dissabte, 25 de desembre del 2010

Bon Nadal

Bon Nadal. Tornarem el dia 10 de gener! (o no... però, mentrestant, ho imaginarem...)

divendres, 24 de desembre del 2010

D'un adéu

Amb els ulls tancats m'aguanto el cap, tinc els colzes sobre la taula; no vull aixecar les parpelles. Qualsevol idea externa farà perillar el meu món. Necessito mantenir-me aquí dins, amb tu, parlant d'aquestes coses que només sabem nosaltres dues. Suposo que la gent que m'envolta pensarà que estic malalta, que em passa alguna cosa; però m'és igual. Jo només ho faig per no perdre't de vista. Un bri de llum i desapareixeràs. No m'importa que la gent del bar em miri, tant se me'n dóna que vingui algú i em piqui a l'esquena, seguiré aquí, reclosa, sense tallar la comunicació amb tu.
Un cop cada molt et presentes dins meu, véns a buscar-me; i no seré jo qui et digui adéu mentre qualsevol altra estupidesa inunda amb colors superflus un record que no vull esborrar. M'agrada veure que estàs bé, noto que la teva veu respira tranquil·litat. Em trobes a faltar? Jo molt. Sovint, per la nit, tanco els ulls i abraço el meu marit; però penso en tu i emmalalteixo pensant en la maleïda existència del temps. No ploro, no; tranquil·la. Si plorés les llàgrimes em farien obrir els ulls. I no vull. Anhelo seguir veient-te, com abans, com quan jugàvem i parlàvem.
La desesperació em va fer veure coses que no són, l'odi em va menjar un tros de cor; però a poc a poc vaig superar aquell escull mortal per retornar i viure el que tu voldries que hagués viscut. Ara sóc feliç; ara segueixo repartint els somriures més preuats que em vas donar, i no penso defraudar-te; però també és cert que no puc oblidar-te i, ni que pogués, no voldria que succeís. Aquests moments, íntims, entre tu i jo completen un món que és molt més ric que l'altre; i així ha de seguir.
No te'n vagis encara, no em diguis adéu. No tardis en venir, et necessito tant ara com ahir.

dijous, 23 de desembre del 2010

De doctors

El doctor Ruiz he treballat durant molts anys al servei d'una gran empresa multinacional. Li han fet fer coses espantoses, tot al servei de rics sense pietat; sense cor. Ara farà un parell de mesos va decidir plegar, ja no aguantava més la pressió de la seva ètica contra la seva estètica. Així que es va comprar un pis petit al centre, el va equipar amb unes instal·lacions senzilles i va començar a atendre a la gent del barri. 
Un dia, no fa massa, va anar a l'entrada de l'empresa per la que havia treballat. Va esperar que sortís en Marc, el Director General, i un cop ho va tenir fàcil, el va estabornir amb un cop de fusta. El va posar al seu maleter i se l'endugué a casa seva. Allà el va drogar perquè l'anestèsia li durés més temps i va començar a experimentar amb ell. Mentre l'anava despullant recordava com havia hagut de fer proves amb captaires; li queien les llàgrimes i enfurismat, però amb professionalitat, li començà a esborrar la memòria. Volia convertir-lo en un roda-món perquè sentís el que sentien aquells pobres homes que dormien al carrer. El procés li portà un parell d'hores. Un cop hagué acabat, li posà roba que havia comprat a una botiga de xinesos, l'estripà i l'embrutà amb l'aigua estanca del terrat.
Durant dos dies anà veient -mentre el seguia drogant- com la barba li creixia i adquiria un aspecte molt deteriorat. Quan ja semblà un autèntic captaire, en plena matinada, el dugué al carrer de baix, torçà a mà dreta i s'endinsà a un carreró sense sortida. Allà va deixar caure el cos, li donà un parell de cops de peu estomacant-lo i, finalment, se'l quedà mirant. Va marxar i va seure al menjador; va treure una botella de ginebra i començà a beure. S'estava venjant en nom de tots els homes amb els què havien jugat. Va beure's tota l'ampolla i, abans de caure inconscient, va adonar-se que el seu pla havia fallat; si en Marc no tenia memòria no podria mai assabentar-se del que li passava i que, per tant, viuria feliç en un nou món on la brutícia no embruta, sinó que acompanya. En canvi, ell seguiria bevent nit rere nit, intentant esborrar de la ment els seus actes, sense poder-los eliminar mai per complert.

