divendres, 29 d’abril del 2011

De salts

Diuen que van fer un salt, que es van aturar i, junts, a dalt, s'hi van quedar. La seva melodia ha raptat les seves neurones, que circulen pel seu cervell, saltant d'un lloc a un altre. I mentre salten ell es torna mig boig, recordant un salt que no ha existit mai; però que ara viu, dins seu, com si fos el seu gran salt.
Diuen tantes coses que ell no sap escoltar-les. Però segueix el ritme amb el peu, mentre el deslliguen i comença a menjar. "Agafa't fort i, si pots, cau en un lloc pla", li diu un amic seu. Però ell no vol caure, només vol menjar. I per molt que ho intenta veu com cau, i que perd el seu estadi de saltador. Sí, ja no salta, sinó que cau. I ell prova de saltar, però cau, avall i avall. Cau sense ella, sol. Sense l'abraçada que busca d'ella; sense tot el que havia imaginat.
I estès a terra recorda la força de la gravetat; colpidora, amb una collera a la mà i el menjar per sobre de la seva cara. No té pinta de saltador, però ell ha volat, i ho sap, i ho recorda. Els seus ulls il·luminats són tan dolços que els seus companys l'escolten quan ell es posa a riure. El seu riure il·luminat és tan trist que els seus amics es posen a plorar quan l'escolten.
Aviat se l'enduen i les seves neurones es moren. No recorda la melodia reptadora. Oblida el gran salt i, mentre desapareix, la sorra guanya més presència que ell. Sense ningú, ni amics ni companys; el temps ha fet el gran salt.

dijous, 28 d’abril del 2011

D'enganys

He vingut de molt lluny, seguint els passos del vent; guiant-me per les aus depredadores. He travessat deserts i boscos. He navegat per rius i muntanyes. I ara em trobo aquí, sol, davant la majestuositat de Déu. Però tu no hi ets. I em sento abandonat.
He fet tot el viatge sense cap més companyia que el teu record. He ocupat els dies pensant en la teva bellesa celestial. He aconseguit matar les hores imaginant-me al teu costat. Però ara que he arribat, tu no hi ets.
Ho he fet tot, segur, sense pensar ni recapacitar. Però no ha valgut per res, sense resultat ni fruit. Tant de temps malgastat ha sigut el que he emprat en venir-te a veure que, ara, ara em sento enganyat. No és possible, no és probable, no entra dins la meva ment que, ara, tu no hi siguis.
Però t'haig de dir una cosa, sí, haig de confessar-ho: si ara véns, si ara obres la porta i apareixes per donar-me la benvinguda, ara no voldria veure't. La vida és així, plena de contradiccions que no es poden entendre.
Ara desitjo no veure't mai més. Anhelo que el teu record es perdi entre la meva destrucció. Demano que es faci justícia i, mai més, ningú se senti enganyat.

dimecres, 27 d’abril del 2011

De prisma

Feliços són els qui no saben què és la felicitat. Infeliços resten per sempre més els qui han conegut la felicitat. Ara bé -explica en Roger mirant fixament la cara de la seva alumna preferida-, hi ha un altre grup diferent. Els qui se la inventen.  A ells no els importa haver conegut la felicitat, haver sopat amb ella, viatjat a llocs llunyans amb ella, jugat durant hores i hores amb ella o, per què no, haver fet l'amor amb ella. A ells no els preocupa desconèixer-la, descobrir-la, ignorar-la, tractar-la. A ells només els interessa la realitat alternativa que s'han construït. En aquesta, la felicitat és una entitat absurda, perquè no existeix, com succeïx amb tota la resta de partícules que la conformen.
Imaginem, per un moment, que a tu no t'agrada estar aquí amb mi, escoltant el que t'explico. Imaginem per un moment que ets capaç de crear-te un absurd. Aleshores, pensa que jo sóc algú altre. Un criminal, per exemple. Pensa-ho. No et preocupis. Mira'm a la cara i dibuixa la faç d'un delinqüent, d'un assassí, d'un ésser malvat. Ja ho tens. No veig que tinguis por. Aprofundeix en aquest pensament. Creu-te'l! Jo et vull matar, et vull violar, et robaré!
Ara m'agrada, plora. Amaga't. No t'acostis a mi, crida si jo m'apropo. 
Saps perfectament que si m'aproximo a tu et començaré a acariciar, et lligaré les mans, et despullaré i gaudiré del teu cos sense el teu permís. Et forçaré mentre les llàgrimes cauen per les teves galtes, fins arribar als teus pits, nus, sense res que els protegeixin. T'ultratjaré sense pensar-m'ho dues vegades i, per molt que demanis auxili, ningú no vindrà a ajudar-te.
No corris. A on vas? Torna! Només t'ho havies d'imaginar! 
Qui són aquesta gent? Per què m'emmanillen? Jo no he fet res. De veritat. Ho prometo. No us la creieu; mai de la vida l'he tocada!

