dimarts, 31 de maig del 2011

De fum

Mentre fa el dinar, en Marc s'estira al sofà, encén una cigarreta i allarga la mà fins a l'equip de música. Li dóna al play i tanca els ulls. La música el relaxa, el tabac també. No necessita tenir els ulls oberts per fumar, ja que tira la cendre al terra; no li preocupa la brutícia que s'està acumulant al seu pis. Solament vol fumar i escoltar música. Sol vol. Ho vol sol. Vol i dol.
Al so de l'harmònica s'adorm i comença a somniar. Ha tingut la delicadesa de començar a somniar abans d'adormir-se, així el seu cervell no ha de preocupar-se per escollir el tema a tractar. És un cervell manipulat, un somni truncat, un tronc al cap ficat.
Diferents persones se li acosten preguntant-li per records del seu passat. S'atabala i les fa seure, a totes, a un banc gegant construït per un suec amb banyador. Una peixatera li porta un rap acabat de pescar, l'agafa, posa la mà dins de la boca i extreu un tros de paper rosa. El mira i veu el número 4. En dir el número en veu alta una de les persones assegudes al banc s'aixeca i se li acosta. "Jo tinc el quatre. Tu tens el rap. Quin és el record que no marxa del teu cap?".
Sense que la resposta s'escolti, la persona agafa el rap i marxa dins d'una caixa de llumins. La peixatera torna a situar-se a prop seu, aquesta vegada amb un palangre. Es repeteix l'acció i, en lloc d'un paper rosa, treu un encenedor. Li pregunta a la peixatera per què li surt això i, abans de sentir la resposta, un home assegut al banc gegant corre fins ell a gran velocitat. Ell posa les mans davant seu, per evitar la patacada, però quan l'home el toca es converteix en fum.
La peixatera porta casc i un abric impermeable. Però no està pescant. En Marc vol parlar amb ella, però no sap on és, ja no veu res més que fum.

dilluns, 30 de maig del 2011

De qui

És difícil veure’t així. Sempre t’he tingut en un pedestal, sempre he somniat amb una imatge idíl·lica... i ara... ara que et trobo et veig arrossegant-se per terra. M’agradaria baixar al teu nivell i treure’t la sorra de la boca, netejar-te aquestes ungles negres que tens i rentar-te el cabell. Però em sento incapaç de fer-ho. Ara, després de tant de temps, sembla que no parlem la mateixa llengua. Ara, després de tantes hores d’espera, sembla que no tenim la mateixa mirada. Ara, després de tanta recerca, sembla que no som qui esperàvem.
I tu segueixes a terra, amb el cap inclinat cap amunt, no pots fer altra cosa, no tens forces per moure ni els peus, enterrats en els teus propis excrements. I tan de bo tingués esma per agafar-te i convertir-te en la imatge que m’havia creat de tu. Però no ho faré. Estic segur que no podré.
Sona el telèfon i deixo de mirar-te, per un moment la nàusea s’aïlla del meu cos, per un instant deixo de sentir pena i fàstic a la vegada. L’agafo i escolto la teva veu. M’estàs trucant, t’estàs trucant. I no t’agafes el telèfon, però jo sí l’agafo, i contesto, però no dic res. I continua la conversa sense paraules, sense mirades. Perquè després  d’escoltar-te via telefònica ja no vull mirar-te altra vegada. La teva veu sembla truncada i, finalment, la paciència se m’esgota i penjo. Surto corrents abans l’olor a podrit cali dins meu, en marxar ni tan sols et dedico una última mirada, però en sortir et veig altre cop a fora, estirat, suplicant que et mati. Ploro, no vull veure’t més, no vull sentir-te. Però les llàgrimes no t’esborren, només em distorsionen la mirada, creant a vegades dues rèpliques teves. I sincerament, no sé quina ets tu.

divendres, 27 de maig del 2011

De l'absurd

Era l'any 1320, quatre dies després de la revolució francesa. Jesucrist reunia els seus dotze amics en una taula que havia preparat el mateix Ferran Adrià. Un dels assistents era Tolstoi, que s'aixecà i féu un discurs poderós en arguments. Tots aplaudiren, menys Ciceró, que mirava l'escena assegut en un racó, sense immutar-se, sense moure ni un pèl. En veure l'acte estàtic del pensador, Ausiàs March s'aixecà i s'apropà; no ho féu amb celeritat, sinó amb una calma intensa. La resta d'assistents seguiren aplaudint, alguns d'ells dempeus, com Kerouac i Cleopatra. Precisament aquests dos, en alçar-se, provocaren que les seves mans es toquessin, fet que comportà un desenllaç nocturn que aquí no explicarem.
A la porta de la cova, Dalí vigilava que ningú entrés i, si algú ho intentava, li picava amb el seu bastó negre. Un dels agosarats que provà d'entrar va ser Baudelaire, qui arribà vestit de pallasso i fent malabars amb unes boles de colors. Naturalment no entrà i hagué d'asseure's en un banc que hi havia sota un gran desmai. Allà esperà que les hores anessin passant, sense saber que en un moment, no concret de la història, se li apareixeria una dona meravellosa. I així va ser, una dama de cabells negres com el carbó el sorprengué per darrera i li tapà els ulls. Aleshores caigué en el tòpic i li preguntà qui era. Ell, que parlava en francès durant els dilluns i els dimarts, i en anglès la resta de la setmana, intentà pensar quin dia era; però no ho sabé, així que restà callat. Ella repetí la pregunta un parell de cops i, davant de la falta de respostes, decidí contestar ella mateixa: Sóc l'absurditat.  

