divendres, 20 d’octubre de 2017

Relat de geni

Mirada amagada
d’una infinita amargor.
Anys sota l’ombra
feta la llum penúria.

Soledat d’amics,
tristesa de pares,
sequedat d’amor.

Crits del silenci
que la llar no pot donar.
Petites casetes
on no es pot cuinar. 

Mà robada, mà que roba.
Adorm la mà dins de la butxaca.
No la treguis, si no vols,
les ferides són vergonya dels altres
alienes als teus feus.

Puja a la taula,
crida ben fort,
vull veure el somriure
d’aquest llavi tort.

Al final, de la nit en farem dia d’alegria,
la por escamparà
amb aquest gest d’inseguretat;
per fi, per fi...

Seràs lliure.

divendres, 6 d’octubre de 2017

Relat d'esperança

Fa dies que l'Albert no puja les escales de dos en dos. Recordo aquells bots que se sentien des de dins del meu pis. La veïna de dalt a vegades sortia al replà i l'esbroncava. De baixada encara era pitjor, l'Albert saltava i picava fort al caure sobre les rajoles blanques que il·luminen els nostres tristos passadissos fraternals.
A dalt, just quan s'acaben les escales, hi ha un petit racó apartat de la sortida del terrat. Les nits d'hivern li servien per anar a llegir els seus inacabables llibres d'autors russos. Però ara ja no hi va i aquella cova lúgubre s'ha convertit en un cau d'escarabats. Quan sigui estiu, si tot segueix igual, ningú no aprofitarà el terrat per portar-hi les xicotes, les cerveses, la música i la poesia. Quin buit quedarà entre els ocells que venien a parlar amb ell. El recordo besant-se amb una noia de la seva edat, rossa, alta, prima. De ben segur que era estrangera, feia tota la pinta de ser alemanya. Es besaven com si el món s'hagués d'acabar. Jo estenia la roba i no podia resistir la gelosia de la seva edat, del seu caràcter, de la seva força. Al meu costat, l'àvia Cisqueta, que ja estava a punt de morir, li va tallar el rotllo amb un crit dels seus: "Que t'ofegaràs, nen! Respira una mica!".

Sembla que els perdedors tenen el llit preparat, algú els ha invitat a la cambra a dormir. No és hora de sortir al carrer, no és moment d'alçar la veu, diuen. Malgrat tot, encara ressonen pel pati d'illa els seus crits de llibertat, la seva alegria, la seva esperança. Potser algú els senti i els torni a cridar, per a ell, per a tots.