dimarts, 26 d’abril del 2011

De visites

La Joana espera a casa seva. Està recolzada a la finestra. Li agrada mirar què passa al carrer; es distreu veient altres vides que transcorren davant seu; algunes amb més sort que d'altres.
A la vorera de davant hi ha una floristeria. Els clients que hi acudeixen són molt variats; hi van des de joves enamorats que demanen una rosa per a la seva enamorada a mares que volen grans centres de flors per a les seves filles. També, molt sovint, els empleats treuen unes grans corones, amb una banda que les creua i adverteix algun recordatori. 
Avui la Joana espera a casa seva, com sempre. El dependent de la floristeria la veu i la saluda; ella li retorna la salutació, somriu i beu una mica d'aigua. Observa com el dependent parla amb uns homes que han aparcat just davant, van de negre i porten un cotxe de morts.
La Joana pensa, aleshores, en la història que està succeint. Sap que l'escriptor no provarà de salvar-la i, si pot, la posarà dins del taüt que descansa dins de l'automòbil. Es posa nerviosa i corre cap a la porta. Tanca amb clau. Torna a la finestra i veu com el dependent l'assenyala mentre continua xerrant amb aquells homes. La Joana entra en estat de pànic i tanca totes les persianes. Mentre ho fa l'equip de música s'encén i sona una balada a un volum cada cop més alt. Prova d'apagar la música, però no pot. Els botons no funcionen. 
Ara, els llums de tota la casa il·luminen parpellejant sense aturar-se. Corre d'un costat a l'altre, entra a la seva habitació i s'amaga dins del llit; però pensa que el llençol no és un bon protector. Surt i es tanca dins l'armari. Aquest armari té pany pels dos costats. Es tanca completament i trenca la clau. Des de dins sent la música a tot drap. No sap si entra ningú a casa seva, però s'ho imagina; creu que l'escriptor ha fet pujar els homes de negre i ja estan al passadís, buscant-la. Tanca els ulls i resta reclosa dins de l'armari durant 4 setmanes, quan la troba morta la policia, alertada pels veïns.

dimecres, 20 d’abril del 2011

De gemecs

Ja fa estona que el nen dorm, els pares estan al menjador; han sopat i ara miren la televisió. Ella comença a acariciar-lo, ell es deixa. En poca estona els dos estan nus fent l'amor al sofà. No criden per por que el nen es desperti; però es mouen bruscament. Estan tan bé fent l'amor que marxen cap al llit de la seva habitació. Aquí el joc s'allarga i durant una hora frueixen tant com poden, també sense cridar, però deixant-se anar, practicant un sexe salvatge. "Sembla mentida que podem estar així, sense cridar", li diu ella a cau d'orella.
Quan acaben, els dos estan extasiats. Es giren cara amunt, miren el sostre i no parlen. Passen uns deu minuts i ell s'aixeca, la mira i amb un somriure a la boca li diu que han tacat els llençols. Ella s'aixeca de cop, es posa les mans al cap i els treu ràpidament, "abans que taquin el matalàs", comenta.
Els dos es dutxen, es posen el pijama i entren a l'habitació del nen. Està completament a les fosques, no obren el llum, no el volen despertar. Però senten com ell juga, "ens deu haver sentit", murmura ella. El nen fa sorolls, com si jugués amb el xumet. Els dos pares resten dempeus, abraçats, escoltant els sorollets del seu fill. Ja té les dents ben fortes i es nota com estira el xumet, amb força. Els pares riuen i s'imaginen la seva cara de felicitat.
"Potser que el fem dormir, no?" li diu ella. Aleshores posa la mà dins del bressol i nota que el matalàs està mullat. "Es deu haver mullat; encén el llum", comenta. 
El seu home li fa cas i, aleshores, veuen amb gran estupor com el seu fill s'ha menjat les seves mans, dit a dit, creant un gran mar de sang sobre el llençol. I ell segueix allà, xuclant un dels seus dits, som si fos un xumet; sense gemegar.

