divendres, 23 de desembre de 2011

De vermell


La ciutat vermella em sedueix. La ciutat vermella em compungeix. Proves de fer-ho sol, però la companyia et persegueix. Cotxes xisclant i meuques rondant. No hi ha un carrer sense el roig dominant el cel. Avui el color ja no és el d'ahir. T'asseus i mires el món, davant teu, en un carrer qualsevol. T'aixeques i mires la ciutat, sobre teu, en un barri com un altre.
La ciutat vermella acompanya la teva pell. La ciutat vermella és el meu dit sobre el teu pit. Camines perdut per carrers estranys, tots et sonen, cap és teu. I mires amunt, buscant els ocells que un dia et van acompanyar. I mires avall, cercant l'asfalt que ja no hi és. La pols s'ha endut el que hi vam construir. Forats entre fanals caiguts. Vidres trencats i gent plorant. Ni rastre del teu somriure.  
La ciutat vermella és una cançó de soul sense cantant. La ciutat vermella pels aires està saltant. Et refugies sota les mentides, baixant la vista quan els veus; t'amagues darrere el tanc, oblidant les seves veus. 
La ciutat vermella ja no hi és.

dijous, 22 de desembre de 2011

De color


"Per acabar, blau. Com el mar. Com el cel. Els colors ens delimiten? Què en penseu?"
El professor està al final de la lliçó i parla mentre les alumnes escolten. A l'aula són tots gent adulta, de la mateixa edat. El professor ensenya a viure i elles aprenen a morir. No cal fer-ho ràpidament, diu. Però vida i mort van lligades i, segons explica el mestre, no aprenem a viure fins que no acceptem la mort. 
El mestre s'acosta a una de les alumnes i li demana que parli de les seves companyes. Ella ho fa. Explica com són físicament i interiorment. Fa una explicació excepcional. El mestre es queda meravellat. Li pregunta com és que sap totes aquestes coses de les seves companyes. No entén com és possible que ella conegui, amb tant detall, aspectes tan interiors, tan propis. I és que una cosa és saber quins cabells, quina alçada o quina constitució tenen elles. Però el que sap ella és molt més. I no ens referim a si les companyes porten o no roba interior blava, tal i com ella ha afirmat; sinó que el més sorprenent és que sap què pensen. I no ho sap en termes generals, sinó que és capaç de relatar els pensaments de les altres en aquell mateix moment. I el seu discurs, clar i concís, és extens, no escatima en detalls, no deixa res per dir. 
Ella les coneix tan bé que, quan ell li pregunta com ho fa, ella només pot dir que les altres són ella mateixa.

dimecres, 21 de desembre de 2011

D'enllaços


Trobo a faltar la teva falta de raonament. 
Raó no te'n falta per insultar-me.
Però els insults són poc a la vida.
Viu més enllà del que puguis imaginar.
Imagina un món sense mi, ni demà.
Demà seràs tu, ell, i vosaltres.
Vosaltres sereu els que desitgeu, sempre que així ho vulgueu.
Vull tantes coses que en noto molt poques. 
A poc a poc em castigues, a poc a poc em mates.

dimarts, 20 de desembre de 2011

De claus


L'Esteve i la Dolors jeuen al llit de la seva habitació, al pis que tenen al carrer Muntaner. Fa una estona, aquella cambra, que ara desprèn tranquil·litat, era un niu de suor i de crits. Han deixat que la passió els conquerís, sense escuts, només usant les seves armes corporals. La roba està tirada pel terra; els llençols descansen als peus del llit. Ells dos miren per la finestra. Fora, la vida continua igual. Dins, el temps s'ha aturat. En poca estona entren al món dels somnis; primer un, després l'altre.
Amb els ulls clucs i la ment a l'inframón, no s'adonen que un home, vestit amb una llarga túnica negra i una caputxa, que li cobreix gairebé tot el rostre, entra a l'habitació. Ho fa en silenci. I obre una maleta que porta amb ell. D'allà treu un clau d'uns 50 centímetres i un martell. S'assegura que les mans dels amants estan agafades i comença a clavar el clau. Ells, adormits, no noten com l'acer penetra a través de les seves dues mans, fins que s'introdueix a la fusta del llit. 
Un cop feta la feina, guarda les eines a la maleta i marxa, sense fer soroll. I el silenci del pis només es trenca pel goteig, pausat, ara sí, ara també, de la sang que cau del llit.

dilluns, 19 de desembre de 2011

De moure's


Les estrelles brillen amb força aquesta nit. S'ha quedat sol a casa. En Carles només té divuit anys, però dins seu, hi ha tots els anys del món. Abans de preparar un combinat, encén l'equip de música, els dos germans de Glasgow creen un ambient subtil que el porta lluny d'ella. I per cada glop de ginebra que beu, consumeix una dona del futur. I s'ho fa amb totes. Morenes, rosses i pèl-roges.  Alguns cops al llit, d'altres sobre el billar del bar. El seu cap vola amb una rapidesa sorprenent. Fa estona que ell no és allà. Fa estona que ha marxat a buscar-la, no li cal ni cotxe ni metro; ell viatja amb la ment. 
La veu davant seu, i continua avançant, la segueix amb la clara intenció de tocar-la, de besar-la, però quan la té ben a prop, ella accelera i s'allunya... Ella a vegades es gira i somriu, sobretot ho fa quan ell defalleix. És aleshores quan el got entra seguit, sense aturar-se, d'un sol glop. Li sembla que ella porta unes rodes a sota dels peus, sempre allunyant-se. I és tanta l'embriaguesa d'ardor, que no veu que no és ella qui es mou, sinó ell que resta quiet.

divendres, 16 de desembre de 2011

De marró


El cel és marró, d'un marró clar. Podria semblar que és un dia trist, per vosaltres que esteu acostumats al blau intens; però per ell, que adora aquest marró sedós, avui és un dia preciós. S'ha quedat al jardí de casa, no ha volgut anar a treballar. I és que li agrada tant mirar amunt... li agrada tant que s'ha oblidat de la seva vida. Les hores li passen volant i ell segueix observant aquelles estrelles blanques que, sense ser de nit, il·luminen l'espectacular panorama que el té captivat.
Entre l'horitzó i la part més alta, la que separa el món real de l'imaginari, uns núvols formen una línia gens uniforme. Són un petit sortint que emula l'ixent sentiment calent que inunda el seu cos.
Ell ja no sap on és. Coneix el seu món. Adora l'altre cel. Vol estar entre l'un i l'altre. Però només pot viure'n un de real i, forçosament, ha de deixar l'altre per l'imaginari. Li agradaria que tots dos fossin reals, o que tots dos fossin imaginaris. És igual, perquè al cap i a la fi, no sap si el cel marró ple d'estrelles blanques és un cel o si, simplement, és un motiu d'engany. 
Queda tan lluny el cel quan no el pots tocar, que sempre l'imagines entre l'aquí i el més enllà.