dijous, 26 de maig del 2011

De calor

L'asfalt treu fum quan passen els cotxes. A l'aire es crea un vapor que distorsiona la visió. La calor assola aquests dies la nostra bella ciutat. Les temperatures pugen i ell ja no pot més. Ha decidit vendre la seva ànima a Satanàs i passejar-se amb la camisa mig descordada, uns pantalons blancs, unes ulleres de sol i el cabell mullat sota la fresca aigua d'una font.
La seva mare ja fa dies que no rep les seves trucades -i està preocupada-, la seva dona no sap on deu caure -i no té cap tipus d'inquietud-, el seu cap no el veu per la feina -i comença a estar mosca-. Fins ara era un home responsable, un cap de família que havia lluitat tota la vida pels valors de la bondat. Però aquest ardor general ha pogut amb ell. S'ha tornat un vampir nocturn, que de dia passeja la seva cara pels barris alts buscant noies de bon veure, i que de nit exprimeix tots els recursos  que la guia del bon seductor exposa. No se li resisteix cap dona, és un vacil·lador inconscient, no té por a les morenes ni a les rosses. Li agraden les altes i les baixes, tant li fa.
Si el veus arribar a una terrassa ja et pots preparar, ha vingut a seduir-te, ha vingut per endur-se el teu cos; no li importa ni el teu cor ni les teves ganes de xerrar. Una mirada i cauràs. És senzill, nena, deixa't de romanços i permet que ell sigui feliç. El teu cos està calent, vas mig nua pel carrer, ets dona de barris alts i ell és un llop en zel. Escolta com udola quan passes, escolta el seu frec a frec quan t'acostes a ell. Si li ensenyes les cames no és per jugar cap partit, nena; és perquè vols perdre la batalla. Deixa que t'ensaboni, deixa que et pentini. Et traurà de la platja o del bar, tant se li en dóna; se t'endurà ben lluny, perquè vegis les estrelles i tornis a la ciutat del sol, amb un somriure llunàtic.  

dimecres, 25 de maig del 2011

De fang

Els núvols ploren i pinten la ciutat d'un gris brut ple de nostàlgia. La Macarena s'ho mira des del banc, contempla com cauen les gotes davant seu, xocant contra un toll d'aigua estanc i ple de fang. Al sentir uns crits aixeca el cap, i veu un parell de joves rodejant una donzella. En Martí, en Pep i la Florència. 
La Macarena, que és molt astuta, tarda no més d'un instant en adonar-se d'on vénen els tres joves. Mostren un aspecte descuidat, amb els cabells bruts i molls per la pluja, caminen d'un costat a l'altre de la vorera i, gràcies a que van junts, no cauen.
-Pep, mira't la bragueta, la tens oberta, redéu! -Li exclama la Florència mentre li toca l'entrecuix, davant la mirada incrèdula d'en Martí.
-Però què fas? Marrana!  I tu, com t'atreveixes, davant meu, deixant-te tocar per la meva enamorada. -Replica en Martí acompanyant el seu discurs amb una gestualitat extrema.
-Mira, Martí, aquesta princesa és meva, només... meva! Fixa't... -I En Pep s'acosta a la floristeria que els queda, ara, davant. -Senyoreta... -Li diu a la dependenta de que atén a la gent del carrer- Quina és la flor més barata que té? Posi-me'n dues, si us plau.
En Pep entra a la botiga, dona un bitllet de deu i surt amb dues roses. Ell no se n'adona, però mentre està comprant les roses, en Martí i la Florència s'han recolzat a un portal i han començat a tocar-se tot el cos; deixant les seves llengües pestilents d'alcohol i fum unides per, segons creuen, sempre mes. Però arriba en Pep i, després de recriminar-li l'acció a en Martí i apartar-lo de la seva parella; els dóna una rosa a cadascú. La Florència besa el seu estimat i li fa l'ullet al seu amant. Tots tres segueixen el camí, però dues passes més endavant, ells dos es discuteixen, la rosa d'en Martí acaba dins les escombraries i en Pep es queda ajupit plorant. 
La Macarena s'ho mira des del banc, contempla com cauen els homes davant seu, xocant contra un toll d'aigua estanc i ple de fang.