dimecres, 22 de desembre del 2010

De realitats

La família Runda està cuinant; el pare prepara la pasta amb la que faran els canalons, la mare enllesteix la salsa; els dos fills juguen amb els fruits secs que resten per la taula. A poc a poc les closques de les nous es converteixen en projectils; les culleres serveixen per catapultar-los i, amagats els dos petits guerrers, esclata una batalla en la que els pares esdevenen víctimes col·laterals.
El forn està en marxa, els fogons també. L'aigua bull i els vidres queden entelats; a més, estan lleugerament coberts de neu. A dins de la casa, la calefacció converteix l'estadi en un autèntic balneari.
El petit dels germans es cansa de tirar-se coses pel cap, deixa la guerra i agafa el gatet que dorm al sofà. Se l'endú a la finestra i, després de fregar el vidre amb el jersei, mira a l'altre costat de la vorera. Tot el carrer és blanc, deu haver-hi un gruixut de deu centímetres i, a sobre del banc, resta una ombra. Està asseguda, amb un carro al seu costat. Llegeix un llibre. Al petit dels Runda li encanta llegir, així que prova de veure el títol, però és impossible. Encuriosit, deixa el gatet al sofà altre cop, s'abriga, agafa la brossa i li diu a sons pares que baixa a tirar les escombraries.
Son germà ja sap que no és veritat, així que es posa just on era el petit, mirant per la finestra. Veu com surt de casa, tira la brossa al contenidor i es dirigeix cap a l'ombra que viu a sobre del banc. S'asseu al seu costat i comença a xerrar amb ell; li ensenya el llibre i el comenten. Com no sent la conversa se l'inventa. Parlen dels personatges que hi surten, de la tristor que reflecteix el llibre i de la solitud del lector, que sempre està buscant alguna cosa diferent, un altre món que no tingui res a veure amb l'actual, perquè -segons la conversa inventada pel germà gran- la realitat, si existeix, no val la pena.

dimarts, 21 de desembre del 2010

De destructors

Abans d'ahir portaré fustes al meu voltant, estrangulant-me en un vèrtex convex, de trista mirada per obliqua que sembli.
Ahir avançaré deixant un buit infernal, que ocuparà el gas mortal de la necessitat, un menester de baixada, que si s'atura, et mata.
Avui continuaré amb la dalla al coll, comptant gota a gota la tristor de la donzella que m'abandonarà, i per molt que intenti evitar-ho, ella marxarà, amb elegància i serenor; sense presses, tal i com va arribar. 
Ara em vaig morir, ho recordo i no ho oblido, tot i que l'esforç perquè així sigui acaba guanyant. La desesperació és tal que la memòria és inútil, quan no la necessites.
Després em vaig penedir, procurant -de forma laica- demanar perdó per tot el que havia esborrat, em sabia greu haver estat el culpable, però el soldat no és qui mata, sinó qui obeeix; així que si voleu cremar banderes, aneu a una altra banda, que aquí no se'n fan.
Demà ens reunirem tots, a diferents llocs, però units pel mateix estat eteri, és en va l'intent desesperat per canviar l'existència; no hi ha qui ho pugui aturar; no existeix cap ésser més fort que jo. I per molt que la meva debilitat sigui el meu no existir, puc moure i desfer més que ningú.
Així, demà passat m'he despertat, com un somni, sense saber on era, qui sap si algú em coneixerà quan l'arena deixi de davallar.