dijous, 15 de desembre de 2011

De bonys


La suor li regalima pel front. No fa ni fred ni calor a l’habitació vermella, però ell no para de tremolar. A poc a poc els braços se li van convertint en una dutxa. Ha preferit despullar-se del tot. Estava cansat de portar tanta roba. S’ha tret la camisa, xopa; els pantalons, xops... i s’ha quedat en calçotets, mullats. 
Les dents li repiquen amb força, no pot controlar el moviment repetitiu que crea un sorollet estrident. Ja fa hores que no fuma, ho ha hagut de deixar; no hi havia forma de mantenir el cigarret dins de la boca.
Té la vista fixada al braç dret, d’on li surt un petit bony que es mou lentament. A vegades avança cap al canell, d’altres retrocedeix fins al colze. No sap què és, però sap que és alguna cosa. Fa hores que ho observa, al principi s’ha posat molt nerviós, tocant-se la pell i el bony. Després, ha cregut convenient no moure’s, no tocar res.
Està cansat, però la por pot amb ell. I quan creu que les forces l’abandonaran, s’adona que el bony es divideix en dos, i ara té dos estranys cossos rondant per l’interior del seu braç. Uns segons més tard, ara, ja són quatre els inquilins. Es multipliquen, dividint-se.
I la seva ment no entén res del que veu, només pot veure el que sent, una por immensa. Un sentiment de descontrol on un seguit de forans viatgen entre les capes de la seva pell, movent-se a poc a poc, però omplint-li el braç de bonys.

dimecres, 14 de desembre de 2011

D'iguals


Les onze de la nit al corredor nord. A través de la petita finestra del tercer pis de l’edifici esquerre, veiem la Maria. Resta quieta, asseguda a una vella cadira de fusta. Davant seu, a sobre d’una taula, una tassa inicia un bonic joc amb l’ambient, deixant anar un  lleuger fum que ascendeix creant formes extraordinàries. Les seves mans encerclen aquesta tassa, buscant una escalfor que no ha trobat en cap de les habitacions d’aquell edifici. 
Hores abans ha recorregut un ampli mostrari de cambres. En totes elles ha fet el mateix, però nosaltres, des de la nostra posició –darrere del paper- no hem vist què hi feia. Això sí, sabem que no ha fet coses diferents, perquè ella mateixa ens ho ha dit com ha pogut, que és exactament com ara relatem per acabar. 
Al sortir d’una de les habitacions ha tret un paper i l’ha deixat enganxat a la porta; en ell hem pogut llegir: “Estimat lector, no tot el que fem aquí és diferent al que fas tu”.

dimarts, 13 de desembre de 2011

De curt

En un camí salvatge, ell és l'expert, ella l'acompanya. Ell cau suaument, enamorat com està. Ella el rep, amb plaer i delit. Són dos amants que es traeixen pel gust d'un tercer, que percep l'aroma del roure i del sabor afruitat. Al final tots tres gaudeixen, a sobre del llit, amb el raïm al paladar.

dilluns, 12 de desembre de 2011

D'amor


"Tothom diu que s'estima el seu amor fins la mort, però... si haguéssim d'escollir, acceptaríem la mort a canvi de l'amor?" El Pere es llegia aquesta frase, gravada a una placa de ferro forjat i penjada a la paret de l'habitació, cada matí. Fins i tot abans d'anar a rentar-se la cara llegia aquella contundent oració que dictaminaria, més endavant, la seva vida.
Un 14 de març de l'any 2009, el Pere no va sentir el despertador i es va quedar dormint. Segurament aquesta acció va venir donada pel cansament de la nit anterior. Copes, drogues, excessos innombrables... El cas és que no es va aixecar fins que uns rajos solars, cap al migdia, van molestar-li els ulls. Aleshores es va alçar i, després d'alarmar-se en veure l'hora que era, va trucar a la feina i va dir que estava malalt. Aquell dia, que havia començat tan diferent a tots els altres de la seva vida, no havia llegit la inscripció sagrada. I quan s'adonà d'allò ja fou massa tard. El Pere estava assegut al sofà del menjador, nu, amb el canó d'una pistola a la gola i a punt de prémer ell mateix el gallet. Plorava sense parar. No sabia perquè estava en aquella situació. No coneixia com acabaria allò, però estava segur que havia perdut el control. La neutralitat del seu cos, sense drogues ni alcohol, no tenia res a veure amb la compunció que l'empenyia a prémer aquell tros de ferro, que el mataria instants més tard.
Abans de morir, però, va mirar la inscripció que tant l'havia marcat i, a sobre, hi va escriure mentalment: "Digues un nom, a l'atzar, i el teu amor per a ell s'haurà acabat quan arribi la mort".

dimecres, 7 de desembre de 2011

De desig


Aquest matí m'he disparat un tret. Ha sigut l'única cosa bona que he fet en aquesta vida. He provat d'arreglar-ho durant molts anys. Però cada cosa que he tocat, cada persona que he acariciat... sempre tot ha acabat al mateix lloc. Lluny. Lluny d'on es tenen sentiments. A prop. A prop d'on es viu la mort.
Trobo que la bala ha sigut piadosa de mi. No he sentit dolor ni por. Ha estat un cop sec. Un adéu sense paraules. Només em sap greu una cosa, que la meva dona haurà de recollir la sang que he escampat. Haurà de rentar el terra amb salfumant i lleixiu amb bicarbonat. Haurà de fregar el cor amb paper de vidre trencat. Haurà de portar-me al contenidor de la cantonada en un sac embolicat. I tot... i tot sense que ho vegin els nostres fills.
M'apiado d'ella i de les llàgrimes que li cauran dels ulls. Llàgrimes traïdores que la faran feliç.
Aquest matí m'he disparat un tret. Ha sigut l'única cosa bona que li he donat a l'amor de la meva vida.

dilluns, 5 de desembre de 2011

De bo


En Roger era un bon noi que vivia al número tres de la Rambla del mig. Va enamorar-se i va formar una família amb dos fills i un gos. Quan era jove va ser molt bon estudiant, i gràcies a això va aconseguir una feina molt ben remunerada. En poc temps va escalar posicions i, aviat, va passar a ser el director de l'empresa. Com que les coses li anaven bé, donava diners als pobres del barri. Organitzava festes al carrer. Aconseguia que els seus empleats treballessin amb ganes i molt motivats; a ell no li calia fer cap crit. Assolia tot el que es proposava, i ho feia perquè sempre es portava bé amb tothom. Entre la gent que el coneixia, no hi havia ningú que no se l'estimés.
Quan organitzava una vetllada invitava a tothom, sense discriminar a ningú per cap tipus de raó. Quan parlava en públic, agafava amb força la mà de la seva dona, plorava, i feia plorar a la gent que l'escoltava. 
Però la sort un dia es va equivocar de casa, i quan va anar a treballar un cotxe se'l va endur per davant. Al dia següent el cementiri es va fer petit per donar pas a tanta gent. Una setmana més tard, el poble va aixecar una estàtua a la Rambla en honor seu. I el temps, a poc a poc, va anar curant la tristesa que durant mesos va conquerir l'ambient dels carrers. Ara, tot sovint el recorden parlant de les seves virtuts. Elles sobretot. Quan estan soles i nues i recorden quan s'escapaven d'amagat amb ell.