dimarts, 24 de maig del 2011

De dir

Ho dèiem ben clar, volíem cridar, i ho fèiem, alçàvem la veu fins dalt del cel, amb crits humans i udols animals; tots junts, sense deixar-nos anar de les mans, expiràvem un sentiment de ràbia i de dolor que ningú, ningú que no fos nosaltres, mai podria conèixer.
I ho fèiem, sí, un darrere l’altre, obrint la boca fins quedar-nos sense aire, i aleshores moríem, quedàvem estesos amb els ulls tancats i la boca oberta, amb una expressió facial que no recordava, de cap de les maneres, el gènere humà; però a través de l’alè dels companys, els companys que cridaven com nosaltres, o encara més fort, tornàvem a viure.
I ho fèiem per una sola raó, un únic objectiu que compartíem tots i cada un dels que estàvem allí. Vivíem per cridar, per reclamar, per extreure tot allò que no era nostre.

dilluns, 23 de maig del 2011

De discursos

L'Enriqueta va tornar del metge a tres quarts de cinc. Després d'un llarg recorregut amb bus i metro va anar a la farmàcia, va comprar el que el doctor li havia prescrit, va pujar fins al cinquè pis de casa seva, per les escales, perquè la finca no tenia ascensor, i va endreçar la compra que havia fet.
Després de posar la televisió, a un volum fluix, i estirar-se al sofà, va trucar a la seva amigueta Cirereta.
Van xerrar durant quatre minuts i vint segons sobre el doctor. Totes dues vorejaven la cinquantena –edat exacte que no direm per no ferir-los la sensibilitat-, i totes dues eren vídues. Així que ja us podeu imaginar com els hi agradava xerrar sobre el doctor. Bé, sobre el doctor, el carter, l’electricista i tothom que fos del gènere masculí i els dirigís la paraula, ni que fos per feina, clar.
Després de comentar tots els gestos i mirades sensuals que el doctor li havia fet  -segons ella creia, hem d’entendre-,  la Cirereta li va preguntar pels medicaments que li havia receptat. Els van estar comentant tots, un per un. L’Enriqueta els anomenava i la Cirereta li donava el vistiplau. Tots van passar l’acceptació de l’amiga, menys un, un antibiòtic amb el qual ella no estava d’acord que se’l prengués. L’Enriqueta li va fer cas i el va tirar a la brossa, no perquè la Cirereta fos metge ni res per l’estil –tot i que li agradava el tema, no havia obert un llibre de medicina en tota la seva vida-, sinó perquè, a vegades, la convicció del discurs és més poderosa que no pas el coneixement del mateix.

divendres, 20 de maig del 2011

D'esquerres

En Joan és d'esquerres, sempre ho ha sigut. Si més no, sempre ho ha dit. Li agrada dir-ho, allà a on va. Ara és pare de família i continua pensant que és d'esquerres. Li agrada maleir la gent de dretes, diu que va en contra dels burgesos i es mostra preocupat pel sistema en el que estan immersos.
Avui és dia d'eleccions i en Joan, abans d'anar a votar, ha quedat amb el seu gran amic de l'ànima, en Pere. Han quedat per anar a fer un aperitiu al centre de la ciutat, que és on viu el seu amic. En Joan no baixa gairebé mai al centre, no li agrada veure tanta gent diferent. Ell se sent normal, un tio cool, enrotllat; però troba que la majoria dels que viuen al centre de la ciutat no ho són. Pensa que la metròpoli s'ha degradat, i que no hi ha res a fer. "Han deixat entrar a tothom, sense cap tipus de control", li exclama a en Pere. En Pere riu, està acostumat a aquests comentaris. Després de riure, li diu "Aquesta gent vol viure aquí, com jo; i que qui no vol viure aquí ets tu, que has anat un barri més amunt".
El cambrer que els atent és amic d'en Pere, els serveix un parell de cerveses i unes xips. Acte seguit brinden. "Perquè guanyin les esquerres", proclama en Joan. "Perquè guanyin", contesta en Pere.
Quan acaben, en Pere paga i deixa deu cèntims de propina. En Joan els agafa, li dóna al seu amic i li comenta: "No fotem, aquest tio està traient la feina als d'aquí". En Pere somriu i li contesta: "Aquest tio és d'aquí".
En Joan acompanya el seu col·lega al col·legi electoral, només entrar es troben amb un supervisor del més conegut partit de dretes. "Buf, quin fàstic aquests burgesos, estan per tot arreu", li diu. En Pere somriu, pren la seva butlleta, l'endinsa al sobre i vota.
A la sortida s'acomiaden i en Pere li pregunta si ha vingut caminant, en Joan li diu que no, que té el cotxe al pàrquing. En Pere somriu i observa com en Joan l'invita a anar-lo a veure. "És nou de trinca, ja veuràs, és preciós". En Pere torna a somriure mentre puja al cotxe. Un cop a dins, en Joan li explica per a què serveixen tots els botons; és un cotxe d'última generació. En Pere li pregunta com s'ho ha fet per pagar-lo i en Joan li contesta tot cofoi: "Vaig haver de reclamar-li a mon pare que m'ho pagués! Anys enrere, només em va pagar la meitat del meu nou pis!". I en Pere somriu. 