dilluns, 20 de desembre del 2010

De confidents

Era la setena vegada que es casava, ja estava tot preparat; l'endemà se celebrava una festa a la Costa Brava. Estava assegut a sobre d'una roca d'una petita cala, de fons se sentia la música colpidora d'en Pascal, la tenia posada un bar a dalt del turó, no gaire lluny, i el vent acostava les notes fins allà. Ningú l'acompanyava mentre mirava el mar que, embogit, xocava amb força contra les roques. Estava despentinat, amb la roba xopa i plena de sorra. Les ulleres de sol tenien granets d'arena per tot arreu; però no li importava, ell mirava l'esquitxada de l'aigua; guaitava l'horitzó a veure si apareixia una sirena que se l'endugués d'aquell lloc.
El vent venia amb tanta força que creava un remolí ferotge des de dalt fins a baix, creant petits tornados de sorra. L'aigua estava tan violenta que els peixos no gosaven acostar-se a les roques. La natura estava enfadada, però no podia demostrar-ho més que amb petits detalls que, allà, només veia ell. 
Els acordions sonaven amb tanta virulència que, per un instant, ell semblà defallir i una llàgrima demanà pas. Però es va resistir tant que l'única humitat que va caure sobre les seves galtes va ser la que feia saltar el mar contra els grans rocs en els que se sustentava.
Es mostrava fort, impertèrrit, inamovible. No pensava en l'endemà, no volia saber quin seria el pastís nupcial, ni si els invitats serien els mateixos que a l'últim casament que va presidir; no desitjava conèixer quin vals obriria el ball; només mirava profundament el seu confident, el mar. Sempre l'ajudava quan tenia un problema, sempre li donava un cop de mà i callava. Callava i bramava, amb escuma i onades grans que s'enduien el cos de la dama, que ara jeia al mig de l'arena. Estava morta, no hi havia dubte.

divendres, 17 de desembre del 2010

De solitaris

Cau la tarda, ell està a la seva habitació, estirat al llit. Jau sol, cara amunt, amb el coixí a l'esquena, mig incorporat. Mentre els raigs de llum lluiten per travessar les cortines, ell fuma i fuma, un cigarret darrere l'altre. Ha posat un disc antic, de vinil, és un nostàlgic i li agrada sentir la brutícia lliscant pels carrils de la negror. A un racó, la seva roba s'amuntega sense ordre; camisetes i calçotets ocupen un lloc en el que ahir cohabitaven amb calces i sostenidors. Ara ja no. Des d'aquest matí que torna a viure amb la seva estimada solitud. Ambdós s'estimen, i a ella no li importa que ahir li fes el salt. No li té en compte les seves sortides nocturnes en busca d'animals salvatges; perquè sap que mai els podrà domar i que, per tant, acabarà tornant a demanar-li amor etern.
És un solitari nat, li agrada mirar l'espai buit del llit i imaginar-se l'última presa desapareixent, donant la benvinguda a la bella dama negra. Adora les mitges creuades que duu, les seves faldilles opaques i el seu barret amb plomes. El fum de l'habitació emboira l'escena mentre ella entra i s'apodera del seu cor. Durant unes hores seran uns amants mortals. Ningú els podrà veure, només ells sabran que faran. 
Unes hores després, quan la botella de whisky ja sigui buida i els rajos solars hagin cedit davant la violència nocturna. En Crot tornarà a trair-la. Anirà en busca d'una captura fàcil, un trofeu més a qui aviar pel matí. Per rebre altre cop, i amb més ganes que l'anterior vegada, la reina solitud.
Seguirà dia rere dia així, fins fer-se gran i caure en l'oblit de les seves bestioles. Aleshores segellarà per sempre més el seu amor amb la solitud. Però ella, farta de conviure amb ell les vint-i-quatre hores, sense poder respirar per les nits per culpa del fum extasiant de l'amor fracassat, li regalarà el seu cor a la seva amiga, la mort. 