divendres, 2 de desembre de 2011

De mons


De molt lluny ens veus. Asseguda sobre una pedra, mires amb calma com ens movem, com ens destruïm. La nostra ràbia no t'afecta. El nostre final no et compungeix. Has aturat la lectura d'aquest llibre que trobes tan interessant. Has cessat una acció per començar-ne una altra. Les dues tenen relació, o no. Són dos mons completament diferents. Tu tens la sort de tenir suficients eines per veure'ns a través de tantes galàxies. Nosaltres, dissortats com som, no podem veure't. 
Ben pensat, però, no sé si ens serviria de res poder-te mirar i veure't al teu planeta, tan lluny d'aquí. No crec que ens ajudés, ans el contrari, si sabéssim que estàs veient-nos i no fas res, potser encara seria pitjor. Alguns creuen que conèixer la vida dels altres, ni que sigui a tants milers de quilòmetres, és un plaer; però conèixer-la i veure la teva passivitat seria un suïcidi.
Mons separats. Mons llunyans. Units només en una direcció. Quin gran disbarat, tot plegat.

dijous, 1 de desembre de 2011

De matar

Maria, recordes aquells dies tristos en els que ens abraçàvem fins morir? Maria, recordes quan encara érem vius i sortíem per les nits a buscar les estrelles? Maria, tots aquests records em pertorben ara que estem aquí dins. T’agafo la mà i noto que mai ja no podrem sortir. Sento l’obscuritat que ens hem creat. Endevino el teu cos, tan diferent de com era abans. Acaricio la teva cara, o el que queda d’ella, perquè tot el que érem ja no hi és. Som un grup d’ossos plens de forats, som la negació en persona. Però ho som tots dos junts. Sense ningú que ens digui que érem una mentida. Sense ningú que ens cridi per darrere.Ho sé, sé que per molt que no em puguis contestar penses el mateix que jo. Quatre parets ben juntes. Un metre sota terra. Tranquil·litat absoluta. Aquí al costat, estimada, neixen les flors del nostre jardí; aquí a sobre creixen les flors vermelles que tant t’agradaven. Ara ja no les podem veure, però seria absurd creure només en el que veiem. Aquí dins no es veu res, no ens veiem nosaltres, no veiem futur. La por corre per les venes dels qui esperen alguna cosa per demà, però nosaltres només l’esperem per ara. Maria, aquesta humitat infinita, recoberta de fusta de roure, ens matarà.

dimecres, 30 de novembre de 2011

D'afins


Una mà a la C i l'altra amb una A. Les paraules s'entrelliguen i no hi ha qui entengui res del missatge. Però ell prova d'escriure'l, ràpid, amb gran delit. Usa una cal·ligrafia pura i detallada. Deixa anar cada cua de totes les lletres amb una precisió extraordinària. I a mesura que escriu el seu discurs, en rep un altre. Es creuen ambdós locucions. Una vegada i una altra. Parlaments nus. Paraules sense vestits. Calor d'hivern agafada d'imprevist. Lluny com estan, no poden tocar-se. Però a mesura que formen el text, al llarg de les seves impròpies paraules, la Cort esdevé un lloc corromput. Ell té la seva mà amagada. No la vol ensenyar. Ella també, dins de la seva robeta esdevé calenta. I com dos meuques que necessiten diners es llencen com bojos al moviment frenètic dels amants solitaris. I creuen que no es fan mal. I desitgen fer-se bé. No saben què es fan. Perdona'ls, tu que estàs allà dalt. Però no cerquen perdó, només excitació. Es mouen amb el delit de qualsevol jove imprudent, que no sap què fa ni per què. I en acabat, la vergonya, el desencís. Un adéu suau. Qui sap si fins mai més.

dimarts, 29 de novembre de 2011

D'alçades


En Pere va arribar ara fa ja quatre anys. Era tan alt que no hi cabia per la porta. Els primers dies s'havia d'ajupir quan el cap li obria la porta a ell i als seus companys. Què dir de les dues cadires que va trencar la primera setmana. No suportaven el seu pes. Era alt, gros. Tenia una veu forta i potent. Un discurs clar, argumentat, ordenat i molt seductor.
Avui, després de rodejar-se de tanta arrogància, havent sofert tanta prepotència i descontrol, en Pere no arriba al metre d'alçada. Per pujar a la cadira necessita una escaleta, que li ha fet la seva mare. Quan ve el cap a veure'l l'han de buscar, perquè la pantalla l'amaga darrere seu. I quan vol parlar, el pobre, ha de cridar, perquè d'altra manera no el senten. Per això no acostuma a fer-ho, no diu la seva opinió. Segueix el camí dels seus companys, vigilant que el cap no els trepitgi quan creuï pel mig. I és que tots els seus col·legues de feina són igual d'alts que ell. Amb el temps tots s'han convertit en persones diminutes, de poca importància. Són un ramat que abaixa el cap un dia i un altre, provocant un desgast físic amb conseqüències clares. 
I demà? Demà en Pere i els seus companys tornaran a entrar per la porta que els obre el seu cap cada dia. I seran un xic més petits que avui.

dilluns, 28 de novembre de 2011

De clonc


Clonc. Clinc clanc clonc. Sona amb força l'anell que pica al xassís del cotxe. Clonc. Clinc clanc clonc. Al ritme de la música avancem cada quilòmetre cantant amb força. Som dos aventurers. Som dos joves sense futur. Som ànimes bessones que no s'assemblen en res. Discutim. Parlem. Cridem. I fins i tot algun cop que altre aturem el cotxe. Bronca segura. No podem estar ni un segon sense crear una discussió. És igual quin tema. És igual amb qui. El cas és liar-la fort. I arribem on hem d'arribar. Però no ens importa, perquè el destí no existeix, així que seguim avançant. I ho fem a través de la ment dels qui ens trobem. Preguntem. Contestem. Preguntem altre cop. Creem discussions. Enfrontem a la gent. Els agermanem. Som dos diables amb cara d'àngels. I entre tanta bronca coneixem unes donzelles. Aleshores altre cop... Clonc. Clinc clanc clonc. Les pugem al cotxe i marxem. La música sona. Clonc. Clinc clanc clonc. Tots junts. Tots separats. Ja no som dos, som quatre. I hem estat més. Tots reunits en bars, amb desconeguts, amb coneguts. Què més dóna! Si comencem d'una manera i acabem d'una altra. 
I la nit s'acaba, i el dia comença. I no hi ha temps pel descans. Som inesgotables. Som dos cors bategant amb força. Som jovent. Som futur.

divendres, 25 de novembre de 2011

D'acordions


Estic estirat al jardí de casa seva, entre un arbust i un altre. Ella està davant meu. Balla. S'acaricia els cabells. Mou la cintura com si fos una serp escalant el cel. Les seves mans graten tot el que qualsevol home voldria palpar. No busca donar-se gust. No vol exhibir-se. Tan sols li agrada dansar i moure's al compàs d'una música sensual que brota de dins l'aigua. La petita dutxa que la ruixa converteix la seva pell en un arc iris. I és que el sol que avui la guarneix és diferent al que la resta de dies ens vesteix a tots. Tanca els ulls com si es concentrés, però no ho necessita. Li agrada fer-ho, ho noto. Els seus llavis dibuixen un somriure murri. Els seus narius s'obren per agafar aire i, tot seguit, convertir els seus pits en un gran primer pla. Poca roba porta. Com si no en portés. Els meus ulls no la veuen. Els seus dits no la senten. I a través d'una piràmide ens veiem l'un a l'altre. Convertim els raigs solars en espectres que reboten per sobre de la gespa. Ens apropem i ens allunyem en el gran acordió del temps. 

