Sovint camino per la vorera, altres cops vaig per la carretera. Intento donar el millor de mi, però no sempre puc. La vida és dura pels qui canviem d'estat en cada instant. Ja saps que ho hagués donat tot per viure amb tu, no m'haguessin faltat forces per anar-te a buscar a L'Edèn o; àdhuc, més enllà. Els orígens de tots nosaltres rauen en tu, però, fortes veus amb criden negant-m'ho tot; ja no sé què fer. Porto anys sota els teus vestits, caminant durant tot el dia per aquests passadissos, buscant la teva paraula; però cada cop que surto d'aquí, quan deixo el teu castell, les teves boniques paraules blaves es tornen vermelles com la sang dels qui menteixen. I no sé si tu també m'estàs enganyant. No podria creure un amic com tu, un estimat com tu, portant-me durant tants anys pel pitjor dels camins, el de la falsedat. Crec en tu com l'oreneta creu amb els aires de primavera per mudar de plaça. Però quan els teus enemics em parlen de tu el cor se m'encongeix i dubto. Sé que no hauria de dubtar, que sempre m'has parlat de la confiança cega que es tenen els amics. Conec la teva veu com si fos la de mon pare, i vull pensar que no m'enganyes. Per això segueixo la drecera que em marques, però sovint la trampejo, pujo pel mig del bosc i m'endinso per la frondositat de l'arbreda; allà conec els ocells i els esquirols, que ronden lliurement, sense estar tancats en un fort de columnes i campanes. Els petits animalons s'acaricien entre ells, es persegueixen, juguen... Sí, no fa falta que em contestis, sé que es mengen els uns als altres, que es fan mal i que, alguns cops, un tret acaba amb les seves vides; però quan els pregunto per la por no em contesten, riuen i marxen, i jo tinc ganes de riure i marxar; i quan provo de fer-ho, em sento poruga i torno al teu reialme. Les cames em tremolen ara que t'ho explico, el pànic no em deixa respirar i sento els pulmons comprimits, una immensa basarda s'apodera de mi... Espero no t'enfadis, però ara sóc més sincera, i sota els teus vestits porto una alegria morena i àgil.
6 comentaris:
m'agrada molt el text! tot i que no he encertat qui eren els protagonistes!
La cripticitat al poder! I, tanmateix, mentre he anat llegint, se'm van acudint idees diverses i totes em semblen (momentàniament) vàlides. He pensat en una monja, en un àngel, en quelcom més eteri i abstracte, com la fe o la confiança.
Com que algunes de les teves afirmacions, a banda del misteri de saber a què et refereixes, tampoc no sé si estan expressades en un pla metafòric, la cosa es complica.
Vull dir: quan parles de la carretera o parles dels animals, parles dels animals de veritat i de la carretera de veritat o són metàfores de la natura i d'un camí qualsevol?
Cada dia la complicació creix.
M'encantaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Doncs és una monja, en el pla A de la metàfora, clar!
Gràcies pels vostres comentaris!
Bien, bien. El meu primer pensament. Una monjaaaaaaa!
Ostres! Si que publiques sovint. Quina enveja.
Aquest text també m’ha agradat, però he de confesar que no he sabut qui era el personatge. Així que una monja. La veritat és que no m’ha passat pel cap. Potser se m’està rovellant el cervell, o estic massa cansada ara mateix (espero que sigui això).
@Shaudin: Benvinguda al bloc! Tots els comentaris són benvinguts! I recorda el més important d'aquí... La veritat no existeix, només la podem imaginar!
Publica un comentari a l'entrada