom de la foscor; però un cop heu passat i la brisa torna a la calma, tot resta altra vegada on era. 
M'alegro de pensar que segueixes somrient a la vida. A les nimfes els hi agradaria disfressar-se de tu, mes mai no podran arribar ni a imitar-te. Provaran de tocar amb arpes i jeure al costat meu amb encanteris i raïms espirituals; però el cert és que aquella encesa restarà per sempre més amb mi; perquè era tant allò teu que era meu, que sovint et creia un mirall de la meva mirada.
A vegades les gotes neixen el mateix dia i, per desgràcia, no es troben fins que estan al mar. Estic segur que ja no voldràs tornar mai més a aquell riu que portava a un destí plegats, oh deessa; ho sé i contra voluntat estic segur que per tu serà millor així... Però costa tant pensar en les divinitats que m'han tocat sense voler-les tornar a tocar... que a vegades maleeixo el destí que em va separar de tu en caure com a gota aliena.
T'escric aquesta carta perquè a l'eternitat passen els mots, mentre que els records deixen de ser-ho quan un els oblida. Aviat m'oblidaràs, oblidaràs el pastor i el ramat, oblidaràs el camí per on has passat, i quan ho facis il·luminaràs tant el món que els humans, des de molt lluny, no podrem fer res més que gaudir en silenci de l'espectacle d’una l'estrella brillant al mig del cel. 
No importa si el caminant ara camina sol o no, importa que quan miri el cel veurà encara aquella llum que només donen les mirades tendres i salvatges, les essències pures, d'una deessa que sempre serà única. L'única estrella. 

Relat de dol

Dol l’aigua de la font
quan no pots abocar-hi els llavis
per sadollar l’ansiosa set de matinada.

Dol la dolça fruita madura
quan no hi ha forma d’atansar la mà
i rejovenir l’aspra boca
que ha de romandre tancada.

Dol l’aire fresc de la brisa
quan els pulmons no gosen eixamplar-se
i en ofec es queden
en veure la teva mirada.