En el carrer de l'Oreneta, l'asfalt ha deixat créixer sots, poc profunds en mida, però molt grans en sentiment. En Miquel camina a pas lent, arrossegant una carreta. Porta tot tipus de ferralla. Sobretot cables pelats. Arreplega el que pot, destriant allò que li pot ser útil. I quan troba coure un somriure li ompla una cara bruta, esquinçada, seca i plena d'històries tristes. No importa si la peça trobada és gran o petita; sap que per poc que pesi, algun profit en traurà.
Anys enrere, en Miquel treballava en un despatx del centre de la ciutat, vivia en una casa benestant i, cada mes, rebia una bona nòmina. Avui ja ningú no cobra cap sou. El mercat ja no existeix. Els diners no serveixen i el comerç és inexistent.
Ell camina recordant l'elegància d'aquell carrer: les dones passejant per davant de les terrasses; els homes asseguts a les taules, fumant, intercanviant mirades amb el gènere femení; els cambrers, ben vestits, servint amb una atenció desmesurada. Els comerços plens de gom a gom. La gent feliç, gastant i gastant.
Ara, ni restaurants ni comerços, només marques de les bombes caigudes durant l'última guerra. Ara, ni dones ni homes elegants, només algunes ànimes amb pena vagant sense anar enlloc. Ara, ni felicitat ni diners, només les llàgrimes d'en Miquel creant un riu sobre el carrer que va veure morir la seva filla.
4 comentaris:
Caram Yves, per ser divendres la cosa és molt trista i dura. Avui no cal pensar gaire. Qué fràgil és la nostra vida que creiem tan segura...
Bé, quan hom veu les notícies, els matins de TV3, llegeix els diaris i les publicacions diverses, tot el que se t'acut estè perfectament condensat en la teva narració d'avui.
No saps les vegades que penso, per exemple, en el futur que espera a la meva filla i als meus nebots i nebodes, que encara són nens. Per no parlar de nosaltres mateixos, amb una incertesa cada cop més gran.
Li deia a una amiga ahir que cada telenotícies que veig decau un grau més la meva confiança en l'espècie humana.
Gràcies, amic, per ser tan lúcid.
Ai, i m'encanta el títol, D'orenetes.
Esperem que el futur que ens trobarem no sigui tan dur com el que ens has pintat.
Publica un comentari a l'entrada