dilluns, 21 de febrer del 2011

D'errors

Està assegut davant de l'ordinador, posa un número darrere l'altre, n'està tip. La seva vida és molt més que aquell seguit de xifres que s'alternen amb signes matemàtics. No vol passar a la història de l'empresa per haver picat bé aquelles dades; no vol ser un home-número recordat per sempre més al costat de mil assalariats més. Ell va néixer per ser diferent, ell no es resignarà, lluitarà, afinarà tant com pugui el seu cervell per sortir d'aquell entrellat i, així, convertir-se en un avançat del seu temps, un geni, un home-succés.
Encara no sap com ho farà per deixar les seves ulleres sobre la taula, per abandonar aquell ordinador i tirar a terra el teclat. Si toca tirar-lo, clar. Perquè ara que sap el que vol, comença a pensar com ho vol fer. Si cal violència gratuïta o si, simplement, és necessari seguir un ordre estipulat i adoctrinat. Qui ho sap? On ho pot preguntar? Quantes preguntes sense resposta momentània. Quantes sortides a un mateix embolic. Quantes mentides sobre un mateix estat. 
I un matí més, mentre pensa tot el seu seguit d'assenyats seguicis de la sentida situació; camina i camina fins arribar a l'oficina. S'asseu, saluda, inclina el cap endavant i comença a teclejar.
Els companys el miren, esperaven més d'ell. Anhelaven un crit de llibertat, un gest trencador, un estadi diferent. Però ell segueix amb els números i no gosa aixecar la mirada. La vergonya pot amb ell, la por li ha corromput l'ànima. És un gra d'arena més, una gota d'aigua, un bri d'aire. Acompanya als altres i es deixa acompanyar, oblidant els somnis de llibertat, esperant, solitari, que la mort el vingui  buscar.

5 comentaris:

Judith ha dit...

La monotonia al treball pot ser una de les frustracions més comuna en la nostra societat. No tothom té la sort de treballar en alguna cosa que realment els motivi. Molts somien en alguna cosa millor, però no tenen la suficient empenta per canviar. Potser és per haver de treure endavant una família, una hipoteca o el simple fet de no animar-se a llançar-se a alguna cosa desconeguda. Bona reflexió.

Gemma ha dit...

Desprès del que diu la Judith, poc em queda per comentar, sols que si la nostre feina no és allò que voliem, podem fer, que la que no voliem, sigui prou engrescadora . Sols cal buscar-hi la "gràcia" i mirar de disfrutar-la.

Coses de Llàbiro ha dit...

Esperem no haver de morir treballant!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Yves, jo sóc la mostra vivent que tot pot canviar, que les segones oportunitats, si treballes molt, poden ser possibles (no dic que sempre ho siguin).
No hi ha res pitjor que la frustració de veure passar la vida sense més.
Ara bé, també dic que, molts cops, la riquersa es troba en el nostre interior.
Enhorabona.

Yves ha dit...

@Judith: A la feina la gent s'hi passa vuit hores o més; és a dir, una tercera part del dia, si dormen vuit més, només els queda una tercera part més per fer altres coses. Per tant, estar a gust a la feina és important. Tant si es tracta d'un oficinista com d'un treballador de fàbrica.

@Gemma:I tant! cal buscar la gràcia en tot!

@Llàbiro: Treballant no sé, pe`ro morir... morirem segur! Encara que, com deia aquell... puc provar-ho tot empíricament menys la mort... :-)

@Anna: Amb això de l'interior tens tota la raó, prou que ho sé!