dijous, 9 de desembre del 2010

De recerques

En acabar l'escola; en John ha estat una hora jugant al pati, ha estat cuidant uns xiquets petits d'altres classes, que esperen els seus pares. Uns pares ocupats que de ben segur tenen reunions i feines que no els permeten arribar a l'hora que els nens surten de les aules. Han estat jugant a pilota, però també els ha ensenyat a compartir, a aprendre, a viure millor. En John és un adolescent, tot i que encara no té ni tretze anys. Li encanta jugar amb els petits i avorreix l'escola profundament. Segurament per això, el temps que dedica a fer aquestes coses li dóna unes forces que, d'altra banda, no tindria.
Quan el vespre els ha vingut a buscar, i el cel ha ennegrit, ha marxat cap a casa, caminant, sol, pensant en tot el que havia gaudit en només aquella hora; sense tenir present cap de les altres hores lectives. Fent camí de la muntanya s'ha fixat en els animalets que, atemorits per la fosca nit que ha arribat, tornaven cap als seus nius. 
En arribar a casa, ha anat directe a buscar sa mare; amb un gran delit per explicar-li com li ha anat el dia, què ha fet, quines coses ha après i les alegries que li ha comportat cuidar a nens més petits que ell. En un principi no l'ha trobada, l'ha buscada i, per fi, l'ha vist a l'habitació, dormint, sobre el llit, vestida. Ell estava tan content que ha provat de despertar-la, però ella només ha fet sorolls i s'ha tornat a girar. L'habitació respirava olor de colònia i, després de dubtar, s'ha assegut al seu costat, li ha tret la jaqueta i les sabates, l'ha tapat amb el llençol i l'ha pentinat. Hauria pogut marxar de l'habitació, però ha preferit quedar-se al seu costat i explicar-li igualment tot el que ha fet.

7 comentaris:

Judith ha dit...

Que difícil ser pares avui en dia, oi? massa feina i horaris incompatibles! però per sobre de tot estan els fills i cap excusa és bona per no prestar-lis l'atenció que es mereixen!

Anna Maria Villalonga ha dit...

ostres, que bonic. El Manel, tants anys a la secundària, s'ha trobat amb molts alumnes com aquest. Es una pena. Tots som víctimes del nostre temps. Vaig a compartir el relat, si no et sap greu. Una abraçada.

Elies ha dit...

Un relat trist i tendre alhora. Felicitats, m'ha agradat molt.

Coses de Llàbiro ha dit...

Buscant la felicitat? Pobret.

Yves ha dit...

@Judith: Suposo que sempre ha estat, i serà, difícil ser pare. Viure és difícil -o no-, però amb responsabilitats -com en tot- encara més...

@Anna: Greu? Al contrari! Moltes gràcies!!!!

@Elies: Mare i fill contraposen els dos sentits, no? Però si el fill és així, segur que la mare també.

@Llàbiro: Touché! A veure si un altre dia escric sobre la impossibilitat de trobar-la... però del gust de buscar-la...

Yves ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

M’ha agradat molt, Yves. És un relat trist, però la tendresa de l’adolescent al final del relat li dóna un cert optimisme.