dijous, 19 de maig del 2011

De rentadores

Al mig del Raval hi ha una bugaderia. En Khalid hi va cada dia per la tarda. Viu a prop, només dos carrers més amunt, així aprofita el recorregut per fer,a  més a més, la compra del dia. Quan entra a la bugaderia sempre saluda als clients que allí esperen, normalment són els mateixos. Mentre la roba dóna voltes dins de les rentadores ell surt al carrer i s'asseu a la vorera. Passa l'estona mirant la gent que passeja, gent vinguda de tot arreu, com magrebins, equatorians o pakistanesos; i gent d'aquí. 
Mentre en Khalid pensa en el que acabo de dir em mira estranyat, no fa falta que em pregunti res, ja sé la pregunta. I ell sap la resposta, però no li dono, sinó que espero i busco frases per omplir espais i no haver de mirar-lo a la cara. Però evito caure en l'absurd i, finalment, el recupero, em poso al seu costat i li demano què em volia preguntar. Té una mirada profunda, d'ulls obscurs, però brillants, les seves pupil·les semblen un passadís cap a l'infinit. Provo d'entrar-hi mentre em pregunta si ell no és d'aquí. Ell deixa que entri. M'obre les portes de casa seva, permet que explori quines són les seves preocupacions, i m'adono que està trist amb la meva afirmació. Sense contestar-li la pregunta, segueixo caminant per dins seu. Veig la seva dona abraçant-lo, fent-li l'amor, i recordo la meva dona enganxada a mi, despullats, tots quatre som iguals... Continuo per la foscor color perla del seu interior. Observo el seu fill, li porta un dibuix que ha fet a l'escola, un dibuix molt mal fet, quatre gargots mal posats, però noto com el seu cor s'accelera mentre el petit li dóna. Aquests batecs, aquest ritme cardíac, és tan semblant al que noto jo quan miro al meu fill...
M'estic entendrint, així que decideixo sortir de dins seu, m'assec al seu costat i passo l'estona mirant la gent que passa. La seva rentadora està llesta, s'aixeca del meu costat, ho recull tot i marxa. Jo em quedo allà.

dimecres, 18 de maig del 2011

D'orgull

Ha sonat el despertador a les set en punt. La Marta l'ha apagat. És un gest habitual en el seu dia a dia. L'apaga i després s'aixeca; és una noia molt responsable que arriba sempre amb puntualitat a la feina, una executiva brillant que ha anat escalant posicions fins arribar, en poc temps, a un lloc d'alta responsabilitat. Però avui no; avui només l'ha apagat, s'ha girat cap a l'altre costat i ha continuat al llit. Ha col·locat les dues mans juntes, com si resés, i les ha endinsat entre les seves dues cames; s'ha arrupit i s'ha mossegat el llavi.
Al seu costat dorm en Manel, un company de feina de la Marta. Bé, fins ahir a la nit només eren companys de feina, ara ja no sabem què més -o menys- són. Qui sap, potser ells tampoc ho saben. La Marta obre els ulls i el veu al seu costat, no s'espanta, no s'excita; sinó que rebufa i es torna a girar per donar-li l'esquena. Amb aquests moviments, sense voler-ho, aconsegueix que ell es desperti. La reacció d'ell és totalment inversa, somriu i allarga la mà, li acaricia el cabell i l'esquena. Ella es mou mostrant desaprovació, un gest que provoca que ell retiri la mà, però no el somriure, deu pensar que ella està dormint. I no és així, ella té els ulls tancats, però no dorm, està a gust amb les mans sentint l'escalfor del cos, tan a gust que comença a moure-les a poc a poc. No vol que en Manel sàpiga que està desperta. No vol que sàpiga que s'està excitant. Només de pensar en l'aventura de la nit anterior se li refreda el cos, així que pensa en altres coses, oblidant-se, al final, d'on és i qui l'acompanya. La seva percepció de la realitat es modifica tant que acaba despullant-se i estirant-se cara amunt.
En Manel segueix dormint, somniant que torna a ocórrer un altre cop tot el que li va succeir ahir, somriu, està erecte, se sent orgullós.

