dijous, 30 de juny del 2011

D'anys

"Què burra que és, per Déu", exclama amb veu baixa l'Artur després de sentir el comentari estúpid de la seva companya de feina. Es coneixen de fa molt temps, concretament quinze anys. Ella és més jove que ell, té els cabells llargs, llisos, i de color daurat -si algú tingués desig de menjar patates fregides segur que es tiraria al seu cap-. Ell és calb, completament calb -així que no perdrem el temps parlant del color de cabells que tenia quan el seu cap no semblava una bola de billar-.
L'Artur no cuida la seva figura, és gordet; però molt treballador. La Isolda va cada tarda al gimnàs, és esvelta i els seus dos grans pits adornen un perfil amb poca corba. Quan es posen l'un al costat fan riure -encara que, siguem sincers, l'Artur solet també fa riure, el seu físic és propi d'una vinyeta de còmic-. Els altres companys de feina no fan cas als murmuris d'ell, ni als comentaris d'ella -podríem descriure com són cada un dels cinquanta treballadors d'aquella oficina, però perdríem el temps i això no m'ho perdonaríeu-.
El so del teclat segueix creant una banda sonora només interrompuda pel telèfon, tots teclegen com obsessos, com si els hi anés la vida en cada una de les lletres que piquessin.
Aleshores, altre cop ella fa un dels seus comentaris, i riu. I l'Artur altre cop diu "Què burra que és, per Déu",  mentre recorda quan anys enrere eren parella i ella li feia l'amor amb passió.

dimecres, 29 de juny del 2011

De gitanes

La vella gitana xiuxiueja una cançó mentre agafa la mà de la Paula. Hi ha poca llum a l'habitació i de fons se sent una musiqueta repetitiva, sembla un orgue, però és impossible que, des d'aquí, jo pugui saber-ho, ja que tota la història em cau molt lluny.
La gitana, que no ha escatimat en adornar el seu cos amb tot tipus d'atributs fantasiosos -platerets, anells, mocadors de seda, penjolls, etc.-, li ressegueix les línies de la mà i li explica quin serà el seu futur. La Paula es creu tot el que diu, obre els ulls amb un clar gest d'admiració i resta amb la boca oberta.
Personalment, crec que tot el que li diu podria aplicar-se a qualsevol persona, així que provo d'avisar a la dona badoca que està pagant per una estafa; però no em sent. I jo em sento impotent. És curiós que jo pugui escriure què li passa, però no pugui cridar i advertir dels perills que li esdevenen. 
Fumo una cigarreta i penso com fer-li arribar el meu missatge. Faig aparèixer un missatger, que porta un paquet per a la Paula; però la gitana no el deixa entrar a la seva carpa. Creo un petit vailet, que es cola per dessota de la lona i es posa sota la taula on hi ha les dues dones; però el seu despertar sexual pot més que les meves ordres i es queda embadalit mirant entre les faldilles de la Paula.
Fart de veure com els meus esforços no acaben a bon port, em creo a mi mateix, entro a la força a la carpa i faig fora a la Paula. La gitana parla amb mi, té una veu tan agradable i em dóna tanta confiança que em quedo allà, oblidant-me d'escriure i interessant-me pel meu futur com a escriptor.

dimarts, 28 de juny del 2011

De clics

Clic, clic, clic. L'home dels diners es talla les ungles. Crec, crec, crec. El nen del pou sec rossega el pa.
Cada un d'ells dos viu al seu món. Viuen lluny l'un de l'altre, però estan més a prop del que es pensen -si ho pensessin, clar; ja que segurament cap dels dos pensi en aquestes coses-. L'Esteve, l'home verd, només té al cap un seguit d'idees profanes: guanyar monedes i bitllets, fer-se ric, i ser poderós. L'Abel, el nen marró, no hi veu més enllà del que atansa el seu braç. Va néixer amb problemes visuals aguts, els seus pares no van tenir diners per pagar-li una operació i, al cap de poc, el van abandonar. 
Ara, a l'edat de cinc anys, el petit és dels més espavilats del barri. No hi ha dia que es quedi sense menjar. L'home del quiosc li dóna, cada matí, un croissant de xocolata; a canvi, ell està a les sis de la matinada esperant que arribi la furgoneta amb els diaris. Els xinesos que regenten el bar "O Douro" li donen un plat combinat al migdia, com a pagament pels serveis oferts al local -es queda a la porta i l'obre quan sent que ve algú, acompanyant el moviment amb un agradable: Benvingut al Bar "O Douro"-.
Demà, a l'edat de vuitanta anys, el vell serà dels més rics de la ciutat. Està tant obsessionat en guanyar diners, però, que s'oblidarà de respirar. Serà justament a tres quarts de vuit. Mentre compti el bitllet número cinc-cents. L'olorarà i s'excitarà. Se'l deixarà al nas i inspirarà fort, tan fort que no tindrà forces per tornar a expirar.

