dilluns, 28 de febrer del 2011

De portes

Un home truca a la porta. Són les vuit del vespre. En Joel obre i l'escolta. Amb dos minuts l'home de vestit blanc en té prou. El convenç. En Joel el deixa passar; està sol a casa, sons pares han sortit a sopar a casa d'uns amics, mai fan res amb ell. Com no té amics té temps per escoltar-lo.
L'home s'asseu al sofà del saló, obre un llibre, posa la mà damunt. I xerra, xerra molt. En Joel obre els ulls i el mira amb molta atenció. Escolta tot el que diu com si demà s'hagués d'acabar el món. I en part, d'això parla el visitant. A poc a poc, en Joel es desfà i queda reduït a la mida d'una moneda. L'home l'agafa i se'l posa a la butxaca. Surt d'aquella casa i, amb el seu cotxe, marxa cap a un descampat. Allà hi ha una cabana. Dins, tot d'homes de la mida d'una moneda esperen per sopar. Arriba l'home i afegeix una moneda més. I xerra, xerra molt. I en Joel obre el cor, de bat a bat. Té el cor venut. 
Els homes-moneda sopen i després repeteixen algunes frases que els diu l'home de blanc. Surten tots fora de la cabana. I al cap d'un quart tornen a les seves cases. En Joel recupera la seva mida i entra per la porta; sons pares l'esperen preocupats. Ell no ho sap, però ha estat fora, una eternitat.

dissabte, 26 de febrer del 2011

De Memòries

Avui no toca relat, sinó un enllaç. L'enllaç d'un bloc en el que col·laboraré, un bloc del que em sento molt orgullós de participar. 

Imagineu-vos dues noies; guapes, simpàtiques, intel·ligents, i molt divertides. Són morenes, no molt altes, amb un cos exquisit i uns caps plens de pardals. Parlen i parlen, s'estimen, molt. Es truquen, s'escriuen mails, queden. Comparteixen la vida, perquè part de la seva vida és la de l'altra. Fan de cada moment una situació especial, i normalment la comparteixen amb els seus -són molt familiars, què hi farem-. Si mai voleu veure un somriure, poseu-les juntes, en veureu un, però doble.
Imagineu-vos que aquest somriure va acompanyat d'uns ulls il·lusionats i unes ganes boges d'homenejar a una mare especial. I ho fan constantment, però ara de forma diferent, fent-la participar a ella d'una passió que els va inculcar. 
Sí, certament la vida em va castigar i m'ha privat de conèixer-la, però sempre els dic el mateix; per conèixer una persona, a vegades, és millor fer-ho a través dels qui l'han estimat, i això és el que faig.
Si us agrada la cuina, si us agraden els blocs, si us agraden els textos i, sobretot, si voleu passar-ho bé: Passeu per Memòries d'una cuinera!

divendres, 25 de febrer del 2011

D'aire

Mentre t'escric aquesta carta recordo, estimada Marta, quan em donaves aire i jo em recuperava. No era un bes, era molt més el que amb una simple carícia labial m'ajudaves a respirar. Sempre tan atenta als meus problemes, sempre tan considerada i atent. Podries haver-me fet qualsevol regal, que ni l'hagués mirat, quan em faltava aire tan sols volia els teus llavis sobre els meus.
Com un cop d'aire que s'endú tot el que troba per davant; com un tronc d'arbre subjectat per vint guerrers salvatges, que proven de tombar una porta d'un castell; com el cop de la porta que vas donar, quan vas marxar. Així entrava l'oxigen que em donaves, fort, continuu, eficient. Deixava enrere moments de patiment, oblidava el neguit del pulmó comprimit, relaxava els músculs i notava el batec del cor, no amb força, però sí amb ressonància.
Ara ja no et tinc quan et necessito, m'arrossego per terra fins arribar a les bombones que l'Estat m'ha deixat. Elles m'ajuden, és cert, però res a veure amb aquells carnosos vasos comunicants que s'enganxaven als meus llavis secs. Res a veure amb els teus besos plens de vida.
Et demanaria que tornessis, suplicaria que vinguessis al meu costat per agafar-me la mà i tranquil·litzar-me, quan no tinc aire. Però no sé on enviar aquesta epístola sagrada, no puc imaginar on deus estar ara, maleït sigui qui va pensar que la teva vida era regalada.

