dimarts, 18 de juliol de 2017

Relat de galta

Sota el cel blau pinten els núvols
paraules lorquianes
plenes de frescs amb so de vals.

El museu de les creus
no té salons ni finestres,
només nínxols i mausoleus
esperant garlandes i notes de mort
mullades d’amor i d’adéu.

Pren les contradiccions
d’un cec que no té on caure,
trist i abatut pel fat
de qui ha buscat el somriure
en el lloc equivocat.

Pren les paraules mortes
d’un mut que no salta,
però que corre fugint
de la veritat del piano de Leo.

Pren la veu i escolta aquest vals
prestat al conyac i al bes a la galta.

Relat de novetats

La cervesa freda i segueix la calor a la ciutat. Esmorzarà vinet i uns cereals. Roba interior i passeig d’un costat a l’altre de la casa. Són les quatre de la matinada. Alguns beguts tornen cap a casa. Ell continua sense poder dormir. S’asseu a una cadira mig trencada. Hauria de comprar-ne una, he vist un anunci a sota de casa, no recordo el preu, però era barata. La foto que sortia era d’un parell de cadires, com si estiguessin d’oferta. Eren de color marró, marró fosc, potser roure, potser plàstic. No eren unes cadires pomposes, ni imperials, ni majestuoses; segurament no deuen ser ni còmodes. Però m’ajudaran a seure sense tenir por de caure. Aquesta que tinc té la pota trencada i el respatller esquinçat. 
Dos quarts de cinc. Una passejada més pel pis. Mira el mòbil. Tot igual. Sense novetats. S’estira i observa, des del llit, amb el cap recolzat sobre el coixí, la finestra que dóna al carrer principal. Un parell d’estrelles sembla que facin algun senyal. Serà ell? Serà ella? Qui m’està enviant aquests missatges? Torna a mirar el mòbil, no hi ha res de nou. Amb la mà dreta es col·loca bé el coixí. Acte seguit se’l treu de sota del cap. S’asseu, amb els peus tocant a terra. El cos recte. La mirada perduda. Allarga la mà esquerra i intenta trobar, per la tauleta de nit, un got. Quan el troba se l’apropa a la boca i es beu el vi blanc que li ha sobrat fa estona. Està calent. Quin fàstic! Sembla pixat. Un pensament li porta a l’altre i s’alça. Camina fins al lavabo amb la copa a la mà. Aboca el contingut a la pica. Deixa la copa sobre un prestatge i s’asseu al vàter. No li ha calgut ni obrir la tapa, mai no la tanca. No sé què haig de fer avui. Hauré de repassar l’agenda. Haig de mirar què em toca. Podria aprofitar ara, mentre estic aquí assegut. Si hi hagués pensat. Quan acaba torna cap a l’habitació. Mira el mòbil. Tot igual, ni un avís. S’estira cap per avall, té intenció de dormir. Tanca els ulls deu minuts. Sembla que viatgi a algun lloc. Són només deu minuts. El viatge s’acaba quan sent un soroll. És el so que fa el seu telèfon quan rep un missatge. Aixeca el cap, mira cap a la tauleta, no troba el mòbil. Aixeca el tronc ajudant-se amb els braços, revisa la tauleta de nit, ni rastre del mòbil. On l’hauré posat, ha d’estar per aquí. Torna a posar-se dempeus i, aleshores, veu el seu telèfon tirat per sobre del llit. L’agafa i veu que no ha rebut res. És estrany, juraria que he sentit el soroll. Però… tinc el mòbil en silenci. No pot ser.
Les estrelles que envien senyals a través de la finestra comencen a desaparèixer. El sol surt per l’Est i il·lumina una petita part del cel. Fa molta calor. La ciutat és un polvorí. La nevera és plena de cerveses. N’agafa una. S’asseu a la cadira mig trencada, mira el mòbil, sense novetats. Obre la llauna i beu per refrescar-se. Aviat serà de dia, la gent anirà a treballar. Ell seguirà allà, mirant el mòbil, bevent cervesa, esperant un missatge que mai no arribarà. 