dijous, 24 de novembre de 2011

De plors


Sona el telèfon i, altre cop, penso en la teva veu plorant. El temps s'atura i, mentre no despenjo, et recordo somicant, demanant-me ajuda. Veig els teus llavis inflats i els teus ulls vidriosos desprenent aigua a raig. Tens les galtones vermelles i el nas vermell. Necessites mocar-te, però també necessites parlar. Tens un singlot profund, les frases s'entretallen. I jo t'escolto amb atenció, mentre les teves paraules afecten el meu cor. Les pulsacions es tornen més lentes, però més fortes. Noto com el cor colpeja amb força contra la caixa toràcica i, com a conseqüència, es forma un eco profund dins del meu cos. Tot passa mentre el temps desapareix, tot succeïx sense que, en realitat, ocorri res. I això és així perquè la meva ment va més de pressa que la teva acció. I et veig sense tenir-te davant. I t'escolto sense que encara parlis. I m'avanço als esdeveniments. Els creo. Els imagino. Però, després, com qui surt d'un bucle impulsat per la inèrcia cíclica, et sento altre cop, sense plorar. I ja no m'expliques les teves desgràcies, sinó que em parles de banalitats quotidianes. I respiro profundament, penso que res del que he imaginat ha passat. Però encara noto el meu cor prement fort contra les costelles i, aleshores, m'adono que sí, que ha passat, però no en aquest món.

dimecres, 23 de novembre de 2011

De juxtaposar


Paraules juxtaposades.
Frases unides.
Paràgrafs agermanats.
Només annexionant es crea un nou món.

Hiats que separen. 
Punts que aïllen.
Blancs que engendren distància.
Tot el que és diferent busca el seu espai.

dimarts, 22 de novembre de 2011

De forats


El teu sexe és tan brut com podrit. Ferum de gata salvatge. Trista mirada perduda. No aixequis el cap o vomito. Llepo les teves negres dents, cercant menjar, fruint amb la teva deixadesa. Llavis escarpats, plens de sang resseca. Narius bruts que no només fan tuf d'indigestió, sinó que resten plens de mocs secs. Acariciar-te és repassar un cartró de vidre. De porca com ets, t'haurien de tancar entre truges. Menjar glans i caminar entre fems hauria de ser un plaer pel teu fastigós cos ple de llagues. L'excedent de greix et crea una figura mòrbida. Ets l'ombra del no-res.
Però jo gaudeixo veient-te nua, desprotegida. No caldria ni lligar-te, però ets tan poca cosa, un ésser immund, tacat dels propis excrements; caldria anomenar-te la reina sutjosa: però ben cert és que ni així series reina. Per molt llardosa que siguis, plena d'orins i nafres; ni els insectes vénen ja a veure't. Només jo goso entrar a aquest forat per posseir-te sòrdidament.

dilluns, 21 de novembre de 2011

D'igualtats


Qualsevol tarda d'estiu el color groc tenyia l'ambient. Un groc difós que es barrejava amb la pintura de la bicicleta del Marc. Tenien per davant una pujada infernal. Amb prou feines podien començar a encaminar-la; sempre havien de baixar i remolcar-la a peu. I és que aquells cent metres que pujaven al turó del poble els feien lliures. Se sentien independents, llunyans, solitaris. Allà començaven a viure d'una altra manera. No sentien els pares, sentien ocells. I quan escoltaven el bosc, treien el berenar de la motxilla; pa amb oli i sucre. Tots dos asseguts, mirant l'horitzó ple d'arbres. Tots dos endrapant, sense dir-se res, però dient-se molt.
En acabat, sense moure's del lloc; arreplegaven pedres petites i les llençaven amb força. El Quim sempre arribava més lluny que el Marc. El primer dels dos tenia més força. Tot sovint l'anomenaven el tonto del poble. Ell reia, però el Marc no; mai reia quan ho sentia; era aleshores quan l'agafava i se l'enduia al turó, on no hi havia ningú més que ells dos... l'horitzó, els boscos i la igualtat de la natura.

divendres, 18 de novembre de 2011

De rebuig


La navalla està afilada pels dos costats.
Aquesta nit dormiré al terrat.
Ep, Sònia, no caminis per la cornisa,
o aquesta nit et convertiràs en una submisa.

Tinc la goma estirada a més no poder.
El vespre ha estat ple d'afers. 
Ep, Marta, no t'apropis més a mi,
o el vespre et portarà a la fi.

Suaument entra la punta dins la pell.
Migdia passat per aigua a casa del rei.
Ep, Cristina, no et passis ni un pèl,
o als migdies no veuràs el cel.

Tanco els ulls mentre premo fort.
Ara és quan puc dir que tinc molta sort.
Ep, Daniela, deixa els diners i fuig,
fes-ho ara que encara no em causes rebuig.

dijous, 17 de novembre de 2011

De mal


Es deia Berta. Caminava amb les cames eixarrancades. Parlava amb dificultat. Anava mal vestida i no es pintava mai. Però, com els seus ulls eren del color del mar, cada nit dormia al cotxe de davant.
Es deia Berta. Els seus pares la van fer fora de casa quan va ser major d’edat. No treballava. Menjava el que trobava a les escombraries. Però, com els seus ulls brillaven tant, no hi havia nit que no dormís abraçada a un amant.
Fa dies que no ronda per la plaça. Fa moltes nits que no es renta a la font del carrer de dalt. Ells la busquen, perquè saben que els seus ulls són únics. Ells la busquen, perquè no li veuen res d’interessant als seus vestits. Ells caminen com sonats, preguntant a les faroles i els arbres. Però la resposta sempre queda suspesa en un alè de pixum de gat. 
Es deia Berta. Ahir la van enterrar. Els serveis socials de la ciutat van recollir-la tirada entre contenidors i xeringues. Els serveis socials l’han rentat i li han posat un vestit elegant. Resta estirada dins d’un taüt barat, és una cerimònia sòbria, tot i que hi hagi algun que altre ebri. Resta estirada mirant amunt, perquè ningú gosa tancar-li els ulls del mal.

dimecres, 16 de novembre de 2011

De cubilets


Dijous tarda, fa fred i el Víctor i el Pau estan a casa asseguts al sofà de pell.  Estan completament avorrits, ja s'han explicat tot el que havien fet durant el dia. Com no saben què fer, un dels dos treu un cubilet i proposa jugar a daus; però només en tenen un; així que opten per jugar a endevinar el número que sortirà.
Sacsegen el cubilet i el tomben. El Víctor li pregunta el Pau què hi ha dins. I ell li contesta que fins que no l'aixequi no ho podrà saber. Però el Víctor insisteix i li fa dir un número. El Pau diu el 4. Aixequen el cubilet i a dins hi ha el dau, amb la cara superior amb el número 2.
Has fallat, diu el Víctor. 
El Pau li contesta que no, que no ha fallat. Simplement, diu, era impossible saber quin número era. Només podia optar a una probabilitat, és un joc, res més.
El Víctor li dóna el cubilet i li diu que li faci el joc a ell. Així ho fan. I quan el cubilet està tombat, el Pau li pregunta quin número hi ha dins. El Víctor l li contesta que tots, des de l'u al sis. 
En sentir-ho, el seu amic, que és molt astut, li diu que sí, que tots estan a dins, però que ell vol saber quin és el número que està cara amunt.
El Víctor li contesta que totes les cares estan cara amunt, de l'u al sis. I que, simplement, totes les sis opcions es reduiran a una de sola quan aixequin el cubilet, però mentrestant, totes estan cara amunt. Com a mínim, a la seva ment.