dimarts, 19 d’abril del 2011

D'espera

Són les dotze en punt i la Marta encara no té notícies seves. Fa tres hores estava asseguda a taula; havia preparat un sopar ben bo. De primer torrades amb foie, de segon magret d'ànec confitat. No havia estat cuinant tota la tarda, com moltes d'altres haguessin fet; però sí s'havia preocupat per tenir-ho tot llest per quan ella arribés. Dos copes de vi de cristall de Bohèmia, dos plats de la vaixella que va heretar de la seva mare, coberteria de plata, una espelma alta de gairebé dos pams i unes estovalles negres de caixmir.
Ha sonat la música de nou a onze, després ha decidit apagar-la. Ara, però, l'ha tornat a encendre; a més, ha obert l'ampolla de vi que esperava sobre la taula i s'ha assegut al terra. Des d'aquesta posició ho veu tot diferent. La taula és molt més alta. Els sofàs són barreres visuals i el sostre és altíssim.
Quan ja porta mitja ampolla s'alça i va cap a la porta del pis, l'obre i mira al passadís. No hi ha ningú. Torna a tancar. Es mira al mirall que té a l'entrada i amb les dues mans es modela el cos. Comença a fer gestos, vol comprovar si està prou sexy. Es puja un xic el vestit i estira la cama cap endavant. A poc a poc s'escalfa. Torna a obrir la porta, mira si hi ha algú i aquest cop no la tanca. Prefereix deixar-la oberta, per si de cas a ella se li passa pel cap venir.
Una vegada més seu al terra, se serveix més vi i es beu tota l'ampolla. El poder de Bacus la fa dormir; cara amunt, totalment estesa.
Pel matí es lleva gràcies als raigs que entren per la finestra. Es reincorpora i observa que té el vestit descordat de dalt a baix. S'alça i mira la porta, està tancada. S'asseu a la cadira de la taula i comprova que falta un plat, una copa i un joc de coberts. Va cap a la cuina i ho troba tot a dins del rentaplats. Al costat hi ha una nota:
"He vingut a buscar-te, no volia faltar a la cita que teníem, però quan he arribat estaves dormida i no he gosat despertar-te. Igualment, volia endur-te cap a casa, però m'han comunicat que Aqueront segueix sec i és impossible creuar-lo, Caront està deprimit i es passa el dia plorant, i Persèfone ha aconseguit escapar. Així que he decidit no marxar amb les mans buides i robar-te el cor per obligar-te a què el vinguis a buscar".
Hades

dilluns, 18 d’abril del 2011

De roques

-Difícil fer-se enrere ara, company. Massa temps invertit en alguna cosa que no et satisfà. Qui sap, si mires de replantejar-te la vida, qui sap, potser aleshores podràs tornar a començar.
-Estem buscant algun objectiu concret? Té sentit tot el què fem?
-Té sentit si caminem cap a un ideal, sabent que no hi arribarem mai, però que el camí, cap a ell, és el que ens fa més propers a aquest ideal.
-I doncs, aleshores, què és el que fem malament?
-No caminem, no avancem, simplement, subsistim. Som cavallers combatent contra tot el que tenim davant, sense saber quin camí seguir; som  ànimes perdudes sense cercar el judici final.
-Hem de buscar el final?
-No, hem de veure quins són els camins a prendre, hem de saber com fer pensar, hem de creure en el que fem.
-No t’entenc. Treballem tot el dia, aguantem unes pressions insuportables... a vegades ens vénen ganes de marxar.
-Ho sé, i cada cop que us passa això la professió se’n ressent. Molts de vosaltres no esteu aquí per ensenyar, molts de vosaltres esteu aquí per conveniència. Us hagués agradat fer altres coses, us hagués encantat viure només d'avantatges, així que només veieu problemes. Però, per altres, aquests problemes, aquestes dificultats, no són més que part del joc, la cara d’una moneda que es pot girar quan es vol, mostrant com n’és de rica la vida. I ara ploreu. Molts de vosaltres ploreu, i us entenc, però en el fons sé perquè ploreu. I ho feu per donar-vos compte que aquest no és el vostre joc. I sembla que ja és massa tard per canviar. Sembla que les protestes us aviven, però la veritat és que us enfonsen. 
-Cada dia és una batalla...
-Ho sé, ho conec perfectament. Però, com va dir el geniüt de barba blanca, només que aconseguim canviar una generació, una sola generació... aleshores el futur ja serà un altre.