dissabte, 30 de setembre de 2017

Relat del despertar

M'he despertat tot humit, trempat, excitat. Tenia una agradable sensació entre les cames que m'ha dut a cometre un acte involuntari. Relataré el succeït sense cap més intenció que clamar per la meva innocència. No és que em declari no culpable dels fets, ja que, com podreu veure, jo mateix m'acuso a mi mateix del resultat. Però les causes sempre són importants, són la base, la sortida, l'eixir d'una vida diferent i quotidiana, normal, com la teva, la meva, totes.
Mireu que per aquí passava una llarga llista de dones. No les podeu veure, encara que si tanqueu els ulls contemplareu més que núvols passatgers i, potser, albirareu alguna cosa semblant a siluetes femenines.
Jo les he vist, les he olorat, les he tocat. Eren moltes, moltíssimes. Permeteu-me confessar que no estic avesat a tenir contactes tumultuosos amb tanta dona: No pel meu físic, totalment millorable; ni per la meva oratòria, que deixa molt a desitjar; sinó per la senzilla raó que no acostumo a sortir de casa. Amb prou feines baixo al supermercat un cop a la setmana. No treballo i tampoc no estudio. Visc aïllat del món al 3r 2ª del número 24 del carrer de Baix.
Com cada dijous, estava estirat al meu llit llegint un llibre. Concretament estava llegint El cant de Joventut, de Montserrat Roig. No és un llibre eròtic, tot i que molts depravats se'l van comprar perquè surt una noia mig despullada a la portada. Estava molt tranquil i entretingut, recordant èpoques de la meva vida que no havia viscut. Suposo que algun adult que hagi experimentat moltes coses pot recordar millor coses que hagi comprovat en primera persona. Com jo he estat sempre aquí, en el meu trist pis del carrer de Baix, no puc fer res semblant. La meva vida és pura imaginació, persones que entren per la porta i em saluden, jo me les crec, com si estiguessin aquí; i així amb tot. Bombers apagant el foc de la cuina, lladres corrent amb els meus calçotets a la mà, tresorers desxifrant un ordinador que no tinc, mariners tancats a la meva banyera, guardes forestals cuidant els meus geranis, polítics parlant des del meu balcó...
Eren tantes noies que no puc recordar com eren. Algunes morenes, d'altres rosses. Totes clamaven el meu nom. Jo les mirava, no gosava dir res. A vegades, quan dius una cosa, aquesta desapareix. Estava tan content de tenir-les al costat que vaig oblidar completament que aquella mateixa tarda havia de posar una rentadora. Tenia roba tacada de sang, tenia un mort a l'armari. Tantes coses em van estressar. No estava acostumat a una agenda tan plena. Vaig saltar del llit, vaig apartar-les del meu camí violentament. Elles van fugir corrents, tan sols una es va quedar. Quina preciositat, quina meravella. No parlava el meu idioma, però no em calia que parlés. Jo no parlo mai, sóc esquerp i solitari. Odio conversar amb ningú. La vaig tocar. Primer els cabells, després l'espatlla. Ella es va espantar. Vaig entendre que no es volia quedar i no se'm va ocórrer altra cosa que fer-la fora de casa. Ja en tenia prou per aleshores, havia de treure un cadàver de l'armari i netejar la roba plena de sang. Però ella no marxava i m'estava posant nerviós. No em podia concentrar, no trobava la roba. A l'armari no hi havia ningú. Estava histèric.
Ella pel mig. Jo amunt i avall en un pis diminut. Ni una paraula, ni un gest de complicitat. Massa gent per a tan poc espai. Jo seguia buscant la roba i el cadàver. Com no vaig trobar res, les meves neurones es van rebel·lar. I si estava boig? I si m'ho havia inventat tot? I si tot allò només era fruit d'una ment insana? Se'm va ocórrer el problema i després la solució. Tenia un ganivet al calaix del pa. Un ganivet afilat i de grans dimensions. Tenia un dona al menjador, una dona guapa i alta. Tenia una rentadora buida i roba per tacar de sang.
M'he despertat tot excitat. 

dilluns, 18 de setembre de 2017

Carta oberta als alumnes d'Arrels

Estimats alumnes d'Arrels;
com ja sabeu, des de fa uns dies no treballo a l'escola.

Primer de tot m'agradaria dir-vos que em sap greu haver marxat sense acomiadar-me, però ha estat un canvi d'un dia per l'altre. Vaig comunicar la meva dimissió a última hora del dia i, a l'endemà, ja treballava al nou institut.

El canvi ha estat motivat únicament per qüestions laborals. Crec en l'educació pública i, per tant, estic segur que és el lloc on haig d'exercir la meva professió.

Desitjaria que tinguéssiu clar que m'heu ensenyat moltíssim i que sempre us portaré dins meu. A més, espero que hagueu après alguna cosa de mi i, si més no, us hagi obert un xic les ganes d'aprendre.

Recordeu sempre:

1.Penseu! No deixeu que els altres pensin per vosaltres! Mai!

2.Estimeu! Si estimeu els vostres, tot us vindrà de cara!

3.Divertiu-vos! La vida és un joc, no deixeu mai de jugar!

Finalment, us deixo aquí el primer dictat que vaig fer amb TOTS vosaltres, recordeu... si només els rics estudien... només els rics sabran!

I com sempre us he dit abans d'acabar la classe: Gràcies per venir!

No el coneixia de res (1978)
(Raimon)

No el coneixia de res.
Companys em digueren
que havia fet cinc anys de presó
arran d'una vaga
en mil nou-cents seixanta-tres.

Fou després d'un recital
amb censura i amb permís,
com fèiem els recitals
llavors en aquest país
que sembla tan indecís.

De tantes coses parlàrem,
del que hem viscut i del que viurem,
del mal que ens han vingut fent,
del poc que hem après encara,
del molt que ja hauríem de saber.

Moltes vegades recorde
les paraules que ell va dir,
que només uns quants sentírem
entre els riures dels companys,
paraules que ara vos dic:
"Si només els rics estudien,
només els rics sabran,
ens enganyaran amb qualsevol cosa:
unes mamelles en cromo,
uns culs fotografiats,
quatre paraules solemnes
i un futbol manipulat".

No el coneixia de res.
Companys em digueren
que havia fet cinc anys de presó
arran d'una vaga
en mil nou-cents seixanta-tres.