dilluns, 27 de juny del 2011

De petards

Cada vint segons, amb una puntualitat britànica extraordinària, un soroll fort i sec colpeja les parets del pis de la Sònia i el Sergi. Ells, però, no senten res. Estan completament aïllats d'aquells espetecs sonors. Apartats de la vida ciutadana, de la festivitat de l'equinocci, de la xerinola urbanita i... lluny de la taula on han començat la nit. Allà encara romanen les restes del gran festí... una ampolla buida de vi, una de cava sense gens ni mica de cava, quatre plats bruts... Tot escampat sobre unes estovalles que encara estan esteses sota una espelma solitària -la flama de la qual va d'un costat a un altre, gràcies a l'airet que entra per la finestra del menjador-.
A l'habitació: ells dos cridant, gemegant sense pudor. Suant com dos animals ebris. Sobretot ell, que no para de moure's amunt i avall. En canvi, ella es deixa fer. Tanca els ulls per concentrar-se amb l'amor carnal que el seu amant li entrega. Li acaricia els cabells. Contrau els músculs. Els genolls... frec a frec. S'adorm. Però ell segueix amb el seu amor. Segueix besant-li l'entrecuix sense adonar-se de l'estadi inconscient d'ella, fins que aixeca el cap i la veu dormint.
En un primer instant s'enfada, però després es gira i resta mirant el sostre. Cansat. Insatisfet. Agafa un cigarret i l'encén. Deixa la ment en blanc i fuma mentre escolta els petards estivals.

dijous, 23 de juny del 2011

De guanyar

Fa ja molts anys, la Mònica jugava amb la Mariona, la seva filla; jugaven cada tarda, mentre el sol queia per l'horitzó regalant els últims raigs solars del dia. La llum entrava càlidament per la finestra i elles aprofitaven el moment per gaudir d'uns instants familiars envejables. A vegades jugaven a jocs de taula, a vegades a pilota; també feien curses per l'inacabable passadís que unia les habitacions. Anaven variant de jocs tant com podien, però sempre coincidien en un cosa: la Mariona guanyava.
Al pis del costat, des d'on sentien l'enrenou de les dues veïnes, una mare també jugava amb la seva filla, es deien Marta i Martina, respectivament. Si bé és cert que la Martina tenia predilecció pels jocs de taula, més que pels d'esforç físic, també cal dir que jugaven a qualsevol cosa. Fins i tot muntaven olimpíades imaginàries, amb classificacions, resultats, medalles... Tot per jugar! Tot per divertir-se. Igual que les veïnes, però amb una diferència, la Martina gairebé mai guanyava; ja que la Marta no es deixava guanyar. Així, al principi les partides d'escacs duraven ben poc, degut a que la superioritat de la mare era espectacular, tot i que a mesura que anava perdent, la filla entenia per què ho feia, quines eren les causes, i què havia de fer perquè no tornés a passar. 
Certament alguns lectors podrien entendrir-se i pensar que la Marta era una mare cruel, però seria una mirada subjectiva -com totes les que tenim els humans-, que comportés la derrota personal extrapolada a la petita Martina. Ja que amb el temps va esdevenir una guanyadora, una noieta capaç de superar tots els problemes que li presentà l'adolescència. Una dona valenta, segura de si mateixa. Una mare divertida, que jugava amb sa filla -sense deixar-se guanyar-. Una àvia que contagiava amor, però no patetisme. Un no  res etern.

dimecres, 22 de juny del 2011

De toll

Els somnis van lluitar contra els malsons. La batalla va durar més de mil anys. Els agents del mal complien totes les promeses i tallaven el cap de tots els seus adversaris. Ni el Joan ni la Maria van aparèixer. La història era massa complicada per a ells. La sang no brotava. Els records no existien. Només hi havia una guerra on els dolents es delien per matar els bons. I on els bons es vanagloriaven d'estar en el costat correcte. 
Però tot aquest comportament suscitava un estadi de suor incomprensible, si més no per qui no entenia res del que passava. Ajaguda, mig nua, els cabells despentinats i els ulls clucs; ella es movia per tot el llit repetint moviments cíclics, convertits en tics nocturns. I la seva vida s'escurçava per moments sense que ella ho sabés. 
Els diaris no en parlaven, els amics no l'ajudaven, la seva família no la recolzava. Era una ombra sobre un llençol, una ombra que desapareixia cada  cop més. Convertint-se en un imaginari i abandonant la realitat que la feia somniar. Per molt que ho va intentar no aconseguí aturar l'escamot del terror, i els somnis van esfumar-se del seu cap. Un malson llarg i penós va deixar-la immòbil, estirada al llit, bocaterrosa, sense ni pijama ni roba interior, amb un toll de sang sota els llavis.