dijous, 16 de desembre del 2010

D'efímers

Els crits s'apoderen de la sala; ella està espaterrada; ell rau al seu costat. Davant, amb bata verda i les mans preparades, el mestre de cerimònies. Les ajudants premen fort. Apareix ell, tot ple de sang, amb un cordill embolicant-lo, lligant-lo. Aquest cordill el lliga a la mare, però el tallen i és, aleshores, quan neix, quan es fa lliure. Fins aleshores no coneixia la llibertat vital, fins aleshores no el concebem. Ara és ell, net -ple de placenta-; amb els ulls clucs -per veure-hi millor-; amb els pulmons exprimint la primera bossa d'aire -que entra per contaminar-lo- i sense tocar a terra -on hi crearà unes arrels metafòriques que el pertorbaran tota la vida-. 
Com deia aquell, ha nascut lliure, responsable i sense excuses. Tot el que li vingui ara estarà ple d'opressions que el faran canviar d'opinió. La llum que entra a través de les parpelles ja li demana que els obri, i ho fa, contra la seva voluntat. A partir d'ara, ja no serà conseqüent amb els seus actes, com ho era dins la panxa; ara trobarà veus que li donaran excuses, el consolaran i l'apadrinaran; ell s'acostumarà i deixarà de tenir paraula, per tenir falsedat. D'aquest moment en endavant serà un corrupte més; provarà de no ser-ho, intentarà, de totes passades, netejar-se i tornar a l'inici, però a cada pas que doni, per molt que cregui el contrari, en lloc d'anar enrere, anirà endavant, directe a l'espai gris que ocupen els malmesos; com ell, que acaba de néixer i ja va directe a la perdició.
Cap dels presents no s'adona, tots estan contents, tots veuen amb bons ulls aquesta perdició; però ell, per un instant, ha sigut conscient del que era. Durant una dècima de segon ha viscut al revés de com viuen els seus semblants. Però la memòria, quan un neix, és efímera, se n'ha oblidat i ha volat cap al no retorn.

dimecres, 15 de desembre del 2010

De mesos

A finals d'estiu, es troben reunits, celebrant la ja rutinària reunió anual, els mesos de l'any. L'organització ha preparat una sala especial aclimatada per a l'ocasió. Es tracta d'una zona oval, on l'aire que surt s'adapta a l'estació que toca; així, quatre diferents sortidors barregen les temperatures per agrupar els parlamentaris segons l'estació de l'any que pertoquen. 
En arribar, un per un van entrant a la sala; el primer de tots és gener, tot un neguit de mes, que vol avançar-se als altres. Aviat es formen grups, i no segons les estacions, sinó per d'altres similituds. Parlen de les seves famílies i, els que estan al costat de febrer, li fan bromes, aquest any és un xic més alt que els últims tres; "ha crescut i ja és un adolescent!", deixa anar octubre, però en acabar la frase novembre ja està llest per etzibar-li: "sí, però l'any vinent altre cop farinetes". I esclaten a riure.
Apartats, a prop de la finestra, abril i juny tramen alguna cosa, s'acosta maig i canvien de tema; així que aquest últim, se sent incòmode i marxa. 
Per fi sona l'indicador sonor que assenyala l'inici de la celebració. S'asseuen, cadascú al seu lloc, on l'organització ha col·locat, amb molt d'enginy, una bandereta amb un dibuix que il·lustra el mes. Juliol se'l mira i l'ensenya a agost, ambdós fan broma, sempre els tracten de ganduls. 
Gener es disposa a parlar quan, novembre l'alerta d'una notícia important; desembre no hi és; i sense ell no es pot començar la reunió. I novembre, alarmat, deixa anar: així no podrem acabar l'any!