dijous, 24 de febrer del 2011

De crits

Nit salvatge. Nit d'amor. Nit de corrupció i copulació. Els crits se succeïxen i els veïns s'espanten. Les finestres de tota la finca s'il·luminen. Tota menys dues, les del quart segona. Un veí contempla l'escena des del carrer. De cop i volta la finca il·luminada i un buit de claror per dues sortides. Els caps comencen a sortir per les finestres. L'home del carrer al·lucina. Ell també sent els crits. Quin escàndol, comenten. Quina vergonya, diuen. Això és indignant, exclama la veïna del cinquè segona. La dona del tercer primera xerra amb l'home del tercer segona. Comenten la jugada. Ella li diu que el del quart viu sol, que és un home que viatja molt i que, segurament, ha portat alguna amiga. Ell li diu que no pot ser, que juraria haver sentit que és gai. La conversa s'anima i la del primer s'afegeix. Ella aporta informació més fiable, segons diu, clar. Explica que sí, que sovint està de viatge, perquè el veu amb la maleta; però que no és gai, sinó que està casat amb una noia que viu fora.
Mentre conversen els xiscles no s'aturen. D'un ritme ràpid han passat a un ritme més lent, però amb el gemec més llarg, més estremidor. El noi del tercer segona somriu i fa broma. Les seves contertulianes també. Alguns ja desisteixen de queixar-se per la finestra i aviat tanquen els llums. 
L'home del carrer veu com la foscor es va apoderant de la façana, restant només la dels qui formen el col·loqui; però no massa més tard també s'acomiaden i es diuen bona nit. No haurà estat més de mitja hora de claror al barri, però el negre ja torna a regnar. I mentrestant els crits segueixen, a ritme lent, com si algú s'estigués morint.

dimecres, 23 de febrer del 2011

De Río

Sota el rogenc cel de Río, en Rodrigo es fuma un porro en una terrasseta d’un bar. L’acompanya na Maria, una dona molt guapa, morena, amb uns ulls enormes i una cabellera llarga i ondulada.  Ella es beu una refrescant caipirinha mentre li explica com n’està d’enamorada d’en Juan.  Quan ja porten una estona, arriben en Manuel i en Juan. S’asseuen amb ells i treuen unes cartes. El cambrer els reparteix tres caipirinhes més. I en Rodrigo continua fumant la seva Maria particular. En un moment donat, la Maria s’aixeca per anar al lavabo.  En Manuel també. Es queden sols en Rodrigo i en Juan i parlen de la seva amiga. Els dos se la volen fer. Però en Rodrigo no li explica el què li ha dit la Maria.
Quan tornen els amics, segueixen jugant, criden sovint, fent bromes i exagerant cada moviment de cartes. Hi ha una complicitat extraordinària entre ells quatre. La vida en una taula i la taula amb unes cartes; les cartes de la vida.
De cop i volta se senten uns trets, concretament dos. Na Maria i en Manuel veuen els seus dos amics asseguts davant seu. Al front de cada un d’ells... un forat. Els raja la sang; a en Rodrigo més que a en Juan. Apareix un grup de policies, el capità dels quals dóna uns bitllets als dos amics, agafa els cossos dels morts  i marxa. A la terrassa no queda ningú, només na Maria i en Manuel. S’acaben la caipirinha, recullen les cartes i marxen cap a casa. Ja és de nit.

dimarts, 22 de febrer del 2011

De records

Altes hores de la nit i un jove encuriosit buscant respostes.  Un ren creuant els carrers i un fred que travessa muntanyes. En Joe té tot un camí per endavant i no pensa mirar enrere. A l’endemà té classe, hi anirà, segur; una altra cosa és que hi assisteixi; però ell hi anirà. El baix dóna les ordres i comença l’espectacle, un somriure se li dibuixa a la cara, perquè poques vegades una ment està tan oberta com quan vol aprendre. En Joe escolta els tambors i s’alegra de veure que tot continua nevat, està content pels seus amics. Una nit més li faran companyia en la gran aventura de la coneixença.  Un adult amb qui enlluernar-se i una dama de qui enamorar-se. Un jove il·luminat amb qui sentir-se emmirallat i una dona estàtua de qui aprendre molt més dels qui parlen.
En Joe ho té clar... res és el mateix sense ells. A més, el cafè a taula, l’escalfor d’un horari prohibit i sentir-se un lletraferit; ai Déu què he dit! Més d’un es posaria les mans al cap, i és que per classificar les coses es necessita més títols que coneixement. I en pobre Joe encara no té res, però té molt més que els qui parlen amb la justícia sobre la mà; té les ganes d’aprendre d’un petit adolescent que somnia més enllà d'on li arriba el dit.
Marxa a dormir acomiadant-se de la més guapa, però més curta; del més vell, però més jove; del més ric, però més pobre d’esperit. I és que la vida és tan complexa, que poca gent pot endevinar-la si no sent una melodia rítmica i airosa que a tots ens contagia.