divendres, 15 d’abril del 2011

De trencats

Allà resta; estirada sobre la chaise longue. No està nua. La veritat és que mai s'ha despullat del tot, però va més tapada del normal. Es troba dins d'una nau industrial, a un segon pis, al que s'accedeix mitjançant un ascensor en forma de gàbia. Allà fa fred, molt fred; per això ja no porta el conjunt tan sensual amb el que es va estrenar el primer cop.
Aquell dia va aparèixer vestida amb texans ajustats i una brusa senzilla, s'ho va treure i es va estirar davant seu. Portava unes calces marrons, amb unes estrelletes daurades dibuixades; la calceta era tipus cullotte i tenia uns petits volants que combinaven bé amb la transparència que lluïa. Els sostenidors a conjunt, que haurien de tapar els seus petits flamets, penjaven de la vora de la butaca. Ell se la mirava amb calma, mentre bevia una cervesa freda. En acabar-se-la va començar a pitjar les tecles de la seva vella màquina d'escriure i, poc temps després, ja tenia el poema acabat. Li va dir que es vestís i va marxar.
Així va transcórrer la història. Un cop i un altre. Cada dia ella acudia amb una vestimenta molt formal que li durava poc. Ell la feia estar asseguda, estirada, bocaterrosa, cara-amunt, de costat, d'esquenes... Sobretot d'esquenes. Li encantava veure-li les formes del seu cos; era extraordinàriament bella. Creia amb ella no pas com una dona, sinó com un ésser suprem disfressat amb unes corbes letals. No gosava tocar-la i sempre mantenia les distàncies.
Per contra del que es pugui pensar, el tracte que es tenien tots dos no era mercantil; sinó de plaer. A ella li agradava sentir-se una mussa, a ell li agradava tenir-la davant. Però els dies passaren i, de fer el mateix, jorn rere jorn; aparegué una vella amiga d'ell, la Rutina. Vingué vestida de negra, amb unes sabates de tacó afilat, un vestit ajustat i unes mitges de reixa. En veure-la va deixar la seva mussa estirada a la chaise longue per marxar amb la nouvinguda. Va acomiadar-se amb un ara vinc i ella, tants anys després, allà segueix, encara, esperant tornar ser la mussa que havia sigut.

dijous, 14 d’abril del 2011

De pa

El sol irradia amb una potència ferotge. Ni un núvol al cel. L'aire clama un estatisme espectacular. Ni un bri de vent. Però de fons un rugit que posa la pell de gallina. La gent demana carnassa. I ho fa sense escrúpols. Tenen ganes de divertir-se, necessiten sobreviure al moment quotidià. 
Entre tanta gent, en Joan, en Marc, l'Elisenda, la Marta i un fotimer de noms més. Noms sense importància, com les seves vides, que no tenen preu. Ells mateixos se les han venut. Les rebaixes són dures quan un ven la seva ànima. I ja fa temps que tots aquells caps no tenen un cos que els correspongui. Un crit rere l'altre. Demanen morts, demanen animals i sang. Si poden veure un tros de fetge marxaran contents; riuran quan un esclau ensopegui i ho faran, val a dir-ho, sense veure que ells mateixos estan ensopegant.
"Que mori! Talla-li el cap!" -Crida en Roger. Riu i mira el seu company de cadira. Ambdós treballen per a un cap sense miraments, que els té a ratlla durant tota la setmana; però avui és diumenge, avui no treballen i se senten lliures. Per això han aprofitat i s'han plantat al circ, per veure com el seu Emperador els ha preparat el millor extermini. Veuen rodar caps, cames mutilades, ulls que cauen a terra. S'alcen i criden! Estan contents! Han oblidat les penúries que passen cada dia. Han vençut les seves penes amb les dels altres. Ells no moren avui, moren ahir, moren demà.