dimarts, 14 de desembre del 2010

De felicitat

Amb un gran somriure arriba a l'andana del metro, porta una guitarra penjada a l'espatlla, i la seva vestimenta acolorida reflecteix l'aura que l'envolta. Fa tres passes i, mentre veu com s'apropa el vagó, s'abraça a un jove noi que vesteix desafinat, però amb uns ulls cristal·lins que enlluernen el seu voltant. Després d'ajuntar els seus cossos parlen i parlen, ràpid. Mentre gesticulen, es toquen, es miren directament als ulls. Pugen ambdós  sense parar de parlar; s'expliquen què fan -imagino-, on viuen, com veuen la vida i què esperen trobar.
Entre la multitud ennegrida de rostres grisos i mirades baixes, ells dos creen una llar pròpia que res té a veure amb el que els envolta. Són sants purificats, laics i pecadors, que saben buscar el Jesús interior que no coneix de creus ni de dogmes, només pensen en la fe que els porta per la vida, buscant una felicitat que adoren no trobar. Mentre un baixa, l'altre es queda, dient-li adéu, i ajudant a pujar una bella donzella. Tot i la seva bellesa es mira amb recel a la dona, no se'n refia, és la rutina de la ciutat; però després de mirar-li l'iris, somriu i es deixa abraçar; la dona li explica que ella havia de baixar i ell no, però que s'han equivocat, i els és igual, segueix en el vagó, contenta, amb la seva guitarra a l'esquena, il·luminant la bella dama a qui ara llueix més que mai el daurat dels seus cavalls.
I és que el seu cos es mou, ara, gràcies a la fetillera que encisa a qui toca, i gira la cabellera, mou les mans i es toquen sense pudor, parlant de la felicitat de la vida; una felicitat que no es pot trobar, però que busquen entre la misèria de la gent que, adormida, navega en diferent llar però mateix aire. 
I si tu vols anar amb ella, has de confiar i creure en sa mirada, perquè res més et farà volar.

dilluns, 13 de desembre del 2010

De gràcia

Les miro amb curiositat, dempeus. Tinc les mans creuades al darrera i, al cap de poc, haig de seure. Les segueixo mirant. M'agraden, i m'avergonyeixo. No pot ser que les seves corbes em deleixin tant. Provo d'aixecar-me i acostar-me, però acte seguit m'adono que faig el ridícul. Torno enrere i sec. Clavo la mirada sobre la que està d'esquenes, m'agrada com agafa a la seva amiga de la dreta; no la mira, però no se n'oblida d'ella, per això l'acaricia. És capaç de fer dues coses a la vegada, acontentar a la de la dreta i dedicar-li una mirada caiguda i sensual a la de l'esquerra, a qui li agafa el braç, ben a prop del pit.
Queda clar que volen mostrar-me les seves virtuts, que cauen amb elegància gràcies al bell vel transparent que rellisca per les natges. Certament, podrien anar vestides, i no es veurien tan plenes, però la seva llibertat voluminosa és capaç d'esborrar els clixés actuals que em pertorben dia i nit. Les veig lluny de l'esclavitud que avui en dia ens té sodomitzats. I per molt que m'entesto en veure-les amb excessives molles, alguna cosa fa que no pugui moure'm d'allà.
M'han captivat tant que el majestuós arbre, que els ofereix més vel totalment innecessari, i les acolorides flors, que les coronen com princeses del bosc, queden en el més absolut silenci. Un mutisme només trencat per la cornucòpia que em brinda una infinita abundància. Ho sé, estic pecant en excés, el caràcter voluminós m'inunda el pensament amb ganes d'acariciar els quatre pits que veig, deixant els altres dos per a elles; si més no, sembla que els hi agraden.
Ja no es mostren idealitzades, sinó que la seva sensualitat em sedueix fins al punt d'excitar-me. Envermellit, giro la cara, veig altres dones, gerros, arbres, però després d'abaixar el cap i mirar el terra, no ho puc evitar, torno a alçar-lo buscant el delit candent d'aquelles tres dones dansant per a mi.