dilluns, 21 de febrer del 2011

D'errors

Està assegut davant de l'ordinador, posa un número darrere l'altre, n'està tip. La seva vida és molt més que aquell seguit de xifres que s'alternen amb signes matemàtics. No vol passar a la història de l'empresa per haver picat bé aquelles dades; no vol ser un home-número recordat per sempre més al costat de mil assalariats més. Ell va néixer per ser diferent, ell no es resignarà, lluitarà, afinarà tant com pugui el seu cervell per sortir d'aquell entrellat i, així, convertir-se en un avançat del seu temps, un geni, un home-succés.
Encara no sap com ho farà per deixar les seves ulleres sobre la taula, per abandonar aquell ordinador i tirar a terra el teclat. Si toca tirar-lo, clar. Perquè ara que sap el que vol, comença a pensar com ho vol fer. Si cal violència gratuïta o si, simplement, és necessari seguir un ordre estipulat i adoctrinat. Qui ho sap? On ho pot preguntar? Quantes preguntes sense resposta momentània. Quantes sortides a un mateix embolic. Quantes mentides sobre un mateix estat. 
I un matí més, mentre pensa tot el seu seguit d'assenyats seguicis de la sentida situació; camina i camina fins arribar a l'oficina. S'asseu, saluda, inclina el cap endavant i comença a teclejar.
Els companys el miren, esperaven més d'ell. Anhelaven un crit de llibertat, un gest trencador, un estadi diferent. Però ell segueix amb els números i no gosa aixecar la mirada. La vergonya pot amb ell, la por li ha corromput l'ànima. És un gra d'arena més, una gota d'aigua, un bri d'aire. Acompanya als altres i es deixa acompanyar, oblidant els somnis de llibertat, esperant, solitari, que la mort el vingui  buscar.

divendres, 18 de febrer del 2011

D'or

Sempre donant voltes sense moure's; ell lluita per sortir d'on està enclavat; però un petit turó en priva l'exili. No és que no estigui a gust on jau, dia i nit; al contrari, sap bé quina és la seva funció. 
Però el seu treball, tan dur i circular, és tan trist, tan llunyà de l'aspiració que va tenir el dia en què es va crear, que intenta lliscar com pot, fins arribar al límit. 
Companys de viatge vénen i marxen, però ell sempre rau ancorat, en no més d'un centímetre de trajectòria. Qui pogués sortir d'aquell atzucac, qui pogués eixir amb naturalitat, qui pogués estar avui i no demà; es pregunta ell mentre gira circularment gràcies al control digital.
Sense ser un gran orador, cada minut recorda la mateixa data, un dia assenyalat que no vol perdre de vista, i per molt que ara el seu cap estigui ocupat amb històries de llibertat i amors lliures i furtius, aquelles quatre xifres segueixen gravades al seu cos amb una tipografia del tot escaient.
Com un escut defensa el guerrer en plena batalla, com un para-xocs ajuda al cotxe a no fer-se mal, com una màscara protegeix al metge que està en contacte amb malalts vírics... així se sent ell, útil i brut. Incapaç de romandre en el sí de la romàntica escena espiritual en el que el van concebre.
Tal vegada avui ha aconseguit el seu objectiu i se sent lliure, dormint a la butxaca de la jaqueta. Nota que està sol, lliure, però troba que quan torni al seu llit la pell estarà freda.