dimarts, 21 de juny del 2011

De màquines

Són les deu del matí i en Joan tecleja amb una calma extraordinària les paraules "Bon dia, senyor Director". Descansa uns instants mirant per la finestra que li queda al costat esquerra de la taula. Una dona, d'uns seixanta anys, espolsa els llençols de casa seva i en Joan, com és d'esperar, no perd detall dels seus moviments. Un cop la veïna acaba, en Joan retorna la seva mirada directe a l'ordinador per rellegir la frase introductòria. No li agrada com queda, creu que l'expressió "Bon dia"  no és adient per a una carta d'aquesta formalitat, així que l'esborra i reescriu, sense pressa, "Apreciat senyor Director". 
Aleshores s'aixeca i s'encamina a la màquina de cafè, on hi ha una companya de feina, la Maria. No es diuen res, ni es miren, simplement esperen que la infusió caigui al got que la dona ha col·locat, amb cura, sota el sortidor. El soroll que fa la constructora de begudes trenca el silenci imposat pels dos treballadors, que no es preocupen en crear converses supèrflues i poc interessants.  Podrien parlar del temps, però fa sol des de fa dies, no tenen calor, i no sembla que hagi de canviar res; així que comentar alguna cosa tan estàtica els sembla inútil. Podrien parlar de la feina, però precisament estan allà tots dos per evadir-se durant una estona de les seves responsabilitats. Fins i tot podrien parlar de les seves famílies; però no tenen cap tipus d'amistat, i els dos són molt reservats, tot i que fa més de quinze anys que es coneixen.
Acaba l'enrenou cafeter i la companya agafa el vas i marxa passadís enllà, sense acomiadar-se. En Joan pren un got i es disposa a col·locar-lo al seu lloc, però es distreu mirant com les natges de la Maria es mouen d'un costat a l'altre, i el posa a la paperera.

dilluns, 20 de juny del 2011

De mirades

La Cristina i la Teresa estan esmorzant a un bar del seu barri. Són veïnes i es coneixen des de fa temps. Tot sovint queden i s'expliquen la seva vida mentre omplen la panxa lleugerament, amb un croissant o un donut; fins i tot, alguns dies un entrepà petit, però poca cosa més. Això sí, per beure les dues demanen sempre un tallat amb llet calenta descremada i una sacarina.
Avui la Cristina li explica a la seva amiga que no està molt contenta amb el seu marit, li diu que fa dies que no fan l'amor i que se sent abandonada. Mentre ho explica, mira fixament la Teresa i pensa. I els seus pensaments s'encaminen a saber si ella està escoltant el que li diu o si, contràriament, el que fa és mirar-li els ulls i despullar els seus pensaments. Només d'imaginar-se aquesta última opció, comença a suar, deixa la tassa que tenia a les mans -i que ja tremolava- i abaixa el cap. Després torna a mirar-la als ulls i torna a veure en la seva mirada una inspecció profunda. Creu que la Teresa, en mirar-la, està descobrint els seus secrets, veu probable que a hores d'ara ja sàpiga què ha de fer per no sentir-se sola, i acaba admetent la possibilitat de què la seva amiga s'hagi posat calenta imaginant-se-la jugant sola per les nits. Per això veu normal que ella es mossegui el llavi inferior mentre l'escolta. 
El que no sap és que la Teresa, que mira fixament els ulls de la Cristina, no s'està inventant cap història semblant, sinó que li té la mirada clavada perquè té el cap a una altra banda, recordant les vacances que va passar aquest estiu lluny del seu marit.

divendres, 17 de juny del 2011

De maletes

La brigada avança, pocs se n'adonen; però a poc a poc ocupen la ciutat. Passegen amb les seves maletes, carregats fins a dalt de tot. Són com ombres, són invisibles per a molts.
Capficats en encabir tothom en conjunts i subconjunts, podríem dividir-los en tres grups. En un dels quals van ben vestits i, fins i tot, poden portar vestit llarg, americana o quelcom semblant. D'altres es vesteixen amb el que poden. I en un tercer van vestits de casualitat. Tots ells són l'exèrcit de les maletes; un exèrcit que no s'organitza, però que ha anat apareixent amb lentitud i constància.
Pel matí les rutines són diferents, pot ser que es rentin o no, pot ser que es canviïn o no; però per norma general solen recollir les seves coses i desplaçar-se fins al següent camp base. Aquí els soldats no tenen objectius, ni rutes programades, són lliures de fer el que vulguin, o puguin. Per tant, avui estan aquí, demà allà. Però sempre amb les seves maletes. Unes maletes que porten de tot i més; però que tristament, o no, no duen els records del que van ser.