dilluns, 17 de juliol de 2017

Relat de l'esquirol

Tot sovint a l’esquirol li agradaria saber si l’ocell és lliure. Però no sap com anar-lo a trobar. Tot sovint les estrelles són miralls, però no de si mateix, sinó de les ales perdudes del seu ocell. Tot sovint el destí es pregunta si no queda rastre ni de l’ocell, ni de les ales, ni de l’esquirol.
U és la lletra i el número. Importa tant el número que, a vegades, pensant en el dos, ens perdem pel camí.
Deessa infernal, envia un senyal, envia un llamp, un tro, algun detall que els mortals puguem veure des de l’humida terra per la que vaguem de Nord a Sud.
L’esquirol salta d’arbre en arbre, buscant la seva gla. L’ocell deu estar a prop, o lluny, però no el pot olorar. Queda tan blanc el paper quan ja ningú no hi escriu res.
Brisa sucumbida, abandona la redempció, torna al camp de la guerra i bufa fort.
Tot sovint l’esquirol vol i dol. Mentrestant, l’ocell vola i vola, lluny, tant lluny com els animals de l’oblit.


dijous, 13 de juliol de 2017

Relat de líquids

El meu nom és Joe Roberts, però no treballo per l’estat, ni sóc sergent de policia. De nit treballo netejant una fàbrica dels afores de la ciutat. De dia dormo, menjo i m’emborratxo. Sembla difícil posar-se a escriure aquestes línies en un estat sobri, des que el meu pare va morir que ho intento; però no hi ha hagut forma.
De petit, ell i jo jugàvem sense parar, ell tenia permisos llargs de la marina, jo deixava d’anar a l’escola per poder tirar la pilota a cistella. Hores i hores junts, botant aquella pilota perquè jo arribés a ser algú. Podien ser les quatre de la tarda o les tres de la matinada. No ens importava que els veïns sortissin a renyar-nos, ell sempre tenia una excusa preparada. Un partit a preparar, un acte important pel poble… sempre tenia paraules per totes les crítiques que rebia.
Quan vaig fer els setze tenia l’oportunitat de la meva vida, em van cridar de la capital per jugar a l’equip de la Universitat. Podia començar a guanyar-me la vida i deixar per sempre més uns estudis que no em servien de res. Era el moment esperat pel meu pare, el que ell havia somniat des que ens vam quedar sense la mare. Però el dia en el que havíem quedat amb els negociants tot es va girar. El meu pare no va aparèixer per casa, estava a la cantina, reunit amb una ampolla de litre i mig de ginebra. Si ho hagués sabut, juro per la mare que hauria anat corrents fins allà, hauria fet aquells cent quilòmetres de distància saltant a tota velocitat. Però no, no ho vaig fer. Jo estava preocupat. Tenia el cor encongit i les llàgrimes a punt de saltar galta avall.
Ahir per la nit, mentre passava el tiràs per la planta tres, se’m va caure un litre d’un desinfectant dins d’un contenidor que hauria d’estar tapat. Maleït dimoni! Per què nassos vaig haver de fer-ho. La meva feina no té cap secret, no calen estudis ni grans pretensions. Començo per la planta superior i vaig baixant fins arribar a l’entrada principal. En totes faig el mateix. Primer passo el tiràs, després omplo la galleda amb un parell de desinfectants (sí, amb guants, perquè són molt forts), uso la baieta de pal amb el líquid que he preparat i, finalment, buido la galleda als lavabos del fons del passadís. Qualsevol podria fer la meva feina, per això la vaig escollir. No tinc estudis, no sé fer res que requereixi una tècnica precisa. Això és bo per mi. Però ahir, ahir anava begut, com sempre, o més; no ho sé. La pitjor hora de feina és la primera, perquè vinc directament del bar. A vegades, si vaig molt torrat, passo per la dutxa de la fàbrica d’aliments escolars i em trec les collonades. Ahir no ho vaig fer. Pensava, de veritat ho dic, que anava tan pet com les altres vegades, no pas més. Ara me’n penedeixo, però ja sé que no servirà de res. Aquest matí han mort 50 nens intoxicats per culpa meva, de res poden servir unes línies de disculpa, ho sé. Però senyor jutge, abans d’enviar-me a la llitera per rebre el fluid letal en xeringa, tingui en compte que, quan jo era nen, també van ruixar la meva vida amb un líquid que no em corresponia.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Relat de Blai