dimarts, 15 de novembre de 2011

D'animals


De matí em van dir que era un home llop. Així que vaig aixecar-me udolant. No en sabia, però ho vaig intentar.
A les dotze en punt, quan ja tenia la gola cremant, vaig rebre una carta certificada, es veu que era un ós polar. De manera que vaig buscar una cova on hivernar. No sabia estar-me quiet, però ho vaig intentar.
De nit, quan les hores ja desapareixien, un colom missatger va dur-me un sobre segellat. En obrir-lo vaig llegir que era un mussol. Però no m’ho vaig creure. Vaig seguir fent d’ós polar i, de bar en bar, em vaig posar a plorar. Tu no eres ni un home llop ni un ós polar; però jo estava sol com un mussol.  I la lluna em cridava per megafonia. I jo no la volia escoltar. Estava clar que el que deia em feia mal. Però un cop, un ocell carronyaire ja em va avisar, els animals més salvatges no són els que cacen i mengen, sinó els que poden estar en companyia i acaben sols.
El dia va acabar i l'endemà ja mai va arribar. És inútil creure que tot ha de tenir un final, si hi ha coses que no s’inicien, per què hauríem de creure que s’acaben mai?

dilluns, 14 de novembre de 2011

De pisos


La Justina viu al centre de Barcelona, ja fa un any que va aconseguir un augment de sou i, des d’aleshores, cada dia parla amb el seu marit per mirar de canviar de pis.
Els dos creuen que certament han de mudar-se, l’habitatge en el que viuen és gran, però ara que tenen més diners volen un espai més gran. Tot i el desig dels dos de poder oferir una llar molt més gran als seus tres fills, no busquen res de manera concreta. Sí que algun dia es paren davant d’alguna immobiliària per observar els cartells que tenen exposats a l’aparador, però no entren a preguntar mai. Tampoc no truquen als telèfons que pengen dels balcons, ni consulten els anuncis classificats dels diaris, i encara menys no esbrinen res per Internet.
Després, però, sembla que tota aquesta tendència canvia i, en pocs dies,  es tornen uns autèntics experts en la matèria; comparen, estudien preus, miren zones, fan una fulla de càlcul amb els més interessants, aprofiten els migdies per visitar pisos en venta i, a la fi, compren un pis a una banca. La jugada els hi ha sortit bé. Tan bé que en poc menys d’un mes ja han fet les mudances i han entregat el seu vell pis a la mateixa banca.
Al cap d’un parell de mesos, una borrasca fa una aparició estel·lar. Vent i pluja. Molta aigua. La família es queda a casa i decideix no fer l’excursió que tenia prevista per aquell diumenge. L’aigua de la pluja xoca contra els vidres del pis. Les gotes colpegen amb força i, a cada cop que rep la finestra, les parets ploren. Aviat el pis mostra un aspecte dantesc. Amb totes les parets plenes d’aigua i el sostre ple de sang. La nova família que allí habita entra en pànic. I la Justina arrenca a plorar. Es tanquen tots al lavabo i deixen passar la turmenta. Després tot torna a la normalitat, les parets s’assequen i els sostres tornen a ser blancs. 
Les gangues són barates, però moltes d’elles porten sang incorporada.

divendres, 11 de novembre de 2011

De divendres


Divendres. Per fi s'acaba la setmana. Ell ja no haurà de dormir amb la seva dona, ni escoltar les obvietats que ella diu. Podrà iniciar un altre vida, diferent a la que cada dia li fa jugar el seu escriptor. I pensa que serà del tot original. Que canviarà les regles de joc. Que la vida serà un camí desconegut ple d'aventures. Però mentre ho pensa s'adona que tot aquell pensament és, també, obra del llapis assassí. Del mateix llapis que guia, cada dia, tots els seus moviments. No tan sols veu que la seva vida depèn de l'estat d'ànim de l'home artista, sinó que també observa, amb claredat, com els seus pensaments de rebel·lió són tan ficticis com la seva dona, com la seva amant, com les lleganyes del matí i les dutxes matutines. Fins i tot l'homenet del més enllà. I, cal dir-ho, ell també. Ell també és fals, és tristament una invenció. I res del que pensi serà propi. I en saber-ho s'entristeix, i vol tirar-se per la finestra, però si ho fa no serà ell, sinó l'altre; i per tant no ho fa. I pensa què fer, però sap que no és ell qui pensa. Tota la vida és un engany. Tot engany és la vida. Tant pel personatge com per l'escriptor.

dijous, 10 de novembre de 2011

De dijous


Dijous. Avui torno a agafar jo les regnes. Aquest cavall desbocat ja em té bastant cansat. Qualsevol dia no el faig llevar. Mira'l. Dormint tan plàcidament al costat de la seva dona. Sembla que estiguin tan enamorats. Sembla que ell sigui tan bon jan. I en canvi ni té amor ni bona fe. És el diable en persona. Sempre queixant-se, sempre malparlant. Algú li hauria d'ensenyar que no es mossega la mà que et dóna de menjar. Em sembla que crearé un personatge que li digui.
Mira, ara truquen al timbre. Ella no es desperta, però ell sí. S'aixeca i es posa una bata. Quan és al costat de la porta pregunta qui és, i un home li contesta que és un personatge del més enllà.
A l'instant ell pensa en un home que ve a salvar-lo, a treure'l d'aquella absurda història en que l'autor l'ha ficat. Se li dibuixa l'alegria en el seu rostre i obra la porta esperant una figura sobrehumana, un Déu. Però veu un homenet de baixa estatura, amb la camisa oberta, mal afaitat, despentinat, els cordons de les sabates descordats... 
Enfadat, ell li diu: "No t'esperava a tu". I l'homenet li contesta: "Mai ens esperem res del que passa, i tot és gràcies a ell, el creador, vigila no li mossseguis la mà o acabaràs sense menjar".

dimecres, 9 de novembre de 2011

De dimecres


-Dimecres, aquest dia sí és el centre de la setmana. No pas el dijous. Quina estupidesa. Per què el dijous ha de ser el dia del mig? Si el cap de setmana no té res a veure amb la setmana-. Em pregunta ell, quan està estirat encara al llit, amb la seva dona al costat. Ella se'l mira amb un posat seriós. No sap amb qui parla.
-Amor, què dius? Amb qui parles? Amb mi? Últimament estàs molt rar. No sé què et passa, però veig que penses més del normal, que camines delirant, que tanques els ulls i parles amb gent que no hi és-. Li diu ella, abraçant-lo amb les seves suaus mans.
-No parlo amb ningú. O sí. Com vulguis tu... Total, amb qui parlo no m'escolta. Tan sols continua amb les seves preocupacions. Creu que és un artista, un geni; i només és un pobre home ofegat per les seves cavil·lacions. Un dia, amor, un dia ens revelarem... Aquest dia tu i jo serem lliures, no caldrà que amaguem els nostres amors extramatrimonials, no caldrà que fem tot d'amagat, amb aquesta intriga insuportable i caduca. Aleshores, ell deixarà d'existir. I nosaltres començarem a ser.