dimarts, 17 de maig del 2011

De préssec

No és de nit ni és de dia, el sol s’amaga darrera la lluna. Ells dos, atemorits, es reclouen a l’habitació de l’hotel. Els diaris parlen de la fi del món, les ràdios omplen  la graella de tertúlies inacabables on els col·laboradors s’acomiaden dels familiars. Pot semblar que tot sigui fosc, pot semblar el que un vulgui, però el fet  és que ells dos, sense cap esperança, s’han amagat a l’habitació número 343 de l’hotel de la gran avinguda. Haurien d’estar treballant, haurien de produir per poder mantenir, sobretot, a les seves famílies. Però no. Estan a l’habitació més gran, amb un hall i un bany que mesura el mateix que qualsevol pis del centre de la ciutat. La cambra agafa la cantonada de l’hotel i, sense exagerar, podríem dir que parlem d’una habitació de cent metres quadrats.
Els dos es miren i ella li pregunta si vol menjar res, ell li contesta que desitja un préssec.  Dit i fet. El cruixent préssec és consumit, a poc a poc, però amb gran delit, pel mascle. La femella crida en veure’l amb la boca sagnant, però ell continua, no busca el pinyol, només es deleix amb la frescor de la pell del préssec. 
En el seu interior ressona una veu que li pregunta si no voldria un préssec d’aigua, però mou el cap exemplificant la negació, li agrada aquest préssec, dur, carnós; ple de vida.

dilluns, 16 de maig del 2011

De robar

Li han robat el cor, ha sigut de matinada, mentre dormia; han entrat sense avisar-lo i després de violar-lo s'han endut el seu bé més preuat. Li han robat el cor.
Ara camina per les tristes avingudes d'aquesta gèlida ciutat sense ànim de fer res. Ni tan sols els crits dels nens l'espanten, ni tan sols les rialles dels adults l'entristeixen. Ell camina i es perd entre la brutícia d'una grisa metròpoli  plena de no-res.
Quan la nit cau ell no té la necessitat de tornar a casa, no té por dels carteristes ni dels violents delinqüents del parc. Camina entremig dels arbres i no mira les plantes que el rodegen. És fosc, però per ell tot és igual que com era pel matí. La gèlida temperatura del seu cos es contagia i glaça l'aigua de la font. No dorm en tota la nit i, pel matí, observa tot el que no ha passat durant les últimes vint-i-quatre hores. Es veu a ell, en tercera persona, caminant i caminant, sense cercar res, però amb un forat ben gros al pit. És el que era, és el que s'imagina que és.
Li van robar el cor mentre dormia, i la seva tristor mai va venir a buscar-lo. No sentia pena pels altres, no sentia pena per ell. L’alegria d’anys enrere es va convertir en l’oblit escèptic i, sense adonar-se’n, ja no recordava que tot ho oblidava. 
No importa l’edat que tingués, ni tan sols és rellevant saber quin era el seu passat, ara només li quedava un futur sense present. I ell caminava, caminava sense cor, sense esperança, sense rancor; mentre els lladres de cors seguien observant-lo a distància, rient-se d’ell per no tenir el seu bé més preuat.

dijous, 12 de maig del 2011

De teulades

Un gat s'ha passejat per la teulada. Era un gat negre, de nom Guepard. En Guepard ha buscat un lloc on prendre el sol. Tot sol ha saltat d'un lloc a un altre, per sobre de tubs i teules de fustes.  De les fustes, els nens de la casa en fan cases; i de les cases, els gats en fan habitatges. Hi habiten gats i ocells, els uns a dins i els altres a fora. Fóra bo que fossin amics, però no ho són. La son dels ocells és l'oportunitat dels gats. I un bon gat mai desaprofita una bona ocasió. 
Ocasionalment avui no s'han perseguit, ambdós es miren amb estima. M'estimaria que fos així sempre, però alguna cosa em fa pensar que res del que dic és real. Realment pensaria en què tot és producte de la meva imaginació. I imagino que tot és culpa d'una frustració exculpada. Però no us dono la culpa a vosaltres, lectors. Llegiu i descobriu, potser aleshores veieu més del que jo veig. Si veieu res compromès, oblideu-ho, el gat i l'ocell no existeixen. Només existirien si vosaltres voldríeu, però sembla que no teniu ganes de fer-ho. Jo faria el que fos per ajudar-vos a imaginar, però seria un gest inútil; tan poc útil com dibuixar amb tinta sobre aigua moguda. Així que moveu-vos i agiteu-vos, si voleu; i cerqueu un gat i un ocell, mireu que estiguin a sobre de la teulada i, en lloc de perseguir-se, feu que es mirin i s'estimin. Si la seva estima aconseguiu, doneu-vos per satisfets, més ningú podrà fer per vosaltres, ni savis ni mestres. Perquè la mestria del pensament només correspon a la pròpia ment. Amén.