dijous, 17 de febrer del 2011

De pacients

Na Clara era la recepcionista de l'Hotel Theodor. Un hotel elegant, de cinc estrelles, on alguns dels seus hostes eren clients diaris. Com el Senyor Ernest, un doctor estranger que s'havia establert a l'habitació 355 des de feia més d'un any. Durant aquest temps ambdós havien creat una relació estreta, en la que el tacte diari havia permès algunes tardes de converses agradables; tant a la recepció com al bar de l'hotel. Res fora del normal, parlaven com dos amics, dos únics amics, ja que na Clara no tenia vida social i l'Ernest estava tot el dia visitant pacients, pel que tampoc no feia vida externa.
A poc a poc, na Clara veié en els ulls de l'Ernest un altre tipus de mirada, més profunda. I ella, per què no dir-ho, també la tingué. Sovint xerraven del dolor de migranyes que tenia ella, una excusa com una altra per trobar-se amb el doctor i anar a la seva habitació a prendre's el medicament que li subministrava. Li injectava directe en vena. Ella notava un gust suprem, deixava de sentir-se adolorida i al seu rostre es dibuixava un somriure que enlluernava la cambra. Tenia tant de gust que havia de creuar les cames i prémer fort la mà del doctor. Després es quedava adormida i, al llevar-se, marxava contenta, recollint les seves coses i sense acomiadar-se d'ell; ja que sempre s'aixecava sola. 
Na Clara s'excitava cada vespre, en veure com el doctor entrava creuant la recepció de l'hotel, amb una elegància exquisida. Li donava la clau i li recordava que tenia mal de cap. Ell li deia que pugés a l'habitació, i ella ascendia els tres pisos que hi havia entremig per arribar, mig despullada, trucar a la porta i estirar-se per deixar-se fer. El doctor acabà la seva feina a la ciutat i aconseguí un trasllat a una altra capital. Marxà, sense dir res, com si fos un dia qualsevol.
Na Clara seguí pujant a l'habitació 355, on mai no hi havia hagut ni el més mínim contacte sexual. On ni tan sols -segons ens explicà el seu company de feina, l' Amadeus- no existí mai un tal Ernest allotjat en aquell hotel. I és que, estimats lectors, na Clara havia conegut, anys fa, un elegant doctor que l'havia captivat fins al més profund sentiment del seu cor; i des d'aleshores havia anat imaginant una realitat fictícia alimentada per l'avorriment matutí de la recepció. 
Així, l'Amadeus ens ha tret de l'entrellat i ens ha situat en una realitat paral·lela en la que ell mateix és el protagonista; és recepcionista de tardes i doctor pels matins; cura dones solitàries i els dóna drogues en xeringa.

dimecres, 16 de febrer del 2011

De centpeus

Un centpeus caminava per la vorera d'un camí, fosc i tenebrós. Movia les seves cames amb gran coordinació, no totes a la vegada, sinó formant una onada creixent i decreixent de peus; un fet que li permetia superar tots els obstacles que es trobava pel camí.
En arribar a una cruïlla esperava trobar-se un cuc de llum, així ho deia la llegenda; però, per contra, només va trobar l'absència. Li volgué preguntar a ella, quin era el camí a seguir; però s'ho va repensar i va tirar pel dret. L'absència, en veure quin camí havia escollit, el seguí. Aleshores fou quan el centpeus es girà i la veié aproximant-se. Volgué preguntar-li per què la seguia, però aturar-se i esperar l'absència seria, com a mínim, un acte imprudent. Així que accelerà i començà a caminar més ràpid. Al anar més de pressa perdé coordinació, i encetà un seguit d'ensopegades que el feren alentir la marxa. 
Nerviós, girà el cap i veié que la seva nova de companya de viatge se li col·locava al costat, deixant un immens buit darrere seu. I fou en aquest moment, i no abans, que li preguntà per què el seguia. La resposta fou senzilla:  "Tu m'has indicat quin camí seguir". 
Els peus intentaven moure's tan de ràpid com podia, però la seva velocitat no tenia res a veure amb la de l'absència, així que hagué de pensar una solució que li permetés, en el millor dels casos, no passar a formar part del no-res. I quan els darrers peus ja estaven caient en l'oblit, el centpeus s'aturà i cridà: "Ostres! Ara no sé si m'he equivocat".

dimarts, 15 de febrer del 2011

D'havies

En Guilllem havia d’arribar a casa a les deu de la nit. La Maria havia preparat un sopar amb foie i peix al forn. La taula estava parada i la vaixella de més alt preu reposava pacient. Ella s’havia dutxat, perfumat i vestit amb una faldilla curta, ajustada, i una samarreta escotada. 
En Guillem treballava als afores de la ciutat, però tota la vida havia arribat puntual. La Maria ja feia uns mesos que no treballava, però tot el dia que havia estat netejant la casa i fent compres al mercat. Podia haver-se estirat, o haver optat per descansar al sofà; però havia decidit fer un sopar especial. Tot i que aquella nit no celebraven res en concret, qualsevol dia era bo per estimar-se, i ella ho demostrava així.
Havia posat música dels vuitanta, suau, però amb ritme; una lleu percussió i un baix marcant l’entonació al cantant, que feia fluir la seva veu amb una gran melangia. 
Mentre s’havia dutxat no s’estigué de pensar en com ell la podria acariciar. Li encantava rememorar com tot sovint li passava la punta del dit índex per la nuca, baixant per la columna fins arribar a la cintura; per palpar-la, després,  amb les seves grans mans pels laterals. Eren un dits màgics que la tornaven boja. I altre cop... altre cop s’havia imaginat com li podria fer allò mentre es dutxava. 
Mentre es canviava s’havia posat les calces amb suavitat, com si el tingués davant, com si volgués seduir-lo després d’haver fet l’amor; com si li hagués de demanar, altre cop, que la besés fins a deixar-la sense aire. S’havia posat la roba interior amb tanta delicadesa que s’esborronà; li havien vingut calfreds i havia de tancar les cames per contenir-se. Després, havia enllestit el sopar i encès les espelmes. I continuava allí, una nit més, esperant el seu difunt marit.