dimarts, 8 de novembre de 2011

De dimarts


Dimarts, tot continua igual. Tot és diferent. És graciós veure com els personatges es desesperen quan fan el mateix cada dia, sense adonar-se que, cada cop, fan una cosa distinta. La seva rutina es basa en la meva imaginació. I la meva ment mai es repeteix. Però ells s'avorreixen, badallen, tornen a repetir les frases pessimistes que sempre els envolten.
Jo m'esforço, creo! I ells reaccionen amb unes vides tristes, grises, sense cap tipus de devoció per res. Tota la meva força és un no-res; tot queda diluït per la seva culpa. Ells s'entossudeixen en desesperar-me. Volen fer-me creure que avui, dimarts, tot és igual que ahir, dilluns. Però no, jo no ho accepto, teclejo amb força, faig una pausa, tanco els ulls i els veig en el meu món imaginari. S'ho estan passant bé, fan l'amor, són caçadors furtius en busca de cors. Torno a obrir els ulls i edifico paràgrafs, amb frases cèlebres i un enginy majestuós. Relaxo els músculs i torno a llegir el que he escrit. Però a mesura que llegeixo els veig davant meu, tediosos. Demanant alguna cosa més original. 

dilluns, 7 de novembre de 2011

De dilluns


Dilluns, s'inicia el moviment. La mandra queda enganxada als ulls mentre ells dos es treuen les lleganyes. Estan estirats al llit. No volen treure's els llençols del damunt. No volen aixecar-se. Però hauran d'abandonar els besos per començar una rutina cíclica e infinita. Primer la dutxa, després les dents, a continuació la roba, tot comença, res acaba. 
Els dos es distanciaran, ell marxarà al centre de la ciutat a treballar, ella anirà als afores. Ell es passarà tot el dia assegut a un despatx, contemplant una pantalla plena de números. Ella muntarà a cavall, donarà de menjar als animals, netejarà la quadra. Ell mirarà, de tant en tant, la foto que té d'ella a sobre la taula. Ella es tocarà el collaret que ell li va regalar el primer dia que es van besar.
La vida del dilluns transcorre separant i, després, unint. El retrobament a casa és feliç, cada un amb la seva parella, cada un amb la seva família.

divendres, 4 de novembre de 2011

D'armadura


L'Armand està assegut a una cadira de ferro. Capcot, manté els ulls tancats. Els obre i es mira el cos. Està completament nu. Ja fa una estona molt llarga que està allà; no se sap de quants minuts, hores o dies estem parlant, però si se sap que no s'ha mogut ni un pèl.
L'Armand agafa la roba que té al moble del costat, es posa els mitjons, els calçotets, els pantalons i la samarreta. S'alça i pren una pesada armadura per col·locar-se-la al damunt. Tarda uns minuts en fer-ho. És complicada de posar i porta diferents capes. Mentre el ferro va cobrint-lo es diu a si mateix que res no pot travessar aquesta protecció. S'ho diu un i un altre cop. Es posa un casc que li cobreix tota la testa, deixant només els ulls al descobert. 
-Maleïts ulls, sempre són el punt dèbil-. Comenta ficant-se els dits pel forat. -Qualsevol dia me'ls arrenco.
Segueix amb les sabates d'acer, l'escut de plom i, finalment, acaba el ritual prenent una llança afilada. Aleshores, se sent fort i amb prou coratge per girar-se i veure-la allà, a la mateixa cambra on és ell. Resta al seu costat des de fa molt temps, dient-li coses en veu baixa, despullant-se lentament, provocant-lo; demanant-li que vagi a posseir-la.
-No puc, l'armadura no em deixa-. Li diu, després d'agafar aire.

dijous, 3 de novembre de 2011

D'així


La fredor de les teves mans em sembla calenta en un mes com aquest, tan gèlid. La neu, a fora, cau amb força, no t'ho pots ni imaginar. He arribat abrigat i, ara, em sobra la major part de roba que duc. Acostumat com estic a estar sempre nu, al teu costat; tot el que no és natural em sobra si m'apropo a tu. Se'm fa estrany haver d'estar assegut, a la teva vora. Recordes les llargues jornades en que no sortíem del llit? No ens calia res, ni menjar, ni beure; l'un ben junt de l'altre. Si teníem fred em besaves i, en pocs minuts, ja hi érem altre cop, estimant-nos, suant. No ens importava la vida, no ens preocupàvem per tot el que ens perdíem, només ens interessàvem pel que guanyàvem. 
Els teus moviments eren tan sensuals... Res a veure amb el teu ritual estàtic d'ara. No m'agrada el posat que tens, tan seriós, tan artificial, ple de pintura, que res té a veure amb tu. Tu no eres així, tu no ets així, no vull recordar-te així.

dimecres, 2 de novembre de 2011

De cambres


Poca llum entra a la cambra. Les parets són negres i les finestres estan protegides per unes cortines grises. Ell està assegut a l'única cadira del menjador, davant d'una taula de grans dimensions. La taula és de fusta, d'aspecte molt rústic. Amb la mà dreta aguanta una gran gerra plena de cervesa. Fa glops llargs, però amb pauses entre ells. Ja fa temps que no necessita llum artificial a casa seva. Ja fa molts anys que no vol que els colors corrompin la seva vida. Ell és pur, autèntic. No necessita d'elements exteriors, només li serveix una cosa, la imaginació. Tanca els ulls un segon i, en obrir-los, està a una altra habitació, plena de gent. Hi ha amics seus. Familiars desapareguts. Gent que no coneix. Artistes i meuques. Tot un món privat dibuixat amb gran detall.
Al fons de l'habitació una orquestra de cambra toca una cançó; els músics van vestits com en Pare Noel. Davant d'ells dues dones, una rossa i una morena, s'abracen i es besen, es magregen i es despullen; aviat els seus cars vestits queden per terra i elles s'estiren a un sofà per començar a gemegar. El sofà és  de color blau i, al costat, hi ha una taula petita, que sustenta una colla de castellers. Construeixen un castell molt alt, amb una gran pinya, i van pujant els pisos fins que troben el sostre, però l'obren i continuen més amunt. Un dels qui crida i mana com ho han de fer és el germà d'ell. Està feliç, ple de joia. Al seu costat un home nu comença a vestir-se, primer es posa uns pantalons, després uns calçotets, una jaqueta i, al damunt, una camisa. Els mitjons se'ls posa a les mans, s'asseu a un tamboret i inicia un recital acústic. El piano toca una cançó que res té a veure amb la de l'orquestra de cambra, però això no importa, o sí, tot depèn de qui ho llegeixi. 

