dissabte, 18 de març de 2017

Relat de metàl·lics

Sota un sol primaveral, el matí es presentava desconcertant per la Marta. Des de la seva finestra explorava els animals moribunds que s'arrossegaven per l'empedrat de la ciutat. Aquesta nit ha sigut dura, es deia. A la vorera de davant uns nois saltaven per sobre dels bancs i molestaven a unes senyores grans. A tocar del semàfor, un avi s'ho mirava tot amb un posat seriós. A saber què es deuen haver pres, es preguntava per dins.  A sota de casa de la Marta, dos joves seien a la terrassa del bar. Les cadires metàl·liques, aquestes que fan tant mal a l'esquena, eren trons reials on dos reis es prometien amor etern.
Ella lluïa les cames tant com podia, gràcies a una minifaldilla que, per qüestions inexplicables, tenia ajustada gairebé al melic. Ell tenia les mans llargues i investigava tots els camins que el destí li oferia. Si no fos per l'olor a alcohol que desprenien els seus cabells, el cambrer juraria que feia un mes que aquell xicot no es dutxava. A sobre de la taula, dos gots de tub buits, el gel encara desfent-se al voltant d'un cítric. Ni rastre de mòbils ni de xarxes socials.
Dos ulls connectats amb dos més, quatre ulls clucs gairebé a punt de tancar-se, dient-s'ho tot i més. Llavis secs de tant besar-se. Mans gastades de tant tocar-se. Cossos demanant, per favor, anar al llit per poder dormir fins l'endemà. 

dissabte, 11 de març de 2017

Relat de simpatia

Tenia la pell tan gastada que, quan seia, els ossos s'enganxaven a la cadira. Viatjava amb gasolina cremada sobre les seves sabates destrossades. Era culpable, era vida i era mort desesperada. Arrossegant-se pel terra de matinada, el seu lloc era un banc desmanegat del mig de la plaça quan arribava el migdia.
Un dimarts, 15 de juliol, quan la suor de la pell li cremava el cor, la va veure passar, va fer un gest, va allargar la mà. Va tenir-la a tocar, a menys d'un pam de sentir altra vegada la seva calor, però no es pot ser brau si s'ha sigut massa salvatge.
Va ser aleshores quan, enfonsat en el pou més profund de la seva vida, va tocar fons. L'havia tingut tan a prop que va poder viatjar enrere per no tornar mai més endavant. Allà, entre els mil quilòmetres que hi ha al pretèrit, estava ell. En aquella habitació obscura, tenebrosa, feta per no obrir mai les finestres,  s'havien colat massa ocells per fer-hi niu.
Assegut al terra, la contemplava ballant al ritme dels Stones. La música rebotava per les parets i retronava dins seu, la falta de mobles n'era la culpable. Una espelma il·luminava l'acció, una espelma amb la cera exhaurida fins a la meitat.
Porta'm amb tu, deixa que vingui a través dels tambors, vull conèixer Jesús plorant. Vull netejar-me les mans i saludar-te aquesta nit. S'acabaran els misteris i navegarem per les vermelles venes que ens beneeixen. Passa'm la goma, pressiona aquí i deixa'm presentar-me. Sóc com tu, sóc com ell, no porto cua, però ja me la deixaràs. Si vols saber el meu nom, allarga aquesta agulla, permet que sigui meva.
A ella no li calia roba per ballar, ni tan sols públic per ser adorada. Esvelta i blanca, el seu cos lluïa movent-se totalment nua sobre aquell terra de ciment. Feia dies que no es rentava els cabells, ja mostraven el color de les mines del seu pare. No duia joies, ni collars, ni tampoc cap anell daurat; tot i tenir el llaç més fort allà davant seu, assegut, amb el braç estirat i entrant a l'autopista de l'infern.
En altres èpoques aquella trobada hauria acabat bé. En altres temps els nois els haguessin recollit i els haurien portat a casa, cadascú a la seva. Haurien vomitat al costat del llit i tot temps hauria conegut el futur. Però aquella cita va ser com la de Dante, com la dels Stones, per etapes i mirant-se als ulls.
Encantat de conèixer-te, deixa'm que torni altre cop al principi, on el final es troba al banc desmanegat de la plaça de la ciutat. Deixa'm veure't altre cop a un pam de mi, movent la cintura i girant la cara per no mirar-me als ulls. Sé que vas notar el meu alè, el meu últim sospir escapant-se del meu cos per darrera vegada. Ho sé, perquè quan jo ja no hi era, una suor freda va recórrer la teva pell. 