dimecres, 13 d’abril del 2011

De muntanyes

Fa temps que en Mateu no puja a la muntanya, fa ja molts anys que no torna allà on va créixer. Però avui, avui que tot ha acabat, ha decidit tornar-hi. En sortir de la feina ha pujat al cotxe i, en lloc d'anar cap a casa, ha conduit fins als afores de la ciutat. Pels carrers de l'urbs ho ha fet amb precaució, però en enfilar la muntanya s'ha deixat anar. El volum al màxim, el peu al fons. Corba rere corba fent grinyolar les rodes, aproximant-se al límit mortal en un joc que havia abandonat.
No ha tardat en arribar allà on anava quan era jove. Ha aparcat. Ha sortit del cotxe i s'ha assegut al capó, encara roent. Cigarreta en mà ha observat la ciutat. Una calada i una altra. Amb calma. Avui no ha de tornar a veure les seves mentides, avui no ha de tornar a netejar la seva consciència. Avui en Mateu està net de les culpes que, ara sí, fa ja massa temps el tenen pres.
I les nits desvetllat han trobat la seva fi, de forma dràstica, sí. I les mirades plenes d'engany han acabat, tal i com ell no hauria desitjat, sí. I la tremolor de la mentida i la compassió han fugit, tant que ho esperava ell, sí. I tot el seu rancor, i el seu odi, i la seva fam de venjança, i la vida d'home pobre que s'havia construït. Tot. Tot i més s'ha esvaït. Com si li haguessin rentat el cor amb lleixiu, ara mirava l'horitzó i no hi veia el mar, que allà estava; sinó que recordava part de la seva vida. Aquella vida que li havien robat i que, per què no dir-ho, ell mateix havia menystingut.
Alguna gent es va preguntar per què ja no era el mateix. Alguna gent va veure en els seus ulls caiguts la imatge de son pare humiliant-lo. Alguns desconeguts van deixar de creure en ell. I tan sols la muntanya, un cop ja tot havia acabat... tan sols la muntanya seguia allà, esperant-lo per oferir-li una vida millor.

dimarts, 12 d’abril del 2011

De paper

Amb una parsimònia dubtosa, la tinta cau embrutant el paper. És una epístola sagnant, un drama constant que canta a l'infinit mortal. Per a cada lletra, una llàgrima, un lament, un prec a Déu. I ella s'endú les mans al cap, i ell l'abraça; però ho fa sense ànims. No creu en res i sap que l'esdevenidor és pitjor que l'esdevingut. I mentre l'escena crispa un ambient ple d'àcars i quadres repetits, ell segueix amb el seu discurs escrit; per bé que, de tant en tant es converteix en paraules. Unes paraules dites amb una fredor colpidora. Unes paraules gelades que desfan el sanglot d'ella. I el nas vermell de tant rajar. Els ulls vidriosos escampant tristesa lacrimal per les seves galtes.
I una tarda que era nerviosa es converteix en una tarda de negror. Res serà el mateix -Pensa ell. Res serà -Pensa ella.
I la cal·ligrafia encriptada dibuixa un esquelet sense ni un bri de pell, sense ànima ni moviment. Un sac d'ossos devorats per paraules de difícil pronunciació. Per què? -Es pregunta ella. Fins quan? -Es pregunta ell. I quan estampa la firma ja no queda res del passat, escombrat per una polseguera ferotge. Només resta un futur diabòlic d'exili permanent; sense companys de viatge que hagin comprat bitllet, sense finestres amb arbres que passin decorant un paisatge bucòlic. Només sorra i sorra amb invitats sorpresa, que deleixen per acabar amb tot el menjar que els hi presentin.
I acaba aquí la història, començada amb una lentitud irregular, per unes mans amb els dits allargats i tristos, sobre un paper engroguit i savi.