La grassa del bar de la cantonada no para de mirar-se el jovenet ros que no arriba als vint anys. No és mitjanit, però els llops ja naveguen pels carrers amb les seves millors gales. Noietes primes i maquillades inunden una rambla que no té sortida al mar. Se sent un soroll repetitiu que recorda a les xapes de les ampolles caient a terra. 
Ella s’arrossega com les serps, es muda de pell i treu la llengua cada cop que li demanen. Algú sortirà ferit aquesta nit. Els policies locals vigilen la zona buscant aquell invertebrat nocturn. Les farmàcies estan obertes i els preservatius trencats. No hi ha poetes sobre les taules brutes de sis guiris torrats.
Algú canta la cançó del carrer Blai mentre els nois segueixen buscant Loli la Gordi, ningú els hi dirà que no, però sembla que el terra acabarà mullat de birra i els hi costarà més de vint la jugada. 
Els germans negrets tenen la cantonada agafada i els llatins els miren de reüll, s’espera tempesta a dos d’una. No hi passejaran ni menors ni noies fleumes que no trepitgin fort. Serà l’hora dels okupes i les punkis, reunides amb l’as sota una màniga transparent.
Ella ho tenia tot, ella ho va deixar a terra i va seguir els passos de l’asfalt. Serà una melodia divertida i harmoniosa, un jazz trencat que no podran cantar ni els més agosarats. És la cançó del carrer Blai, la que xiulen els desesperats nocturns que udolen davant d’uns llavis llatins. No hi ha esperança ni fe, només vidres xocant sota l’atenta mirada d’una veïna en camisó de lli. El Mossèn s’ha oblidat de pregar pels nois, que sortiran corrents darrere d’un exiliat de Mali; si el troben l’ajudaran, sinó caldrà més sopa de caldo, la de gel, la de la llimona, la que tortura fins a altes hores de la nit quan ningú vol tornar sobre el coixí.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Relat de la papallona

Sobre la tija de la rosa reposa la papallona estant. Mou les seves ales amb alegria, pensant que tot el que li queda de dia serà virtut de pol·len ensucrat. L’humit aire preveu una suau pluja, que no espanta l’insecte de vius colors. Per cada moviment de les seves ales, un pintor mor de delit al comprovar la naturalesa dels tons que dibuixa. Les seves dues antenes són negres com el fi perfil dels traços que ressegueixen les zones colorades.
Deu ser primavera, del cel clar i lluent al gris fosc i trist en qüestió de minuts. Alguns ocells se n’han adonat. Els arbres frondosos els serveixen de refugi, sota grans fulles que es converteixen en paraigües. Però ella, la papallona rosa, no sent ni el canvi de vent, ni la brisa, ni les primeres gotes que cauen amb força sobre les fulles dels arbustos que la rodegen.
Aleshores apareix ell, amb les seves ulleres de pasta, el seu vidre gruixut i les seves ganes de salvar el món. No li importa acabar amarat fins als genolls, la seva roba és lleugera i li agrada mullar-se de dalt a baix sota la pluja primaveral. Allarga el braç, col·loca el dit índex a prop de les sis fines potes d’aquell bellíssim animal i espera que ell pugi. Com si ho haguessin fet més de mil vegades, així succeeix, tot i ser el primer cop que es toquen. Es miren, se saluden, se senten.
Ràpidament ell se l’endú a refugi, dins d’una cova de pedra d’un antic pagès. Ella voleteja sense allunyar-se d’ell. Balla a la foscor deixant-lo embadalit. S’esvaeix la gana i la set, desapareixen els minuts i les hores, s’esfumen la pluja i la cova. Sembla que el sol els il·lumini només a ells dos, però quan prova d’acariciar-la, amb les seves maldestres mans li desfà les ales.