dimecres, 11 de maig del 2011

De confús

La Lluna sortia, com cada vespre, a buscar el Sol. La lluna eixia esperançada i treia el cap pel fons de l'horitzó. Un immens camp de blat primaveral reflectia un verd silenciós, només trencat pel rumor del vent, que empenyia, amb suavitat, les espigues trempades. 
El Sol, en veure la lluna, corria a amagar-se. Avergonyit de la seva admiració enrogia i feia desaparèixer el seu color groguenc. El cel captava aquesta vergonya i envermellia per ajudar al gran astre a amagar-se amb cautela.
Cada dia succeïa el mateix. Cada vespre la mateixa història, la mateixa il·lusió per part de la Lluna i el mateix rubor per part del Sol. Els núvols, quan hi eren, s'ho miraven somrient; fins que un dia, un Cumulonimbus va voler jugar amb ells i es va col·locar estratègicament a sobre del recorregut de la Lluna. Aquesta va sortir, com cada vespre, buscant el Sol; però es va trobar ennuvolada i no va veure on era. Va seguir pujant i pujant, com sempre, esperant trobar per fi, l'astre solar.
El Sol, més pendent d'il·luminar els camps de la Terra que d'altra cosa, va perdre la noció del temps i no se n'adonà que ja feia estona que hauria d'haver començat a marxar. 
Finalment, Sol i Lluna, al cap de molta estona, es trobaren dins del núvol. Primerament ell s'avergonyí tant que creà un àuria rogenca que escalfà el núvol i el feu pujar encara més, deixant-los al descobert. La Lluna, en canvi, es posà tant contenta que el seu blanc passà de ser radiant a tenir un aspecte més càlid, un fet que ajudà al Sol a sentir-se més còmode. 
Els dos, junts, miraven com tota la natura els observava, i la Lluna li preguntà per què escapava cada dia. Ell li respongué que se sentia perseguit, i que no li volia donar falses expectatives. Ella, en sentir-ho, rigué i rigué, fent-lo envermellí encara més. I després li digué que no s'havia de preocupar; ja que ella no podia estar enamorada d'ell, ella  no sentia amor per ningú, sinó que només emmirallava l'amor dels qui la miren.

dimarts, 10 de maig del 2011

De caps

En Mirfe és un empresari del sector del tèxtil. Porta vint anys aixecant una empresa que, avui en dia, està totalment consolidada. Al seu càrrec té tres administratius a l'oficina i 10 treballadors més al magatzem. 
Com cada tarda, abans de marxar del despatx, crida a dos dels seus empleats, en Ric i la Galo. Es tanquen tots tres en una habitació del despatx, deixant la Camon -la tercera empleada- treballant al seu lloc. Cada dia passa el mateix i ella ja en porta uns quants espiant què fan a través d'una escletxa de la paret. 
En Mirfe s'asseu a la seva butaca i fa despullar en Ric i la Galo; quan estan nus els posa roba de cuir i fa que s'esbatussin l'un a l'altre, usant un fuet que els deixa. En Mirfe s'excita veient com s'escalden. Després els obliga a despullar-se altre cop i els recorda que han de copular davant seu, sense cridar perquè la Camon no se n'adoni. La Galo ja ni plora, es deixa fer, però en Ric protesta, cada tarda protesta. I sempre obté la mateixa resposta, si ho expliquen a algú, es quedaran sense feina i, a més, ell difondrà els vídeos que ha fet mentre ells dos es fuetegen. 
La Camon plora, odia fervorosament en Mirfe, des de que ho va descobrir que no pot aguantar ni dos segons al seu costat; ja no li mira a la cara i, si ell la toca, ella s'aparta. Però tot i aquest sentiment de rebuig i rebel·lió, té por. No gosa dir res a ningú, ni al seu marit ni a la policia.
Avui, però, ella no pot més, espera que acabin amb els seus actes i, quan els seus companys marxen cap a casa, ella entra al despatx d'en Mirfe. 
Arriba el matí següent i els dos empleats no troben a faltar la Camon, perquè és el seu dia festiu. Treballen dur fins que arriba la tarda i, com és costum, van al despatx del cap. Allà es despullen i es preparen per fuetejar-se, però en Mirfe no els dóna un fuet com sempre, sinó dues mans humanes, blanques; amb la sang seca per on haurien d'enganxar-se al braç.