dilluns, 11 d’abril del 2011

De muts

Entre tots els nens de la classe, en Joan, el nen mut. Entre totes les nenes de la classe, la Joana, la nena cega. Sortien junts i caminaven fins a casa, eren veïns, es coneixien des del primer dia d’escola, tants anys enrere. Un dia com un altre, quan tots dos ja tenien setze anys, van acabar d’escoltar les paraules de la mestre Maria, que els donava lliçons de física, i marxaren camí avall. Tenien ben bé un quart d’hora de camí, però era primavera i, a més, sempre se’ls feia curta aquella estona; tant de bo haguessin viscut més lluny, pensaven. 
En Joan ja feia mesos que, abans d’anar a dormir, pensava com seria una tarda d’aquelles si, per sort contrària, ell pogués parlar. El seu cap era una fàbrica d’idees, tot el dia rumiant i imaginant coses que ni havien passat, ni passarien mai. Anhelava poder acostar-se a la Joana i xiuxiuejar un t’estimo fluixet, prou fort com perquè el sentís, prou dèbil com per no destorbar el so dels ocells que els acompanyaven cada dia.
La Joana era poc creativa, li encantaven les ciències exactes, i no somniava fets irreals; però sí coincidia amb una cosa amb en Joan, volia dir-li que l’estimava.
Els pares d’ell i els pares d’ella coneixien aquesta estima adolescent i, per bé o per mal, creien que aviat se’ls passaria. Tant és així que una tarda es van reunir i, mentre ells dos jugaven, van decidir el seu futur. No fora bo que en Joan pogués parlar, no fora bo que la Joana pogués veure-hi.

divendres, 8 d’abril del 2011

De esses

En Ricard no té ganes d'escriure. S'asseu a la cadira, mira la pantalla i mou el ratolí. En Ricard no té ganes d'escriure. Pensa per què no en té, de ganes. I només se li acudeix que té gana. S'aixeca i va a buscar alguna cosa per picar. Troba unes xips i una cervesa. Ho prepara en un bol i en un got alt. Torna cap a l'ordinador. S'asseu i mira la pantalla. Però no té ganes d'escriure. Beu una mica de la cervesa que té al got i, mentrestant, pitja la tecla S amb el dit índex de la mà esquerra. Deixa que la lletra sibilant vagi guanyant espai contra el blanc radiant. Quan porta mitja pantalla ocupada per les corbes mortals de l'amiga consonant, s'imagina que veu un mar. Un mar enfurismat que, ajudat per un fort vent, dibuixa uns rínxols blanquets com els que tenia la seva anterior parella. Ella no els tenia blancs, efectivament, però sí tenia el cabell enrinxolat. I la recorda amb tendresa mirant la pantalla. Aquelles lletres sinuoses ara són el cabell ennegrit de l'última dama que va robar-li el cor. Es pregunta quan de temps fa que no la veu i què deu estar fent ara.
Agafa el mòbil i la truca; ella despenja al cap de tres tons. No entén com és que, ara, després de tant de temps, la truca. Li explica que està casada, que té un fill i que és molt feliç. Ell penja i continua mirant el símbol del sofre, que ara adquireix un to vermellós per culpa del reflex del sol que entra per la finestra. Fa un petit gest apropant-se al tirador de la cortina; però avorta el moviment. Prefereix contemplar la representació del sud, una darrera l'altra. Veu una serp, dempeus, amb el cap endavant i la cua aixecada. S'espanta i mou el cap.
Aleshores selecciona tot el que ha escrit i pitja el botó de retorn. La pantalla altre cop està en blanc, però ara té ganes d'escriure. I comença així: La meva exparella, a qui vaig conèixer en un viatge al sud, s'ofegà en un mar de serps per culpa meva.

dijous, 7 d’abril del 2011

De preparació

Estic completament excitat. Sé que vindràs i ho tinc tot preparat. No ho hauria de fer. Però ho faig. Després ho desfaig. Dubto. Vénen les presses; però després se'n van. Tinc la ment en blanc, massa coses en les que pensar. Vull que tot surti bé. Ho tinc tot controlat. Res ha d'ocórrer a l'atzar. Sí. Ho sé. No ho hauria de fer. Però ho faig.
Deixo passar el temps i mentre espero que vinguis, penso en com anirà tot. Les pulsacions pugen de velocitat. Les mans em suen. Respiro profundament i recordo com ho he deixat...
Ara em despisten, no sé què m'expliquen. Ni els escolto. Això sí, els miro. Miro com mouen els llavis i gesticulen. Em fixo, sobretot, amb les nines dels seus ulls. Inexplicablement varien de mida. Per què? Si la llum no canvia, per què canvien? Potser són els seus pensaments obscurs que surten a enfosquir l'ambient. O, qui sap, potser són els meus pensaments obscurs els que entenebren l'espai on som. Penso això i em poso vermell, principalment les orelles. Tinc les orelles bullint. Veuran ells el meu interior mentre mouen els llavis? Sabran ells tot el que passa per la meva ment? Em toco les orelles, intento dissimular, però m'adono que, al tocar-les, ells es fixen amb elles. La sequedat s'apodera de la meva boca, em costa salivar. Empasso saliva i la nou se'm mou descaradament. Segur que ells ho han vist. Segur que saben que estic nerviós. Intento no pensar en tot el que he preparat, no vull que llegeixin la meva ment. Provo, desesperadament, d'oblidar la meva excitació. I, al final, ho aconsegueixo. 
Però al cap d'una estona callen i marxen, un d'ells enfadat. Jo em quedo immòbil i recupero la meva escalfor corporal general. La sang ja circula per tot arreu. I em torno a excitar. Sí, ja queda poc perquè arribis. Ho tinc tot preparat.

