divendres, 8 d’abril del 2011

De esses

En Ricard no té ganes d'escriure. S'asseu a la cadira, mira la pantalla i mou el ratolí. En Ricard no té ganes d'escriure. Pensa per què no en té, de ganes. I només se li acudeix que té gana. S'aixeca i va a buscar alguna cosa per picar. Troba unes xips i una cervesa. Ho prepara en un bol i en un got alt. Torna cap a l'ordinador. S'asseu i mira la pantalla. Però no té ganes d'escriure. Beu una mica de la cervesa que té al got i, mentrestant, pitja la tecla S amb el dit índex de la mà esquerra. Deixa que la lletra sibilant vagi guanyant espai contra el blanc radiant. Quan porta mitja pantalla ocupada per les corbes mortals de l'amiga consonant, s'imagina que veu un mar. Un mar enfurismat que, ajudat per un fort vent, dibuixa uns rínxols blanquets com els que tenia la seva anterior parella. Ella no els tenia blancs, efectivament, però sí tenia el cabell enrinxolat. I la recorda amb tendresa mirant la pantalla. Aquelles lletres sinuoses ara són el cabell ennegrit de l'última dama que va robar-li el cor. Es pregunta quan de temps fa que no la veu i què deu estar fent ara.
Agafa el mòbil i la truca; ella despenja al cap de tres tons. No entén com és que, ara, després de tant de temps, la truca. Li explica que està casada, que té un fill i que és molt feliç. Ell penja i continua mirant el símbol del sofre, que ara adquireix un to vermellós per culpa del reflex del sol que entra per la finestra. Fa un petit gest apropant-se al tirador de la cortina; però avorta el moviment. Prefereix contemplar la representació del sud, una darrera l'altra. Veu una serp, dempeus, amb el cap endavant i la cua aixecada. S'espanta i mou el cap.
Aleshores selecciona tot el que ha escrit i pitja el botó de retorn. La pantalla altre cop està en blanc, però ara té ganes d'escriure. I comença així: La meva exparella, a qui vaig conèixer en un viatge al sud, s'ofegà en un mar de serps per culpa meva.

5 comentaris:

Gemma ha dit...

Encantador !! No hi ha com topar amb la realitat i mastegar la venjança. La realiltat és sempre "modelable".

Anna Maria Villalonga ha dit...

La inspiració pot venir de llocs insospitats. No sé què diu la Gemma de venjança. No en veig enlloc jo. Però sí que veig el poder de la imaginació i de les lletres. El paper en blanc. La representació alegòrica d'una lletra. Allò que la representació gràfica pot suggerir. La grafia barrejada amb el so i amb el contingut.
Significat i significant. I la força i el poder del pensament.
Gràcies, Yves.

Yves ha dit...

@Gemma: Has vist en el text una venjança... però per part d'ell o per part d'ella?

@Anna: I tant! La inspiració pot venir de tot arreu, no? Les lletres són màgiques, si més no, aix`+o ho volem veure, ahahha


Gràcies!

Judith ha dit...

en les feinbes creatives, no hi ha res pitjor que quedar-se en blanc!!! però per sort, normalment, sempre acaba tornant la inspiració...

Coses de Llàbiro ha dit...

Sempre he pensat que escriure per obligació ha de ser molt dur, i si no et ve la inspiració? També hi ha el que la troba a tot arreu.