dilluns, 9 de maig del 2011

De correspondència

La Minna vivia a un poble bavarès. Era mare de família i vivia feliç a una casa amb jardí. Un hivern de fa bastants anys un home va trucar a la porta de casa seva. Era tard, deurien ser les sis del vespre i nevava molt. L'home buscava un lloc on passar la nit i la Minna va oferir-li sopar i dormir a casa seva després de descartar unes vint opcions alternatives. Mentre sopaven en Joan, que així es deia, es va guanyar la confiança de la bella dama que l'havia acollit; estaven sols i van menjar, beure i parlar durant moltes hores. Cada un li explicava la seva vida a l'altre, els dos semblaven molt feliços, contents de pertànyer a les seves respectives famílies i orgullosos de les seves feines -ell era escriptor i ella infermera-.
La nit va ajudar a unir els seus llavis i els seus cossos van suar tant com van poder; extasiats es van quedar adormits, l'un al costat de l'altre, nus. A mitjanit, però, en Joan va aixecar-se i va anar a l'habitació que realment li tocava. L'endemà van esmorzar plegats, com si res hagués passat, es van acomiadar i, des d'aleshores, van començar a cartejar-se. A les cartes s'explicaven les seves intimitats, tot sovint sexuals i individuals, onanismes sobre lletres. A les cartes, també, ell li deia que havia escrit poemes sobre ella, sempre rebent la mateixa resposta per part d'ella; no volia que publiqués res.
Ell la respectava tant que va acceptar i va guardar tots els poemes que parlaven d'ella. Però es va fer famós escrivint novel·les de terror i, tot sovint, va viatjar a terres alemanyes per promocionar els seus llibres. Allà es trobava amb ella, feien l'amor d'amagat i s'acomiadaven amb un breu: "t'escriuré, estimat".
Es van anar fent grans i mai van deixar d'escriure's.  I ell sempre va complir la seva promesa, mai publicaria aquells poemes íntims. Els dos enviudaren i ell emmalaltí. Finalment la mort va trucar a casa de l'escriptor i ella va rebre la notícia en forma de carta. Aquesta epístola anava dins d'un paquet, allà li anunciava que aviat moriria i que abans de fer-ho, havia volgut publicar un llibre especial. Aquest llibre estava dins  del paquet i es titulava: "Correspondència íntima germanocatalana".

divendres, 6 de maig del 2011

D'encarregats

A l'enterrament d'en Pep i la Maria el capellà resa una oració per donar-los la benvinguda al Regne del Senyor. Els seus cossos resten exposats davant de la multitud, que plora sense fi. Les seves ànimes pugen a poc a poc cap al Cel. Arriben al punt més alt i, després de rebre un certificat eclesiàstic, es troben amb Sant Pere, els dóna la benvinguda i passen a recollir els vestits adients. Abans, però, es dutxen. Nets i canviats accedeixen al següent pis, on els acomoden a una habitació conjunta. És aleshores quan la Maria parla amb l'assistent que els ha acompanyat des que han entrat al Temple Sagrat.
Es queixa, no vol estar més amb el seu home, diu que n'està fins al capdamunt d'ell, i que ja ha fet prou aguantant-lo durant tots els anys que han estat junts. En Pep se la mira sorprès, sempre ha cregut que ella ha estat enamorada, sempre s'ha sentit estimat.
Ella no el pot mirar a la cara, ni dirigir-li la paraula, però en canvi sí que xerra amb l'assistent. Demana urgentment el full de reclamacions, exigeix la presència d'un encarregat. I, davant de la seva postura enèrgica, accepten i allí es planta un home que porta inscrita, a la bata, la paraula Encarregat.
Parlen i discuteixen. Deixen en Pep de banda. Marxen a una habitació. I en Pep es queda sol, a on havia d'acomodar-se amb qui havia estat la seva dona. Allà examina quina serà la seva cambra la resta de l'eternitat, una cadira de fusta, un llit de cotó i una finestra amb vistes cel abaix. El company de la cambra del costat, en veure'l mirar per la finestra, li comenta que des d'aquí es veuen els pecadors baixar cap a l'infern, just després de ser rebutjats pel cel.
Ell es queda embadocat,  li agrada veure el color blavós del cel i, enmig, una gentada baixant en picat. Es fixa amb dues persones, estan nues, baixen a gran velocitat, estan enganxades l'una amb l'altra, no paren de besar-se. Són la Maria i l'Encarregat.  