dimecres, 6 d’abril del 2011

De baixada

Recorre tot el camí que pot, no té pressa; però ho fa ràpidament. Sap que, en un moment o altre, algú l'aturarà, per això no es preocupa pel temps. No necessita arribar enlloc, simplement avança i avança, sense parar. L'horitzó no està lluny, tan sols no existeix. 
Molts es preguntaran per què ho fa; quina necessitat té, quina és la seva motivació per continuar en el camí. Però a ell no li importa res d'això, no té ni causes ni objectius. És més, no té set, ni fam; ni res que tingui a veure amb la necessitat. Ell es mou per impulsos. Un, dos, tres; ja està més endavant. No s'atura davant de cap obstacle. Salta o destrueix les barreres que se li presenten. 
Com corre! -Diran-. Però que no pot parar o què? -Exclamaran-. Els plors i els udols no crearan en ell cap sentiment de pena. Ni d'alegria, val a dir-ho; perquè de sentiments no en té. És pur en el sentit que no és subjectiu.
Sí, pur. Pur com l'aigua, que brolla de l'esquerda de la muntanya i busca el seu camí, per baixar per un rierol, que ella mateixa ha construït; saltant per sobre de les roques o travessant flocs de fulles. Pur com l'aigua que no té cap objectiu. Ni el mar no ho és! Pur com l'aigua; però a diferència d'ella, a ell ningú el lloa.
Les lloances vénen quan ell se'n va, quan ell s'atura. I sempre passa. Tal dia, tal moment; ell acaba.

dimarts, 5 d’abril del 2011

De desordre

Rarament em sento en llibertat, si més no, rarament em sento airejat. Em falta el que tots teniu i això em crema. Em crema tant com l'odi que mon pare em té per estimar a qui estimo. Però no us vull omplir el cap amb les meves cabòries, no. Només vull que entreu a casa meva, invitar-vos a passar una estona bevent un whisky dels dolents. Podrem comentar els retrats de l'amic Velázquez, podrem seure sobre una de les meves obres. Sí, us sentireu artistes com jo, si sou capaços d'embrutar-vos i perdre el sentit de l'ordre.
Munch, Goya, Van Gogh... tots ells, els grans mestres, sota els vostres peus... amb una cervesa sobre un autoretrat, desfigurat. Com ho sou vosaltres, que no teniu ni faç ni cos. Com ho sóc jo, que no tinc ni vida ni sentiments. Entreu, entreu, seguirem els passos de Picasso; trepitjarem pots de pintura. I, qui sap, potser algú encén una cigarreta i calem foc a tota aquesta porqueria que m'envolta. Al cap i a al fi, què perdria? Les meves escombraries són, per a vosaltres, diners i diners. Però per a mi no són res més que tela bruta que no ha arribat a ser. Com ho sou vosaltres, que representeu cossos de vaques al voltant de caps humans. Sí, no t'estranyis que et parli així. Si vols entrar a casa meva, si vols formar part de mi, embruta't, senta't corromput. Pensa en els diners que guanyaràs robant qualsevol dels meus excrements, pensa en la mentida i l'engany que usaràs per seduir-me. Jo no em refio de tu, ni d'ell ni de ningú. Quan em falta aire no hi sou, quan em sento sol no hi sou. Sóc jo, únic, vivint aquesta vida de merda només salvada pel pinzell. I amb ell us taco la cara, us pinto de vermell i us deformo aquestes burlesques cares, dibuixant-vos tal com sou: Persones degradades, sense sentit, sense esperança.