dijous, 16 de juny del 2011

D'impulsos

En Joan toca la guitarra. La Maria fa una calada profunda mentre tanca els ulls. En Pere i la Marta es besen apassionadament, clavant-se les ungles sobre la pell, els seus llavis estan tan units que la mandíbula d'ella es deforma lentament. I en Ricard resta assegut a una cadira, mirant el bell espectacle de la humanitat. Pensa si la rossa del racó, aquella que porta uns pantalons curts i una brusa d'estiu, l'haurà vist. I pensa en això i en tantes d'altres coses més que no recorda la raó que la conduit fins allà. S'oblida per complet i vola barris enllà, convertint sa vida en un joc i adulterant unes imatges que semblen roses, però que no ho són. I tarda en adonar-se del verd de davant seu, cremant, mig rogenc. I la mescla de colors li fa gràcia. I riu. I es pentina un cop i un altre, impulsivament. I torna a riure. I li fa gràcia tot el que veu. Tot i que no veu el que realment veu. Però no li importa veure el que no veu; tot el contrari, està tranquil, relaxat. I està tan content que cau i no es fa mal. I des del terra veu el mateix, però amb una perspectiva diferent. I és tan diferent el que veu que li sembla igual. I els sons que penetren en el seu cervell són variats. Sent la guitarra d'en Joan. Percep les inhalacions de la Maria. Escolta els gemecs d'en Pere i la Marta. I capta els seus pensaments, com si fossin d'algú altre. I riu del que diu ell mateix. Se sent feliç i somriu.

dimecres, 15 de juny del 2011

De ser

El 22 de novembre de l'any 34 vaig morir a causa d'un tret al cap. No va ser per causa de cap guerra, com podríeu pensar, ni tampoc va ser fruit d'una revenja personal -ni sentimental ni econòmica-. La meva mort es va deure a la casualitat causal d'uns fets inexistents.
Explicar amb claredat els fets, ara i aquí, per tal que ho entenguéssiu, seria un esforç inútil, per tant, prefereixo relatar-vos què he fet durant aquests anys després del fatídic incident, que no pas accident.
Per començar, cal esmentar el periple que vaig seguir just després de què la bala entrés al meu cap, travessant el crani i creant un cilindre ple d'aire que, en poca estona, es va convertir en un riu de sang. El camí que vaig començar em va dur cap al Nord, vaig situar-me sobre una barca, però no hi havia ni mar, ni riu, ni Caront ni ningú que em digués res. Simplement, anava cap al Nord. O això em va semblar a mi, no em pregunteu per què.
Temps després, per fer servir alguna expressió més pròpia dels vius, no vaig arribar enlloc, sinó que el lloc va arribar a mi. Allà el fred es va apoderar del meu cos i, per fi, vaig notar alguna cosa. Una sensació estranya que mai havia sentit, un glaçó de gel recorrent les meves venes. No anava a cap direcció, simplement vagava amunt i avall, a esquerra i a dreta. 
No voldria oblidar-me del més important, des d'aleshores tot ha canviat. Em refereixo al bon moment en què vaig deixar de ser un ésser per passar a no ser més que cap altre ésser.

dimarts, 14 de juny del 2011

De lluita

El vent l'empeny amb força, però ella no vol marxar. Segueix lluitant contra els elements naturals; pluja i neu l'esgoten, però no poden amb ella. La calor la panseix, però no la fa defallir. És alta i altiva. És creada i creativa. Sens dubte és alguna cosa per alguns, i res per els altres.
Ha sofert perjuri i atacs, no només dels enemics, sinó també dels seus semblants; però de la mateixa manera l'han benagloriat i cuidat, sobretot els seus admirats.
És senzilla i no imposa, tot i estar feta de sang; és acolorida i harmoniosa, tot i fer-se fa mil anys. En veure's de lluny el sentiment és fort, però ampli; l'enyor que comença o el que acaba, tant fa.
Podríem parlar d'ella i del seu sentiment, però seria inútil fer-ho, perquè no coneixem el vostre. O la rebutgeu o l'estimeu o la ignoreu. O mataríeu per ella -per salvar-la o ofegar-la-, o la deixaríeu morir d'avorriment. O l'alçaríeu més amunt d'on és, o l'arrancaríeu per córrer per sempre més, o no la miraríeu -tant és-.
El que no pot negar ningú és que és el nostre passat, i així restarà fins que la memòria l'esborri i en posi, a dalt de tot, una altra.