diumenge, 5 de març de 2017

Relat de renyines

No conec ningú, no conec aquell que dia rere dia va venir a dir-me res.
No el conec avui ni el coneixeré demà, perquè quan ells el criden, ell ja ha marxat a la muntanya estimada. Allà a dalt de tot, on els núvols són catifes voladores i les estrelles baixen a saludar els amics que un no ha trobat mai.
Diuen que els professors de música toquen millor el piano que el saxofon, diuen que després de tocar-lo s'aixequen i miren els alumnes. Diuen que ells, els que miren el professor, els que admiren les notes que no havien sentit mai, no coneixen a ningú.
Alguns dies viatjarem a Jersey, d'altres anirem a Canadà, i mentre ho seguirem fent estarem en aquell núvol fals i trist on ningú no hi vol pujar.
Digues estimada ombra, cal que seguim lluitant? Digueu-me, estimades cames, cal que seguim caminant? Digues, estimat cor, cal que seguim estimant? No espero resposta de cap de vosaltres, ni tampoc de la meva boca, massa vegades l'han intentat silenciar.
Calla, seu! Et cosirem la boca si tornes a parlar. Tenim els estris, tenim el fil, tenim l'agulla afilada i enfilada. No voldràs pas que trenquem els teus carnosos llavis? No et voldries veure amb aquests molsuts llavis plens de punts de creu?

Oh, nit! Vine a buscar-me, porta'm lluny d'aquí. Atrapa'm una vegada més i viatgem allà dalt, sense senyals de trànsit, sense que ens renyin.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Relat de podats

Arbres podats,
arbres que poden posar tristos
els homes feliços.
Arbres que, nus, despullats,
sense cap altre abric que la seva nuesa,
sense cap altre esperit que la seva essència,
es tornen violents, exigents, agressius.

Són ells i, quan els mirem,
som nosaltres.
Miralls de fusta sense braços,
ni mans, ni ulls, ni ungles.
Pells d'escorça sense pèls,
ni grans, ni porus.

I malgrat tot, continuen allí,
davant nostre,
esperant els nostres passeigs,
les nostres caminades;
aquelles estones asseguts als bancs,
parlant, mirant, respirant,
sense fer res ni esperant fer res.
Som ells, fins i tot quan no hi som,
perquè tornen a créixer, tornen a vèncer.

Canten al pas del vent,
xiulen els secrets dels amants
que han gravat els seus noms,
xiuxiuegen els rumors dels casats,
que han abandonat els seus cors.

Allí continuen, els arbres florits
que han il·luminat les nostra ciutat perduda.