dijous, 5 de maig del 2011

De cosir

La Martina seu al balancí del saló de casa seva, està cosint la vora d'un pantaló del seu únic fill, l'Arnau. Per la finestra entra poca llum, tot i que són les cinc en punt i, sota un sol espectacular, el campanar del poble ressona quatre vegades més una. Porta un vestit llarg, d'estiu, té el cos mig inclinat i acosta el cap al pantaló, no es vol punxar. Però uns nens criden pel carrer i ella es despista, es clava l'agulla i fa un petit xiscle. Nerviosa surt al balcó i renya els nens; són quatre i entre els quals hi ha el seu fill, l'Arnau. Ells se la queden mirant, no entenen què han fet malament, simplement han passat pel carrer, cridant, divertint-se, perseguint-se els uns als altres. Ara no es mouen, només la miren. 
La Martina està molt seriosa i no canvia el gest de la cara mentre els clava la mirada. Després ells marxen i ella es queda allà, dempeus; veient com els nens enfilen el carrer de dalt. Desapareixen i amb aquesta escena apareix, en la seva realitat visual, una nena petita i una nena jove, ambdues riuen; cerquen amics i juguen. És ella, però ja no ho és.
Torna al saló, tanca les cortines i la foscor només es trenca per la llum d'una petita làmpada que il·lumina directament les seves manualitats. Pensa en el que ha vist, tot i que sap que no és real. Torna a sortir al balcó i es repeteix l'escena, però aquelles dues persones, que són ella mateixa, estan acompanyades de gent, d'amics, fan xerinola, canten, riuen, es diverteixen i viuen la vida. 
Dels seus ulls broten llàgrimes, que sortegen les seves galtes pronunciades. La mirada cristal·lina li crea un arc iris ocular. La mirada entristida li recrea un passat enutjat.
De cop i volta els nens del poble, amb el seu fill entre d'ells, tornen a passar corrents per davant de casa seva; però es paren, la miren i s'aturen, ja no criden... La Martina entra al saló, baixa al carrer, els agafa per les mans i se'ls endú corrent mentre crida.

dimecres, 4 de maig del 2011

De natura

Bufa el vent i les espigues es mouen. Verdes elles avui ballen, ahir callaven. Segons d'on vingui l'aire sembla que es formi un mar verdós que invita a nadar. Ella no sap si seguir mirant o aixecar-se, pujar dalt de l'arbre, i tirar-se des del punt més alt, de cap, directe a la majestuositat verdosa.
Aviat acudeix una au, que jau al seu costat i, amb una agradable cantarella, li recomana que s'estiri. Ella li fa cas, mai ha dubtat de la veritat absoluta que respira la naturalesa. Es despulla i s'estira. El sol cau amb força, però no li molesta; l'oreig matinal és fresc i agradable. És tan fresc que creu, mentre rau amb els ulls tancats, que algú l'acaricia. Sap que no és així, es troba sola, sense ningú pels volts; però ho vol imaginar. 
La soledat que nosaltres veuríem és, per ella, la companyia més agradable. Mou els dits dels peus, com si jugués amb el ventijol que tant aprecia. Sent les paraules dolces que l'ocellet li diu a cau d'orella, somriu. El petit animaló mou les seves ales amb delicadesa, ella nota les plomes, no pot imaginar-se millor paradís.
Entre les cames pugen un parell de formigues, són amigues, les deixa passar. El seu cos es transforma en natura i la natura li agraeix el seu regal. Avui ja no és ahir. Avui era ahir mentre ella dormia plàcidament, abandonant el seu cos de forma natural. Avui és demà, perquè l'eternitat ha sucumbit als encants de la senyora natura.

dilluns, 2 de maig del 2011

De mascles

Com qualsevol dia laboral, en Pere esmorza després de dutxar-se i afaitar-se, tapat amb la tovallola. Avui s'ha preparat una tassa de cereals i un cafè. Quan acaba ho recull tot i es vesteix. Per fer-ho va a la seva habitació, on té dos armaris. Es posa el rellotge i obre l'armari de l'esquerra, on té quatre calaixos, dos prestatgeries i un penjador per a les camises i els pantalons.
Es posa els calçotets i els mitjons de forma automàtica, agafa els primers que troba. Despenja un pantaló negre i una camisa a ratlles. Va cap al lavabo i, com cada dia, es pentina i es renta les dents. Només li queda sortir de casa i començar una jornada laboral com totes les altres. Rep clients a l'oficina, surt a buscar-los, parla amb els seus caps, dina un menú amb companys de feina i enllesteix tot el que pot per avançar feina durant la tarda.
A les sis en punt entra altre cop a casa seva. Encén l'equip de música i es comença a despullar. Li és igual que sigui hivern com estiu, ho fa cada dia, però no com una rutina, sinó tot el contrari, improvisant tant com pot. Quan està despullat es prepara el berenar; però no se'l menja encara. Va cap a l'habitació i obre el segon armari. Està disposat exactament igual que l'altre, però no inclou el mateix. Estira el primer calaix i, després de rumiar-s'ho molt, agafa unes calces vermelles i uns sostenidors a conjunt. S'ho posa amb molta delicadesa abans de posar-se unes mitges negres i, després, es mira quin vestit serà l'escollit. Un cop ja està vestida torna al lavabo i es posa un farcit als pits, es col·loca una perruca, es pinta la cara i, bossa de mà a sobre, es planta al carrer.
Saluda als veïns que troba i compra a la botiga del Manel, que sempre la mira amb bons ulls. Avui, altre cop li dedica un parell de frases escandaloses i ella li fa l'ullet. La seva història és un amor impossible, però ell sempre ho intenta. Està segur que algun dia se la farà seva, podran enrotllar-se i casar-se. Ella serà la seva senyora i la podrà portar al bar amb els seus amics, a qui cada vespre explica com n'és, ell, de mascle.