divendres, 10 de desembre del 2010

De mans negres

En Toni va sortir de la feina direcció cap a casa, estava content perquè havia pogut completar, amb èxit, tots els projectes que li tocaven per aquell dia. Els seus ulls irradiaven llum. Feia fred, nevava una mica, i la vorera estava glaçada. Abrigat de dalt a baix, caminava amb un somriure que li ocupava tot el rostre -l'única part del cos que duia al descobert-.
Al trencar pel primer carrer, al bell mig de la cantonada, un home el va aturar; li va donar un sobre i, després de saludar-lo traient-se i posant-se el barret, va marxar. En Toni, sorprès pel que li passava, va obrir el sobre i va llegir una nota que hi havia a dins. Va arrufar el nas i, tot seguit, va tornar a deixar la nota dins del sobre. Va apropar-se a una paperera que hi havia just al costat, però, en anar a llençar-ho, s'ho va repensar. Va mirar  a ambdós costats i es va posar el sobre a la butxaca. Va canviar el recorregut i, en lloc d'anar cap a casa, va enfilar el carrer més gran del barri, va torçar a la dreta per un carreró i va endinsar-se pel casc antic. Després de recórrer un parell de carrerons, va aturar-se davant d'una porta d'un to vermellós de no més d'un metre. Va trucar i, a continuació, s'obrí i una mà va agafar el sobre que en Toni tenia, altre cop, a la seva mà. La porta es va tancar i, quan ell ja estava a punt de marxar, es va tornar a obrir. La mateixa mà li va donar un altre sobre, que obrí ràpidament, endut per la curiositat. La seva cara va tornar a canviar d'expressió, mostrant encara més estupefacció. Sense guardar-se el sobre, va arrancar a córrer fins deu carrers més enllà. Es va tornar a aturar, aquest cop davant d'una porta blavosa; també de petites dimensions. Una altra mà li va agafar el sobre i, també, li va donar un altre. El va llegir i començà a suar. Estava pres de pànic, les cames li fallaven, però va córrer pel barri buscant una diminuta porta verdosa d'on va sortir una altra mà. I on li van donar un altre sobre. 
Aquest cop, després de llegir-lo, es va marejar i, abans de caure, ho va veure tot negre.

dijous, 9 de desembre del 2010

De recerques

En acabar l'escola; en John ha estat una hora jugant al pati, ha estat cuidant uns xiquets petits d'altres classes, que esperen els seus pares. Uns pares ocupats que de ben segur tenen reunions i feines que no els permeten arribar a l'hora que els nens surten de les aules. Han estat jugant a pilota, però també els ha ensenyat a compartir, a aprendre, a viure millor. En John és un adolescent, tot i que encara no té ni tretze anys. Li encanta jugar amb els petits i avorreix l'escola profundament. Segurament per això, el temps que dedica a fer aquestes coses li dóna unes forces que, d'altra banda, no tindria.
Quan el vespre els ha vingut a buscar, i el cel ha ennegrit, ha marxat cap a casa, caminant, sol, pensant en tot el que havia gaudit en només aquella hora; sense tenir present cap de les altres hores lectives. Fent camí de la muntanya s'ha fixat en els animalets que, atemorits per la fosca nit que ha arribat, tornaven cap als seus nius. 
En arribar a casa, ha anat directe a buscar sa mare; amb un gran delit per explicar-li com li ha anat el dia, què ha fet, quines coses ha après i les alegries que li ha comportat cuidar a nens més petits que ell. En un principi no l'ha trobada, l'ha buscada i, per fi, l'ha vist a l'habitació, dormint, sobre el llit, vestida. Ell estava tan content que ha provat de despertar-la, però ella només ha fet sorolls i s'ha tornat a girar. L'habitació respirava olor de colònia i, després de dubtar, s'ha assegut al seu costat, li ha tret la jaqueta i les sabates, l'ha tapat amb el llençol i l'ha pentinat. Hauria pogut marxar de l'habitació, però ha preferit quedar-se al seu costat i explicar-li igualment tot el que ha fet.

divendres, 3 de desembre del 2010

De dalles

No tanquis els ulls, espera; encara ens queda el camí més encertat. Ara és quan començarem a viure molt millor. Sí, estimada, mira aquesta finestra plena de vida. Sense rellotges, ni presses, ni mancances; ara només estem tu i jo, per fi s'han acabat les obligacions i els deures, per fi només ens cal jugar. Sí, estimada, riu, que ara és el moment; riu i plora tant com vulguis, però que les llàgrimes no et privin de veure-hi clar. Ara és el teu moment, nota la meva mà agafant la teva, respira aquest aire tan poc corromput, anhela només el que tens davant, no visquis d'utopies ni falses esperances. Aviat la foscor envairà la teva casa, però aleshores ja no et caldrà veure-hi; seràs lliure, com ara, seràs un ocell sense gàbia que et comprimeixi les venes. Sí, estimada, deixa que et reculli aquest salnitre i et besi profundament, no sé si serà l'últim cop que ho faci i, a mi, sí m'escaurà un temps dubtós, amb més penúries i pors. Però tu ja no ho has de viure això; estàs dansant davant de la vella dama negra, i ho fas rient perquè tens la certesa de fer el bon camí. No et rendeixis ni abaixis el cap. Ningú, ni ella amb la seva dalla, podrà oblidar el que ara vius. Tan lluny aniràs que els d'aquí no podrem veure't, però no t'esforcis, no ens recordaràs, ni falta que farà; deixaràs de ser d'aquí per passar al més enllà. Segueix així, feliç; riu i respira aquest aire pur, que aviat la nit serà per aquí i no podrem compartir-la. No resis, ells no han fet res per a tu, i ara no ho faran; tan sols balla, balla i riu, serà la millor forma de saludar-la quan se t'endugui.