dilluns, 14 de febrer del 2011

De converses

En Toni li va preguntar a la Roser si sabia per on havia de seguir, el camí que feia, per arribar al lloc on anava. La Roser no va dubtar ni un segon i, amb gran seguretat, va afirmar: “Avui el cel és blau, no provis de plantar llegums”. En Toni no sabia si allò que li deia era una pista per trobar el camí encertat, així que, abans de quedar en evidència, li donà les gràcies i seguí caminant. Quan ja portava deu minuts més per una variant de camí que no sabia si era la correcte -que ell havia escollit amb decisió, però amb desconeixença, al sentir les paraules de na Roser- , se la tornà a trobar i li preguntà altre cop el mateix. 
Ella, aleshores, li comentà: “veig que avui les llegums surten també al migdia, penses seguir mirant el cel?”. En Toni, un home savi, però gens segur, no pogué seguir amb la seva fal·làcia i hagué de preguntar: “Perdona, però, per què em comentes això del cel i les llegums? Jo t’he preguntat pel camí a seguir. A cas té res a veure la teva resposta amb la meva pregunta?”.  “No ho sé, m’ho hauries de dir tu”, li respongué. 
En Toni es posà nerviós, es feia fosc i veia com perdia el temps, però coneixedor de la seva ignorància esperava trobar alguna cosa en les paraules de na Roser; així que continuà la conversa com pogué. “Jo? Per què ho hauria de saber? Jo no sé res, només t’he preguntat quin camí havia de seguir per arribar al lloc on vaig; però m’has contestat una cosa que no tenia res a veure”. En sentir-ho, la Roser li replicà: “Si no tenia res a veure, per què has afirmat amb el cap i has marxat?”. “Per una senzilla raó –digué en Toni-, pensava que estaves boja, i no he volgut seguir la conversa”. Unes paraules que provocaren una resposta serena i calmada per part d’ella: “I aleshores, per què tornes a parlar amb mi?”

divendres, 11 de febrer del 2011

De bus

Quan encara no és de dia, la Marta es lleva; ha dormit al sofà. Porta un xandall blau i unes sabatilles marrons. Completament despentinada va al lavabo, es mira al mirall i sospira. Torna a sortir i es planta al mig del seu menjador; on el desordre regna com ho fan els reis en els contes infantils.
Obre l'armari del menjador i troba el seu vestit de bus; un vestit de neoprè amb alguns forats. Es despulla i es queda amb roba interior, per després posar-se'l com pot; li costa, li costa molt perquè la pell se li arrapa. Un cop ja sembla una foca, pren les ulleres i se les posa, fa el mateix amb els peus d'ànec i amb les bombones d'oxigen. Ja estan gastades, però pesen molt.  
Quan està vestida, puja a la taula, s'ajuda amb una cadira; li costa, li costa molt perquè el pes de les bombones la fa desequilibrar. Els peus d'ànec tampoc li faciliten el moviment; i amb prou feines aguanta l'equilibri quan està a dalt de tot. S'ajup i omple la seva copa baló. L'omple fins al límit i, sense més preàmbuls, es tira a dins. Es tira amb tanta poca delicadesa que el líquid brota per l'exterior de la copa, formant una cascada que llisca fins arribar al peu i, tot seguit, escampar-se per sobre de la taula.
Ella se sent còmode; neda i neda, juga posant-se del dret i del revés; ara fa bombolles d'aire, ara fa cabrioles com un nen petit. Neda fins que, quan està totalment èbria, s'adorm i es queda reposant al fons de la copa, per sempre més.

