De crits

Nit salvatge. Nit d'amor. Nit de corrupció i copulació. Els crits se succeïxen i els veïns s'espanten. Les finestres de tota la finca s'il·luminen. Tota menys dues, les del quart segona. Un veí contempla l'escena des del carrer. De cop i volta la finca il·luminada i un buit de claror per dues sortides. Els caps comencen a sortir per les finestres. L'home del carrer al·lucina. Ell també sent els crits. Quin escàndol, comenten. Quina vergonya, diuen. Això és indignant, exclama la veïna del cinquè segona. La dona del tercer primera xerra amb l'home del tercer segona. Comenten la jugada. Ella li diu que el del quart viu sol, que és un home que viatja molt i que, segurament, ha portat alguna amiga. Ell li diu que no pot ser, que juraria haver sentit que és gai. La conversa s'anima i la del primer s'afegeix. Ella aporta informació més fiable, segons diu, clar. Explica que sí, que sovint està de viatge, perquè el veu amb la maleta; però que no és gai, sinó que està casat amb una noia que viu fora.

Mentre conversen els xiscles no s'aturen. D'un ritme ràpid han passat a un ritme més lent, però amb el gemec més llarg, més estremidor. El noi del tercer segona somriu i fa broma. Les seves contertulianes també. Alguns ja desisteixen de queixar-se per la finestra i aviat tanquen els llums. 

L'home del carrer veu com la foscor es va apoderant de la façana, restant només la dels qui formen el col·loqui; però no massa més tard també s'acomiaden i es diuen bona nit. No haurà estat més de mitja hora de claror al barri, però el negre ja torna a regnar. I mentrestant els crits segueixen, a ritme lent, com si algú s'estigués morint.