dijous, 2 de desembre del 2010

De sirenes

Assegut al teu despatx agafes el telèfon mentre ella és allà baix, fent altres coses, fent-te content. Et parlen d'economia i tu, que mai no vas saber sumar sense comptar amb els dits, dius que sí a tot; ara no pots pronunciar un no; no vols. Sí, sí; més, més; dius mentre cada resposta és una família menys en un país veí. L'home de les estrelles se n'aprofita i, omplint-se les butxaques de bitllets tacats, t'exprimeix fins a l'última gota. Extenuat, jeus amb el cos mig caigut enrere. Ella surt del seu amagatall i tu penges; no tens forces ni per dir adéu. Ella marxa i et quedes allà; mirant la foto de la teva família. La teva dona somriu, al costat dels teus dos fills. Tots ben pentinats i ben mudats. Al contrari del que passa tants kilòmetres enllà; on no tenen cap mirall per ajudar-se a fer la clenxa, ni tenen cap vestit que posar-se, perquè la majoria estan morts, i els que no: ho desitgen ferventment. Ploren de ràbia i els seus ulls es converteixen en miralls pels seus amics, dessolats també, per haver perdut les seves famílies. Es miren els uns als altres i no s'arreglen els cabells, ni es posen les corbates dels pares; simplement miren ben endins, busquen l'odi i la venjança; mentre els cauen les últimes llàgrimes que, mai més, tindran. Les cares s'assequen al sol artificial al ritme dels tambors infernals, que toquen acompanyant una melodia de sirenes. No corren, estan quiets, sense telèfon; però ambdós amics estan allà, asseguts al mig del carrer, mentre les seves mares són allà baix, fent altres coses, fent no-res.

dimecres, 1 de desembre del 2010

De cloure

Mel dolça i nerviosa que baixa per la gola; no t'encallis, empassa l'alegria i la por; cola't coll avall i no t'embalis. La dolçor està roent enmig de tanta emoció; les parpelles cauen un xic atordides, com un ventall a càmera lenta, baixen i pugen; les pestanyes s'ondulen amb un bell vaivé que recorda el caràcter felí dels nostres sentiments.
Negres com el carbó, els cabells tapen el que no haurien d'encobrir; tanta bellesa no es pot amagar. Ni que sigui per vergonya, ni que sigui per decència. Ja parlen les teves galtones, roges i suaus, que perfilen un llarg somriure imprudent, presidit per uns llavis carnosos, que mossegues mentre mires cap avall. 
No aixequis la mirada, si us plau, no resistiré tal atac i embogiria. Foll, voldria caminar camí de la cambra en mig de l'ombra. Desitjaria l'opacitat de les mancances i odiaria tanta claror. 
Polze i índex embolcallen l'anular, creant un moviment circular d'extracció mortal. No ho facis o ens perdrem buscant les estrelles d'una nit ennuvolada. No hi ha res per cercar, no hi ha res més que les veritats que ocultem en falses i perverses mentides. Si les nostres mans s'ajunten, nues, sense vestits ni disfresses del segle vint-i-u; els nostres cossos acabaran morts, allunyats l'un de l'altre per una greu gelosia. Una enveja traïdora i nocturna, que clava ses espases al bell mig de la bellesa sexual dels qui, com nosaltres, un dia, es treuen les màscares per estimar-se; ni que això clogui els ulls de per vida.