divendres, 28 d’octubre de 2011

De superar


-Jo em preguntava...- la frase començava malament per un home que sempre havia tingut les idees clares. -... em preguntava què havia de fer per evitar que les coses succeeixin així, d'aquesta manera. I m'ho preguntava perquè t'havia vist plorant, no fa molt, allà, a l'horitzó llunyà que limita aquestes muntanyes. I sé que fa molt de temps ja que no et veig, però l'altre dia, després d'una llarga caminada, quan ja estava a punt d'arribar a la meva estimada ermita, et vaig veure, ho juro, ho juro per Déu-. Pitjor no podia acabar una frase per un home que no havia cregut mai en Déu, ni tan sols després d'instal·lar-se a la casa del Senyor.
Un bri d'aire per la finestra i el seu cap tornava a bullir neurones, que es disparaven d'un costat a l'altre com si algú els hi hagués provocat el pànic.
-I per què hauries aparegut, després de tan de temps, aquí, a l'altre costat del món, on només habitem animals i arbres? Per què hauries vingut a buscar-me i, quan ja em tenies ben a prop, t'hauries fet enrere? Són tantes les preguntes que m'esperen ara que, sense tenir a ningú a qui formular-li, em sento incapaç de pensar-les. Però si per alguna cosa se t'acudís, oh, preciosa deessa perduda, tornar per aquests camps, si us plau, fes-ho d'amagat, no fos que et tornés a veure un cop ho hagués altre cop superat.

dijous, 27 d’octubre de 2011

De paraules


Si no tinc paraules no puc parlar. Si no puc parlar no puc dir res. No tinc llengua, me la van tallar, els molt bèsties no s'ho van pensar dues vegades i, quan menys m'ho esperava, van usar el gran ganivet per deixar-me'n sense.
Ara estic trista, abandonada, m'han tret la paraula, m'han tret la vida. Ells diuen que sóc culpable, prou culpable com per no matar-me. Si el que hagués fet hagués sigut més lleu, si no hagués estat tan greu la meva acció, segur que haguessin acabat amb la meva vida. I tan de bo ho haguessin fet. Ara no m'ofegaria entre gemecs. Ara no et veuria, allà dalt, il·luminant-me cada nit, en aquesta terra aspra, on no tinc ni tenda per dormir. I quan et veig ploro encara més, perquè tu tampoc no tens llengua, no tens paraula, però cada vespre em dius bona nit.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

De fils


Una mentidera que diu mentides, diu la veritat quan menteix? O diu mentides quan diu la veritat? Tot dependrà del que sigui veritat i del que sigui mentida, no?
La Clàudia viu penjada d'un fil. Un fil que travessa el carrer principal de la ciutat. A través d'ell circula la veu telefònica de tots els habitants. Però a ella no li importa res del que passa dins del fil, ell només està pendent de no caure. Ja fa anys que va sortir de casa seva per la finestra. Va caminar amb molt de compte per l'estret fil fins a la meitat del camí. Un cop allà es va aturar i es va preguntar per què ho feia. Com tota la seva vida era una mentida, cap de les preguntes que es feia trobaven una resposta certa. I aleshores va ser quan va decidir quedar-se allà fins saber qui era, què feia allà, per què hi havia arribat i, sobretot, on anava.
Al poc temps d'instal·lar-se al mig del fil, un grup de curiosos va col·locar-se just a sota. Després aparegué la premsa i més tard, la policia. Davant la negativa de la Clàudia a baixar d'allà on era, l'ajuntament va construir una xarxa a sota d'on ella feia la seva vida. Anys més tard, quan ja no hi havia curiosos ni interessats donant voltes pel seu voltant, va decidir seguir el fil endavant. Va entrar per la finestra de la casa d'en Damià i, quan aquest li va preguntar què feia allà, ella va dir que havia vingut a trobar respostes, no pas preguntes. Així que, afligida, va tornar a sortir per la finestra i es quedà al mig del fil fins que va morir, quan tingué cinquanta anys.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

De peixos


En Roger tenia un amic que havia sigut un peix. Era alt i prim i sempre que plovia es despullava i caminava nu per la ciutat. Des del bar, una família se’l mirava a través dels vidres mullats. La filla li preguntava a la seva mare per què aquell home anava nu i, abans que ella pogués contestar, la cambrera, que els estava servint un cafè i un croissant, responia amb claredat: “Va ser un peix, en una altra vida”. El pare reia, no parava de riure; i la mare li feia que no amb el cap perquè ho veiés la seva filla. Però a la taula del costat, un home vell que bevia una cervesa feia que sí. Aquest home, després d’acariciar les cames de la cambrera, li demanava que li en portés una altra. I ella li acariciava la cara i es girava per agafar la cervesa que s’estava bevent el carter del poble, una taula més enllà; li treia de les mans i li donava al senyor gran. Ell somreia. Ella també. L’home peix desapareixia de davant dels vidres del bar i la nena preguntava a la seva mare si havia marxat al mar. La mare no sabia què contestar. Però en Roger ho hagués tingut clar, els humans que han sigut peixos mai tornen al mar, igual que els humans que han sigut dolents mai tornen a ser bons.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

De dona


La dona de Satanàs va córrer cap a ell. I ell, dèbil com era, es va deixar atrapar. La seva força el va captivar enmig de la nit i no ho va poder evitar. Recorda quan les copes anaven d'un costat a l'altre. Dies abans de veure-la sobre seu, dies abans de despullar-la al cotxe dels seus pares. La seva negra roba era fàcil de treure, les seves cames eren tan fàcils de recórrer, que res del que volguessin fer els seus dits era evitable. Llavis carnosos i ulls tancats. Coll enrere i les mans grapejant uns pits voluptuosos. Res era infantil, tot era molt juvenil. Ara ho és més, ja que el record els ha posat als dos al mateix lloc, els ha adreçat el camí ben lluny l'un de l'altre.
Camins diferents, però paral·lels. Memòria perduda, però de tant en tant memòria recuperada. "És tan difícil oblidar la llenceria negra al capdamunt de les mitges", diu ell. "Més difícil és oblidar la mirada de l'oblit", diu ella. Tot era tan superficial, tot es basava amb la música i els besos, tot era un no-res adornat amb molt d'alcohol i fanfarroneria. Cotxes que anaven ràpid, inconsciències que anaven lent. Fum sense ventilador i ressaca en llits aliens. Cada matí llevant-se nus, agafats l'un amb l'altre, símbol de la por que tenien a viure la vida. 
Fins que un dia ell la va cridar, ella va plorar. I quan les llàgrimes s'allunyaven l'un de l'altre ella li digué: "No t'equivoquis, jo no sóc la dona de Satanàs; ara ja no". 

divendres, 21 d’octubre de 2011

De formes


De les quatre parets de l'habitació cap estava pintada amb el mateix color.  Una era vermella, d'un roig intens. L'altra era verda, d'un verdós clar. La tercera era negra, d'una negror infinita. I l'última era blava, d'un blau cel clar. El sostre l'havien pintat de groc, el terra estava folrat amb un parquet marró clar. Però ella no veia cap dels colors. Ella vivia de nit. En tot moment era fosc. Cada segon era obscur. La seva profunditat de camp començava a la punta dels dits. La diferència de tonalitats la trobava entre l'ungla i la part ventral dels seus dits... 
Cantava de nit i tocava de nit. Menjava de nit i bevia de nit. Les seves cançons començaven a trenc d'alba, però mai sabia quan acabarien. Una nota rere una altra, una frase després d'una altra. Cantava cridant, esgarrapant la veu. Es deia Suzie i no tenia amor per a ningú.
A ell li agradava com caminava, li encantava com es movia. Però mai l'havia vist lluny d'aquella cambra. Quan hi entraven es deixaven anar i el cub es convertia en una feroç pilota que lliscava muntanya avall. Els colors ja no trobaven límits i es barrejaven, les formes no tenien cap angle i es fusionaven, els cossos deixaven de ser persones i volaven.   