dijous, 10 de febrer del 2011

De manies

En Marc té una preocupació: el color blanc. La seva obsessió el martiritza nit i dia; si bé ell no sap mai quan és de dia ni quan és de nit. Total, el sol irradia amb la mateixa força les 24 hores, sempre amb un blanc lluminós i extraordinari, que a vegades el fa estrènyer les parpelles i arrugar el front.
Es veu que està angoixat quan té la ment en blanc, un fet que li ocorre no massa sovint; però que sí esdevé els dies de màxima tensió, quan les agulles són afilades i punyents. Si ha d'omplir un full en blanc els nervis li fan caure el cabell, la suor s'apodera d'ell, corre d'un costat a l'altre, es tira al terra i torna a aixecar-se. Quan algú li comenta les dissimilituds amb son germà només espera que no li diguin que no s'assembla en res; sap que, tot just després, la gent sol comentar-li que només són iguals en el blanc dels seus ulls; i això el fa enrabiar, i molt! És aleshores quan li agradaria disparar, agafar un arma, encertar al bell mig del seu cap... Tirar al blanc! Però ho pensa i de cop i volta deixa un espai en blanc, una reflexió. Els seus pensaments són impurs, poc nets. Es calma i es relaxa, pensant en la seva condició d'home civilitzat, tot i que de ben cert renega dels seus orígens caucàsics; no per racisme, simplement per mania. I ho intenta expressar com pot, sense boli -no el podria agafar- i sense rima, tot creant un vers en blanc.
A l'hora de dinar l'ajuden, s'ho menja tot menys el menjar blanc i el pa blanc; només engolir-ho les arcades apareixen cridant als vòmits. I es fa vell, un dia rere l'altre, pintant la seva vida amb els mateixos colors. I espera no envellir, per no veure's amb els cabells blancs. I medita sobre el dia en el que va entrar; aquell dia li van donar carta blanca, va signar en blanc, i es va alegrar; però ara... ara es passa les nits en blanc, mirant les blanques parets que l'envolten, somniant en trobar la sortida!

dimecres, 9 de febrer del 2011

D'homes

En Francisco veié al frare Ramón Pané creuant la Gran Via; anava amb presses, caminava tan ràpid que el rosari se li movia d'un costat a l'altre. Portava una túnica blanca, un escapulari amb caputxa i una capa de tons marrons. Tot i que en Francisco tenia pressa -anava cap a la feina-, no ho pogué evitar i el començà a seguir. Mentre caminava darrere seu pensava quina excusa li donaria al seu cap per arribar tard. No podia dir que havia anat al metge, ja ho va comunicar la setmana anterior quan va estar perseguint a en Cristòfol; ni tampoc podia explicar que la casa se li havia inundat, s'hauria repetit amb l'excusa de feia quinze dies, quan va passar-se una hora rere d'en Diego de Arana. Ho tenia complicat, però sabia que al final en trobaria una. A més, la necessitat espavila la imaginació; i ell necessitaria, segur, un bon argument. A ritme ràpid continuà caminant Gran Via amunt, es fixà amb tot el que feia en Fra Ramón. Com mirava els edificis, com parlava en veu baixa, com es tocava el rosari i, de tant en quan, com s'aturava per mirar el cel, ajuntant les mans i aclucant els ulls. Què deuria fer? Es preguntà en Francisco. Amb qui deuria parlar? Portaria un mans lliures?
En passar davant d'uns turistes es deturà; en Francisco també, clar. I es posà a parlar amb un d'ells. Era un bon moment per reprendre el pensament sobre quina mentida diria a la feina. Els seus caps ja començaven a estar una mica mosca i, convé dir-ho, s'estava jugant la nòmina. Per molt que els seus caps fossin els seus germans, per molt que la història li proporcionés un bon lloc de reconeixement. No podia tacar el llinatge de sa família, no podia fallar a la família Pinzón.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Relat de rosa

El petit Jan jugava sempre pel jardí de la casa rosa, va jugar a fer-se gran; envoltat de tot i més. No li faltava ni joguines, ni llibres, ni menjar, ni res de res. Ho tenia tot i creixé amb una educació impecable, amb una doctrina suïssa que era l'enveja dels seus veïns. Però ell, lluny de dormir-se en les adulacions de coneguts i desconeguts interessats, pujà i pujà fent-se un lloc admirat per tots. I tornava, quan podia, a la casa rosa. 
Els seus fills també hi tornaven, cada estiu, molts caps de setmana, tant com podien. Volien gaudir d'aquell jardí, d'aquella entrada majestuosa amb arbres fruiters i rajoles de ceràmica enmig del verd. Tot era místic, l'ambient, els records, els menjars... Tardes fosques tots mirant la televisió mentre els pares es preparaven pel retorn. Matins plens de vida, de corre-cuita i de fet a amagar; la pilota amunt i avall. I en Jan cuidant dels seus fills, donant-los tot el que ell havia tingut, i més.
La casa rosa tenia secrets, com tota casa mística, passadissos estrets i portes secretes. Unes golfes inaccessibles i un garatge ple d'aranyes i espais sense llum. Un nen petit podia espantar-se sovint. Un nen que, fins i tot essent pare, tornava a pujar a les golfes, per veure els llibres prohibits. Li  agradava asseure's vora la finestra, posar les mans a l'escriptori i notar l'energia de son pare. Si el veiés s'enfadaria. Ningú podia entrar en el seu hàbitat. I en recordar-ho s'enfadava. Per què? Per què tantes prohibicions? Però mentre s'enfadava, a la cara se li dibuixava un somriure, se sentia orgullós, content, ara ell estava allà, recordant a son pare. Mirava tots els llibres que el protegien i veia unes parets plenes de records que no podia tenir; però que el seu avantpassat havia dibuixat per a ell. 
I després de somriure, pensava que era hora d'agafar els llibres i deixar volar les parets per sempre més.

