Una mosca vola per sobre del cap de l'Àlex; dibuixa cercles a l'aire, sobreposant-los els uns als altres. Amb una perfecció absoluta aconsegueix, després d'uns minuts, sobrevolar el perfil del crani de l'Àlex, tot just dos centímetres més amunt de la part més alta de la seva closca.
Ell no se n'adona, està a classe de química, i ell és de lletres. Des què van començar el curs que es discuteix, cada setmana, amb el seu tutor. Li recrimina que perd el temps estudiant una cosa que no li servirà de res. Per resposta sempre obté el mateix resultat; tot serveix. Com no li interessa res del que diu el professor, resta immòbil, mirant una lletra que ha dibuixat el mestre a la pissarra. És una H. Se la mira fixament i va pensant paraules començades per aquesta lletra. Li vénen al cap mots com hidrocarburs, hidràulic, hidragog, hidratar-se, hidrargiropneumàtic, hídria, hidroavió, hidròcit, hidroteràpia, etc. Ell sap que els altres companys de classe no deuen conèixer la majoria d'aquests mots. Però ell sí; ell ha estudiat grec i, per això, li és molt fàcil formular, reconèixer o reproduir paraules d'aquest origen.
El professor es fixa en la mirada de l'Àlex -que rau just al mig de l'aula-, veu que no és normal que no mogui les ninetes dels ulls; té les parpelles també quietes, però a mig baixar. Semblen dues persianes a mitja tarda d'estiu, tancades per evitar els raigs solars, però obertes perquè entri llum. El professor no troba normal el posat del seu alumne de lletres, tot i que mai li presta atenció. Endut per la curiositat s'hi acosta, mentre segueix parlant de fórmules químiques, per no distreure l'atenció de la resta de l'alumnat. Quan està al seu costat veu la mosca donant voltes a sobre del cap de l'Àlex. La mira, la segueix, deixa el cap quiet i mou les dues ninetes, a una velocitat mitja, sense anar de pressa, però de forma constant. Al cap d'un minut el professor ja ha entrat en hipnosi.
El silenci s'apodera de la classe, tots els alumnes estan mirant com el professor roman badoc al costat del seu alumne insurrecte. Ningú gosa dir res, ningú pot dir res. Totes les cares miren al centre de l'aula; amb les persianes a mitja asta.
2 comentaris:
Hahahaha. Boníssim en la formulació humorística (o semihumorística) i boníssim en el contingut. No cal dir que hi estic molt d'acord i que m'hi sento molt identificada.
D'altra banda, sempre he defensat el valor de totes les disciplines. Per a mi (dec ser humanista/enciclopedista) tot forma part del conjunt de la saviesa humana. Tot es complementa i no hi ha res excloent. També ho he après del meu germà, que com saps és matemàtic i lluita per la reivindicació de la imatge social de les mates.
Enhorabona, Yves. Quina feina em dones cada dia, xD!
És tot un honor que algú com tu tingui tanta feinada amb el meu bloc!!
Jo també sóc partidari de l'aprenentatge global, tot i que mai vaig poder amb els números. Però escoltant a mon pare, un s'adona de com n'és d'important saber de tot...
Publica un comentari a l'entrada