dilluns, 4 d’abril del 2011

De fugir

La miro i, tot i que no vull, m'enamoro. Intento abaixar el cap, girar el cos, pensar en qualsevol altra cosa. Em fixo amb uns estudiants; repassen unes teories químiques que, suposo, ara els preguntaran. Altre cop la miro i, fins i tot evitant-ho, m'enamoro. Esbufego. Penso en la senyor gran de davant meu, pobreta, deu estar malalta; té la cara rasgada i les mans... quines mans, desprenen una feinada! Al seu costat un home, deu ser magrebí, escolta música i també observa a la gent. Però jo no observo a ningú, jo fujo. Fujo d'ella i de la seva bellesa. És senzilla, té els cabells negres com el carbó, mitja melena solta. No és ni alta ni baixa, és primeta. Però el seu cos no és el que m'enamora, sinó la seva mirada, furtiva. Ella també fuig de mi. Però retorna, cada cop que pot. I jo també ho faig, aixeco la mirada i la busco. La trobo, em plau veure-la davant, que no marxi. M'agrada sentir que no vol sortir d'allà. Però vés a saber si ho fa per mi o si, per contra, cada dia fa el mateix.
Jo sóc un invitat, no estic mai en aquella funció. Però avui hi sóc. I la miro. I em deleixo. I la busco. I m'exilio en pensaments càndids que res tenen a veure amb el que ella m'inspira. I quan baixa la mirada, quan busca el terra, encara se'm destrossa més el cor. Es veu tan bella, tan lluny de mi. Que per molt que cerqui un mirall on trobar-la, en veritat, no l'enxamparé mai.
És com la lluna, tan a prop i tan lluny. Tan fàcil de veure i tan difícil de tocar. Ara aquí, davant, com si no hagués de marxar mai més. Després lluny, sense saber on està. I m'agradaria pensar que demà tornarà aquí, però no ho sé. I aquest dubte és el que em mou i em bull l'ànima.
Per què? Per què véns a mi si després marxes. Ets fugissera. Ets efímera. Ets vaporosa i em mulles. Em mulles sense llàgrimes ni tristesa; perquè marxo convençut de tenir més sang avui que demà, d'estar més viu que mort, de veure-hi més que mai.

divendres, 1 d’abril del 2011

De cultura

Per Déu quanta cultura junta! Per Déu! Això no és pot suportar!- Comenta en Roger mirant l'esplèndid esdeveniment al que assisteix amb el seu amic Oriol. -Creus que això és normal? Creus que realment això es pot tolerar? La meva ment està a punt d'explotar, no puc més, per favor, marxem. Marxem ara mateix-. En Roger diu això mentre s'aixeca, però l'Oriol l'agafa del braç i l'estira cap avall, fent-lo asseure altre cop.
Tu no et mous d'aquí, hem vingut conscients del que fèiem, hem decidit acudir-hi per alguna raó en concret, no? Doncs ja està, ara ens toca aguantar. Si no t'agrada, t'aguantes-. Li contesta l'Oriol amb un to enfurismat.
Els dos resten ara asseguts, sense dir res. Mirant endavant. Però com no els agrada el que veuen, pensen en altres coses.
En Roger imagina un racó de món on no hi ha ningú, només ell. Es dibuixa a sota d'una palmera, a la platja. No bufa el vent, però tampoc fa una calor asfixiant. Només va vestit amb un banyador i contempla les onades del mar que arriben amb calma, sense fer massa remor. Està tan a prop de l'aigua que, a vegades, es mulla una mica el taló dels peus. Té les cames estirades i el tronc inclinat, subjectant-se pels braços, completament torrats pel sol. 
L'Oriol gira el cap i veu com en Roger somriu, observa com està absent, i prova d'imitar-lo. Mira endavant altre cop i intenta imaginar-se alguna cosa plaent. Però no pot i esbufega. Torna a mirar en Roger i es deixa endur per la seva felicitat. Mira endavant i s'esforça tant com pot en recrear un espai diferent. Tempta la sort i viatja mentalment, però sempre recau al mateix lloc, al present real. No pot fer-hi res. Es desespera. Mou els braços i el cap, com si fos un titella. I segueix allà, sense poder exiliar-se.