dilluns, 7 de febrer del 2011

De mínims

Estava assegut, amb el cap inclinat cap al terra, subjectat per les meves dues mans; tenia els ulls closos i els dits, al estar junts, formaven un tap sonor. No volia sentir res, però separava els dits i sentia, i el cos se'm removia. No volia veure res, però apujava el cap i mig obria les parpelles. M'agradava el que veia, però em destrossava el cor. Aquell moviment tan salvatge, tan pur, tan emocional, m'aterria que fos molt més del que era. Perquè si tan sols era una dansa corporal, una unió espontània dins d'un joc madur i pur, n'estaria encantat. Però, i si era un pas més al que havia planejat? I si la mirada que elles dues es creuaven obrint amb grandiloqüència les pupil·les significava alguna altra cosa? I si el segellament d'aquells llavis, tan carnosos, es convertia en un bes ple de sentiment?
No ho podia suportar, però notava que el cos se m'engarrotava, els batecs se succeïen en una continuïtat de temps vertaderament ràpida, la mandíbula cruixia mentre les dents superiors pressionaven les inferiors. Les mans deixaven d'estar esteses per formar punys compactes. I, quan ja no pogué més, em vaig aixecar i em vaig despullar, em vaig col·locar a un racó i vaig admirar la bellesa que només elles podien oferir.
L'ànsia va poder amb mi, i no vaig gaudir en excés per culpa de la meva impaciència. Però un cop descansat, vaig comprovar que elles seguien allà; jugant, sense tenir-me en compte; sense que els importés el més mínim el que pogués fer.

divendres, 4 de febrer del 2011

D'àrid

El camí no té límits, es perd entre la terra seca. Lluiten les branques sense vida i la sorra; qui guanyarà? No li pregunteu a ningú, perquè aquí no el trobareu. Al fons, un turó il·lumina el paisatge amb un verd fosc; quatre arbres mal posats, però que contrasten amb el groc pàl·lid d'aquest horitzó sense final. No sé si arribaré, i tampoc m'importaria quedar-me en el camí, tan sols em preocupa que no ho fes el meu fill. Porto tantes coses que ja no sé si encara el tinc a sobre. Olles, caixes, garrafes, tot el dia amunt i avall; recorrent aquest no-camí fins al verd idíl·lic. Maleïts Déus que adorem cada vespre; tan de bo deixessin el cel i vinguessin aquí baix per ajudar-me dia rere dia.
Els hi donem tot el que podem, el cap ens demana que preguem per ells, però jo no veig que ens ajudin. Voldria que el meu fill tingués aigua sense que els meus peus es convertissin en durícies perpètues; voldria que la meva suor caigués fins als genolls, en lloc d'assecar-se només eixir de la pell. Voldria tantes coses, que acabo no volent-ne cap. Només faig que caminar i caminar, per un no-res, per un sense sentit. Canto un non-non pel meu fill, que no sap mai si anem al nord-est o al nord-oest; però sempre mira amunt, com si els Déus ens poguessin ajudar. Si ell pogués caminar, si ell pogués saltar de la banda i posar-se al meu costat, dempeus; caminaríem tots dos fins al pou; recolliríem tots dos l'aigua per a la família; ens ajudaríem... Però ell no pot fer res més que jeure a la meva gepa i esperar que, un dia, els Déus que el van castigar fent-lo saltar pels aires el tornin a fer saltar, fins a dalt de tot del cel.