dijous, 20 d’octubre de 2011

De catorze


Baixo catorze escalons, giro a l'esquerra, tres més cap a baix. Descanso. Ja queda menys. Segueixo recte pensant en el que m'espera quan torni a girar a l'esquerra. I em trobo catorze escalons més. Els baixo, viro a l'esquerra i tres més cap a baix. Em sembla que estic al mateix lloc, però penso que no pot ser. Descanso. M'agrada creure que aviat acabaré. Tiro endavant fins que giro a l'esquerra altra vegada. Poso un peu rere l'altre, catorze cops, giro a l'esquerra i ho faig tres cops més. El replà sembla el mateix. Però no sé si ho és. Només em queden l'esperança i la fe. Elles em diuen que segueixi fins al final, giri a l'esquerra i baixi, altra volta, els catorze escalons que es repeteixen un i un altre cop. Després topo amb la paret, giro a l'esquerra i només em queden tres fins a l'esplanada. Cal descansar i ho faig. Cal pensar i no ho faig. No tinc forces per creure'm res. Només intento seguir endavant, girar a l'esquerra i tornar a baixar els catorze graons que em separen de l'infinit. 
Cal creure's alguna cosa, sinó res s'acaba. Cal no creure's res, sinó tot s'acaba.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

De gàbies


Un mes d'abril va marxar. Des d'aleshores ella segueix les rutines animals que fan els humans. No intenta sortir del cicle infinit en el que ha entrat, i no ho fa perquè no vol. Alguns -amics i familiars- han provat de fer-la sortir de la gàbia en la que es va tancar; però la por pot més que la curiositat. I ara ella és un ocell domèstic que només es preocupa per piular i menjar.
Les barres metàl·liques que l'envolten són fines i mostren poc espai entre si. La porteta està tancada, però no ho està perquè ella no surti, sinó perquè ella no vol que ningú no hi entri. En el seu moment, quan es va convertir en ocell, va demanar una funda gruixuda, de llana, que cobria tota la gàbia; però feia massa calor i va haver de suplicar que li traguessin.
De matí el seu marit li posa aigua al bevedor i menjar al menjador. A la nit recull la brutícia de l'interior amb un raspall de dents. Mentre ell fa això, ella s'amaga a dalt de tot. Penjada dalt del tros de fusta que la gronxa d'un costat a un altre. 
Abans d'anar a dormir ell li diu bona nit. Ella no contesta. Però ell creu que sí que ho fa.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

De viure

Una nit de dimarts la Xi i en Michu estaven allotjats a un hotel barat de l'autopista de les rodalies. Ella mirava la televisió sense pensar en res, ell va sortir a passejar. Quan va tornar li va demanar que tanqués la televisió i s'estirés al llit. Ella, que només duia un pijama estripat, va fer-li cas i, amb un somriure d'orella a orella, va esperar que ell comencés a parlar.
-Xi, ja saps que no tenim on caure morts. Ja saps que la teva vida no val res, i que la meva encara val menys. Saps que no tenim diners ni per comprar menjar. Però també saps que, com podem, ens en sortim. I això només té una explicació.
-Quina, estimat?- Va preguntar-li ella, movent-se joiosament com l'adolescent que era.
-L'explicació ets tu. Sense tu no tindríem aquesta situació i, per tant, sense tu no tindríem l'oportunitat de sortir-nos amb la nostra.
-Però, amor, jo sóc la culpable de les teves desgràcies, jo tinc la culpa... només jo...
-Pots mirar-ho així, si vols. Però també ho pots mirar d'una altra manera.
-Quina manera? Si no m'haguessis conegut no hagués fet falta fugir, no haguessis d'haver deixat la feina, no ens hagués passat res del que ens ha passat. Tu viuries tranquil amb la teva família, sense haver de patir cada dia per aconseguir un llit i menjar.
-Cert, però sinó t'hagués conegut, com tot això que dius no hagués passat, tampoc tindríem l'oportunitat de saber si ens en sortiríem, no? És per això que t'ho dic... Gràcies a tu tot va de cara, gràcies a tu vivim.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

D'altaveus


En Francesc va arribar a la ciutat després de caminar durant tot el dia. Havia sortit de casa seva a les set del matí, havia parat a esmorzar a un bar de carretera, però per dinar no s'havia aturat. Així, cap al vespre, en arribar a la capital, estava molt afamat. Venia amb la idea de menjar alguna cosa en travessar les portes que donen la benvinguda als provincians; però va canviar d'idea i va dirigir-se a un local d'electrònica. Necessitava un altaveu. I el va comprar. No era bonic, ni luxós, ni tenia res que no el fes especial. Simplement era un altaveu, parlaves per un costat i la veu sortia per l'altre, però amplificada.
Després de pagar-lo amb la meitat dels seus estalvis, va sortir de la botiga i va entrar a un bar-restaurant, just el que tenia més a prop. En entrar va saludar a tothom amb un calorós "bona nit" ; però ningú li va respondre. Va tornar a provar-ho, alçant un xic la veu, però tan sols va aconseguir que un dels homes allí presents, un vell que estava posant diners a una màquina d'atzar, es girés, el mirés durant tres segons i, finalment, tornés a desviar la mirada cap a la màquina. 
Ell volia sopar, ho tenia clar, però abans va posar-se dret damunt d'un dels tamborets que hi havia a la barra de bar i va cridar a través de l'altaveu: "Bona nit!".
Ningú el va sentir. L'altaveu no amplificava la veu; sinó que se la menjava.

divendres, 14 d’octubre de 2011

De festa


La nit és estrellada. La lluna és plena. L'aire és fresc. I al poble és festa major. Durant uns dies els habitants d'aquest poble es multipliquen. Durant una setmana és festa gairebé cada dia: Dinars de germanor, concerts, xocolatades, balls amb orquestra, activitats per a nens, actuacions... Xerinola i alegria.
Avui és l'última nit de les festes. Està reservada al ball amb orquestra i l'escenari ja està muntat. Algunes famílies sopen reunides en una única llar, d'altres no. Però d'una cosa podeu estar segurs, tots els vilatans es vestiran de gala i sortiran a ballar quan l'orquestra comenci a tocar. I així passa. Surten tots de les seves cases, es reuneixen al pati i es mouen amunt i avall. L'alegria envaeix el poble. I més enllà. Concretament, a un quilòmetre de distància.
Al cementiri hi ha dos nínxols que s'obren; aquests es troben molt distanciats, cada un a una punta. Un cop estan oberts, sota la llum de la lluna, donen pas als seus llogaters. Són dos esquelets que van enamorar-se quan eren joves, van formar una família i, de vells, van morir agafats de la mà. Les seves famílies els van enterrar separats, odiaven el seu amor, l'envejaven profundament. Però la llum de la lluna és tan forta que ningú la pot contestar. És capaç d'obrir nínxols i revifar antics amors. Així, any rere any, ells dos surten a fer l'últim ball de festa major.