-Difícil fer-se enrere ara, company. Massa temps invertit en alguna cosa que no et satisfà. Qui sap, si mires de replantejar-te la vida, qui sap, potser aleshores podràs tornar a començar.
-Estem buscant algun objectiu concret? Té sentit tot el què fem?
-Té sentit si caminem cap a un ideal, sabent que no hi arribarem mai, però que el camí, cap a ell, és el que ens fa més propers a aquest ideal.
-I doncs, aleshores, què és el que fem malament?
-No caminem, no avancem, simplement, subsistim. Som cavallers combatent contra tot el que tenim davant, sense saber quin camí seguir; som ànimes perdudes sense cercar el judici final.
-Hem de buscar el final?
-No, hem de veure quins són els camins a prendre, hem de saber com fer pensar, hem de creure en el que fem.
-No t’entenc. Treballem tot el dia, aguantem unes pressions insuportables... a vegades ens vénen ganes de marxar.
-Ho sé, i cada cop que us passa això la professió se’n ressent. Molts de vosaltres no esteu aquí per ensenyar, molts de vosaltres esteu aquí per conveniència. Us hagués agradat fer altres coses, us hagués encantat viure només d'avantatges, així que només veieu problemes. Però, per altres, aquests problemes, aquestes dificultats, no són més que part del joc, la cara d’una moneda que es pot girar quan es vol, mostrant com n’és de rica la vida. I ara ploreu. Molts de vosaltres ploreu, i us entenc, però en el fons sé perquè ploreu. I ho feu per donar-vos compte que aquest no és el vostre joc. I sembla que ja és massa tard per canviar. Sembla que les protestes us aviven, però la veritat és que us enfonsen.
-Cada dia és una batalla...
-Ho sé, ho conec perfectament. Però, com va dir el geniüt de barba blanca, només que aconseguim canviar una generació, una sola generació... aleshores el futur ja serà un altre.
5 comentaris:
Parles de tots aquells treballen en coses que no els agrada, sols per que creien que era més còmode?
Moltíssima gent té una feina per assegurar-se un salari i no pas per conviccions. Però és una pena perquè els mestres, que estan en contacte amb les noves generacions, no han d'omplir unes hores! sinó ensenyar. Estem en una societat molt complicada on els papers s'estan perdent...
Fer de professor és duríssim. Fer de professor, si no t'agrada, és absolutament terrible, dolent per als estudiants i per a un mateix. Crec que ningú no sap què representa donar la cara cada dia, et trobis bé o malament, amb una responsabilitat tan enorme.
El profe que no en sàpiga o no li agradi, que plegui. Els altres, que són molts, han de ser valorats i mimats, perquè tenen material sensible entre mans i necessiten molt suport i ajut.
Evidentment, no parlo de la Universitat, que és tot una altra cosa, absolutament més gratificant. Parlo de la duresa actual de la secundària i també de la primària.
El problema és el canvi sobtat del món. Els profes han hagut de deixar de ser-ho per esdevenir psicòlegs i assistents socials. Però la realitat és la que és. Lo tomas o lo dejas.
Personalment, no hi ha res al món que em faci més fàcil que sentir-me un dia a classe i veure que tot rutlla. És com un increïble "subidón" d'adrenalina. Quan surts, surts flotant.
Gràcies per aquestes línies, Yves, molt encertades.
@Gemma: Sí, en general és aplicable a tothom que treballa i no se sent còmode. Encara que també es pot aplicar a nivells no laborals...
@Judith: Sí, exacte, omplir les hores, aquest és el gran problema de la nostra generació. Omplir hores fins que arribi el moment de l'oci. S'ha creat una barrera massa gran entre oci i feina, quan haurien d'estar completament lligats...
@Anna: Evidentment el tema universitari és diferent. Precisament molts professors de primària o secundària exerceixen de professors pensant que estan a la Universitat. Molts arquitectes, matemàtics, filòlegs, físics, etc. que no volien ser professors han acabat exercint de mestres. I quin és el problema? Esperen l'audiència vulgui captar allò que diuen sense esforç -com si es tractés de la Universitat-; però no és així, un mestre no ha de saber molt de coneixements, sinó que ha de saber captar l'atenció, motivar, fer aprendre, crear pensadors i descobridors.
Quan passa això, quan el mestre es desespera perquè ell vol arribar a classe i trobar-se un grup d'alumnes pendent d'ell, aleshores és quan comença el declivi de la societat. Els professors aleshores passen a fer de policies i els alumnes es desmotiven i no aprenen res. I creem generacions d'estúpids, perquè, al final, se'ls acaba donant tot mastegat per evitar majors problemes.
Ser mestre és MOLT important. Però crec que hi ha una proporció de mestres de veritat molt baixa. Fins que no canviem això anirem baixant -encara més-el nivell de la nostra societat.
A veure si tenim sort amb les noves generacions.
L'esperança diuen que és la última cosa que es perd però puja cada joia...
Publica un comentari a l'entrada