dijous, 3 de febrer del 2011

D'espines

Vam créixer al mateix poble, vam estudiar a la mateixa escola, vam sortir pels mateixos bars i, després, vam trobar el mateix buit entre tots dos. Per què vas distanciar-te tant? Per què vas agafar aquell bus que recorria la nit sense mi? Per què vas abraçar-te a aquelles pluges blanques que no em tenien en compte?
No sé si existeix l'amor etern, no sé què és l'amor, i encara menys què és l'eternitat. I segurament per comprendre el primer concepte sigui necessari posseir el segon. Qui serà capaç d'arribar a l'infinit vital, per poder experimentar l'excels sentiment tan desitjat? Qui podrà cavalcar per les àrides terres de la mort, sense haver viscut abans sota el pont de mitjanit? 
Vam madurar en diferents pobles, vam envellir en diferents ciutats, vam triar diferents camins i, a la fi, vam morir de la mateixa manera. Ofegats, sense aire que respirar, sense anhels ni desitjos, sense aspiracions complides. I després? 
Després vaig decidir escriure't aquesta carta, vaig voler musicar-la, però no en sabia prou; així que, il·luminat pel vell camí de la muntanya, vaig creure només amb les lletres, vaig eludir els sentiments. Aquí tens el resultat, sec, aspre; ple de les mateixes espines que els arbustos ens van segellar aquella nit de Sant Joan. Tu bevies rom, jo em creia l'amo. La música sonava i vam decidir allunyar-nos del bé, per convertir-nos en fugitius de la nit. Allunyats de les mirades dels falcons vam crear una llegenda, una rosa clavada a la pell; un dolor perenne que mai ningú ens trauria, ni tan sols la crueltat del temps, que poc a poc ens ha esborrat.

dimecres, 2 de febrer del 2011

De cristalls

La Marta va comprar el Joan un mes de gener. En plenes rebaixes. Li va costar ben poc; tot i que el preu que marcava l'etiqueta era molt més alt. Però ja se sap, quan ningú compra una cosa, per més bona que sigui, aquesta entra en una davallada inalterable fins que, endut pel pur consumisme, algú en sap treure profit i el compra per dos duros. 
Ella el té en una bola de cristall; quan vol, la gira i la neu cau a sobre seu. És aleshores quan té una mica de fred. La Marta, tot i que pugui semblar el contrari, el cuida molt i, abans de girar la bola, sempre l'avisa. Obre el compartiment i el fa canviar. Quan ja està llest, abrigat amb uns pantalons de pana, una jaqueta fins als genolls i una bufanda de llana; li suggereix que s'agafi on pugui. I sense que sigui un moviment brusc, gira la bola i provoca que la neu caigui durant una bona estona. 
Tot i que la Marta es cansa molt ràpid de tot el que fa, val a dir que sempre que pot se'l mira durant uns minuts i, si la neu para de caure, torna a girar la bola. Després, deixa el seu juguet a la tauleta del llit i continua fent les seves coses. 
En plena nit, més d'un cop, s'ha aixecat suada, exaltada. Amb un gest de por immens a la cara i el cos mig incorporat, ha mirat la seva tauleta, buscant el Joan; i quan l'ha vist, s'ha tranquil·litzat. No podria suportar la vida sense ell al costat. Se l'estima amb verdadera passió. Ell ha d'estar allà, per quan ella vulgui.

dimarts, 1 de febrer del 2011

De vegades

Tal vegada només és un gest; però ens fa feliços. Quan aixeques aquestes galtones i obres aquests ulls radiants, sembla que hagis robat un tros de cel. Ai, lladre! Vas robant tot el que pots, sense tenir cura ni dels qui t'estimen. A cada mirada t'endús una part de nosaltres per regalar-li a algú altre. Com si l'únic capital fossin els teus valors; els altres vivim tan contents, sense saber que ja no som el que érem, ni serem el que som.
Tal vegada aquest gest va acompanyat d'un so; la cosa canvia, però és igual de punyent. La felicitat no existeix, però el camí per trobar-la és aquest. Amb una petita cantarella, que redibuixa la teva faç, mostrant-la encara més rodona, ensenyant-nos la nuesa de la teva boca. Encara ets gentil, encara ets noble. Una vida plena de plor t'espera; però només tu en sabràs fer un plor d'alegria. Roba les llàgrimes als que te les creïn, i converteix-les en crits de plaer; en aquest gest tan pur, tan senzill, tan ple de vida al que ens has acostumat.
Tal vegada pensem que ets més del que pots ser, cert. Però no esperem res del que no ens hagis donat ja, una absència de patiment instantani, que curi i alleugi el dolor de la vida. Una reconversió vital i laica. Un sentiment associat a les drogues, però que es presenta sa; sense vici ni tara.
Riu! Riu tan com puguis! Llença la teva alegria pel món combatent la tristesa de la vida. Arrenca de les nostres llastimoses cares un lleu gest que porti joia. Roba'ns la vida si, amb això, comencem a viure com vius tu!