dimarts, 22 de març del 2011

De gris

Té el cabell blanc. Un posat molt senyorial, tot i que no li agradi, i a vegades romp contra tal gest posant la cama sobre la cadira. Podria parlar del seu bell cant, sorgit del fons d’uns pulmons amics d’un cor fet amb notes. Podria parlar de les seves experiències, algunes de les quals coneixem uns quants, contades amb gran delicadesa. Podria recitar les seves agradables lletres, traçades amb una cura inigualable. 
Podria tantes coses que no crec que mai arribi a poder res.  Hi ha gent que neix per guiar els altres. Hi ha gent que neix per emocionar i batre ressentiments. Vés per on, ell forma part de tots dos tipus de gent. 
Ja tenia el cabell blanc quan era jove, com mon avi, el de Cal Gris. Ja lluitava quan era jove, com mon avi, el de l’Aleixar. Ja estimava la seva llengua quan era jove, com mon avi, amant del català com estendard de la cultura.
Ara segueix amb el cabell blanc, lluitant i estimant la seva llengua. I els anys l’acompanyen com m’acompanya el record de mon avi. I per cada nota solitària, una cançó en companyia. I per cada trist record, una nova alegria. I és que ell era només un cor a qui estimar, i els que el van conèixer mai el van veure com altra cosa. I és que ell només és un cantant a qui escoltar, i els que el coneixen el veuen com tantes d'altres coses....

7 comentaris:

Anna Maria Villalonga ha dit...

Raimon?
És preciós el text, i la comparació amb els avis, superba

Gemma ha dit...

Renoi, no ho he pillat. Molt maca però la comparació, l'he trobat alegant.

Coses de Llàbiro ha dit...

Suposo que l'Anna l'ha encertat, no?

Judith ha dit...

Sé que sempre ho dic, però m'ha encantat! la comparació entre dos personatges molt especials. Un que he tingut la inmensa sort de conèixer, i l'altre que he tingut la inmensa sort d'acompanyar-te als seus concerts, i perquè no dir-ho, fer que ens cloguem com un puny...

Anna Maria Villalonga ha dit...

ei, nen, contesta a les fans, no?

Yves ha dit...

Què impacients! Normalment els comentaris els contesto el dia següent! hahaha. Bé, com demà marxo a Palma a treballar, aquí va...

@Anna: Sí, inspirat clarament amb en Raimon. Però ho he comparat només amb un avi; tota l'estona és el mateix avi.

@Gemma: Parlo de dues persones amb molta cosa en comú; siguin o no en Raimon i mon avi...

@Llàbiro: Que no cal encertar res! Cal imaginar cadascú el que vulgui! ;-)

@Judith: Sobre el que vas tenir sort de conèixer, ell va tenir sort de que el cuidessis tan bé (sempre ho deia). Com un puny! Sempre junts.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Molt bonic, Yves. De seguida he pensat que era en Raimon –no podia ser cap altre. El tinc sempre molt present per no caure-hi de seguida. L’he escoltat des que era petita i el vaig conèixer personalment, ho sabies? Vaig dinar amb ell l’any 1995, aquí a Toronto (curiós, oi?). És un home encisador.
Tens raó, no cal que siguin en Raimon i el teu avi, sinó que cadascú s’imagini algú amb aquestes característiques. Així és la literatura, oberta a la interpretació.