dissabte, 28 de gener de 2017

Relat de cels

He vist un home dalt del turó. L'he vist i he sortit corrents. Fa tant de temps que no sento curiositat pel que passa allà dalt que tot em fa por. Recordo, anys enrere, quan els veia sortir amb les seves vestimentes negres, m'amagava i buscava la drecera més secreta per poder-m'hi acostar. Els observava i delia per saber-ne més del que podia conèixer.
Avui la tarda era fosca, obscura com la negror de la nit de lluna nova. No podia veure més enllà del que il·luminava la meva aura i, tot i això, l'he pogut observar allà dalt, amb la seva figura immòbil, mirant cap a algun lloc que prefereixo no saber quin era. La seva silueta s'ha il·luminat com sempre, amb colors fluorescents i llampants. L'exposició ha durat poc, perquè tal i com l'he vist he sortit corrents.
Ara fa una estona que estic aquí, a la porxada de casa meva, estirat a terra i fumant una cigarreta. Crec que és la última, hauré de revisar si em queda res a dins de casa. Quan pugui obrir la porta, és clar, perquè no recordo on he deixat les claus i, al sortir, he tancat a pany i forrellat. Davant meu unes formigues passegen sense ni tan sols mirar-me. Sóc un apèndix del seu món, no sóc res. Les veig bé quan acosto la cigarreta després d'inhalar ben fort. Ho faig i quan el paper és roent a vegades se m'escapa la mà i, per culpa de la meva tremolor, les cremo, les incinero. Moren i les companyes surten corrents. No sé pas a on van, ni tampoc m'importa massa, no podria seguir-les, tot és fosc i elles són diminutes.
Els pantalons els tinc tan ajustats a les cames que em costa moure'm, però m'agrada girar-me boca amunt i mirar el cel. M'imagino que veig les estrelles com abans, quan apareixien per endur-me en aquells viatges celestials en els que ningú podia seguir-me. Les veia tan a prop meu, com brillaven! Blanques i lluents, sense cap forma en concreta, adquirien una fastuositat majestuosa. Jugava a allargar la mà i tocar-les. No em creureu, però podia fer-ho. Després, un cop les tenia a la mà, les prenia amb força i estirava el braç. No delia per fer-les baixar, sinó que buscava i aconseguia pujar cap a elles.
Fa tant de temps de tot això que no entenc com ho puc recordar. A algun lloc hauré posat les claus. A les butxaques no tinc res més que el paquet de tabac, i pel que veig està buit. Hauria d'anar a l'estanc a comprar-ne, però el camí és com el laberint aquell en el que anava amb les meves amigues quan era infant. Recordo com em cridaven a través del boix i jo desesperava. Em tornava boig i l'intentava travessar, car tot allò que ens crea un estat de disconformitat necessita d'una solució conforme.
He provat de ser honest, tan honest com podia ser algú de la meva edat. Ja no recordo ni quants anys tinc, però podria dir-vos quins vestits duien les germanes Pérez el dia del seu catorzè aniversari. Vam ballar tanta estona que els nostres pares van acabar dormits al sofà. Els seus vestits s'aixecaven quan ballaven i jo al·lucinava. No havia vist mai res d'igual. Elles se'n van adonar i, tal i com ha fet tothom a la meva vida, es van aprofitar de mi. Em van tancar a la seva habitació i em van seduir les dues a la vegada. Vam aprendre tots tres a la vegada. Després ja no em van dir res mai més. Tots els companys de l'escola em deien coses maques, però jo només volia que me les diguessin elles.

Deuen ser ja les deu i segueixo estirat a terra. La vida és un rellotge de sorra ple de forats.

Relat d'equilibris

El cos no es mou, tothom el mira, però no hi ha silenci. Un cric-crac intermitent acompanya l'escena. És ell, amb la seva mirada perduda, els seus gestos repetitius i el ganivet tocant el moble bar del costat del llit del difunt.
Ara faríem una cervesa, jo me la prendria de bon grat, una de ben freda i escumosa, que em deixés els llavis blancs i el nas amb un perfum belga inexplicable. Però no podrem treure res d'aquella nevera gastada, perquè ell ens ho prohibeix. Ni tan sols ho ha dit, però la meva germana ha mogut un centímetre la seva mà i gairebé perd un dit.
El capellà deu estar a punt d'arribar. Fa estona que hem sentit les campanades, la missa és ja dita i no queden feligresos a la plaça. Sense pressa, estarà de camí, rossegant un tros de pa, mig tou, mig dur. L'acompanyaran els ocells que preguen a Déu, els altres estaran voltant el cementiri, esperant que aviat vingui un cotxe amb un cos a abandonar. Ni tan sols el posaran dins del forat. No caldrà. Les últimes voluntats eren clares. Com clar serà el cel demà, quan el ganivet resti dins d'un calaix i ja no li deixin agafar.