divendres, 10 de juny del 2011

De pintar

El rellotge marcava les dues de la matinada. El pintor seguia retratant a la model. Una dona grassa amb gest trist, cabells bruts, orelles grosses, nas girat i ulls guerxos. Quan acabava el quadre li ensenyava i li preguntava què li semblava. Ella, un cop i un altre, deia que no se sentia reflectida, argumentant tant com podia que no era així. 
El primer cop la va dibuixar com si fos una foto, procurant no afegir ni una pinzellada de la seva creativitat; però clar, la llum és molt important; així que va haver de donar-li més color per no crear una aurèola tan dantesca. Després va haver de rectificar les dimensions, reclamant-li que fes una interpretació que s'aproximés més a la veritat, fent-la a ella més prima. Més tard, la model es va fixar amb el gest caigut de la seva boca i va exigir un canvi immediat. Ella tenia una boca trista i ensopida, però li va requerir al pintor que la fes somrient -això sí, mentre li deia no va mostrar ni un bri d'alegria-. Un cop fets aquests canvis, la dona va fixar-se amb les voluminoses orelles que adornaven un llefiscós cabell i, després de fer un crit d'esglai, va tirar-li la paleta de colors al terra. "Però què fas? Animal! Mira aquestes orelles! Si semblen les d'un burro!". 
El pintor, que de paciència en tenia una estona, va remirar-se la dona, es va apartar un parell de metres, va col·locar els dits índex i polze de cada mà formant un cercle amb cada una i, sense dir res, va observar amb atenció els aparells auditius majestuosos de la senyora. Va assentir amb el cap i es va apropar al quadre per fer una lleugera rectificació al lòbul dret. 
Naturalment ella no hi va estar d'acord, li va fer canviar les orelles, redreçar el nas torçat i fixar els ulls en el mateix sentit. Aleshores, quan ja deurien ser les sis de la matinada, ella va mirar-se el quadre i va somriure. Per fi es va veure com era.

dijous, 9 de juny del 2011

De cireres

De cireres, no n'hi ha a l'arbre. Per això el cirerer no fa mai cireres; perquè sap que a l'arbre no n'hi haurà. Però en Manel cada dia s'acosta al camp, per veure si n'ha sortit alguna. S'atura davant del majestuós arbre i contempla el seu formós tronc. Li agrada acariciar-lo i notar el seu tacte, tan característic. Li parla i li pregunta per què no fa cireres. I creu que ell l'escolta, perquè les fulles es mouen després de les seves preguntes. Un fet que l'anima a tenir converses molt apassionades, llargues i intenses. En Manel interpreta cada moviment i en sap extreure algunes respostes, però no totes. Li encantaria conèixer millor el cirerer i poder saber què diu cada cop. Si més no, ja sap algunes coses, percep si està trist, o si està content. Tot i que l'alegria no el visita gairebé mai; sempre es mostra angoixat i preocupat. Segons en Manel això esdevé perquè no fa cireres. Realment creu que està estressat.
Avui, en Manel ha portat un llibre, li llegirà poesia, ho farà a poc a poc, sense presses. Mirant de trobar el to de veu adequat per no posar-lo nerviós. A composat un parell de poemes bucòlics, creu que el tema el revifarà. Però quan acaba de llegir-los les fulles no es mouen i en Manel, sorprès, ho interpreta com una reacció adversa, creu que l'ignora, pensa que el rebutja. I marxa.

dimarts, 7 de juny del 2011

De buit

Una bella història ens situa a un any desconegut i a un paratge inexistent. Els personatges que en ella hi apareixen no han esdevingut res mai, si més no fora de les fronteres de l'imaginari. A més, l'autor de tal narració nega qualsevol responsabilitat sobre el que a continuació pugui dir. 
Ubicats en una escena irreal, en la que participen cada un dels lectors que llegeixen aquest relat, ens trobem davant d'uns fets no comprovats. No més de mil caps presten atenció al que ocorre, però cap d'ells sap on transcorre. Alguns d'ells es miren els uns als altres, buscant respostes a unes preguntes que no es fan; alguns altres abaixen el cap, evitant mostrar una mirada que reflecteixi la ignorància amb la que viuen. Només un dels que allà es troben tanca els ulls i llegeix amb els oïdes. Podria ser el mateix ésser que relata aquesta aventura, o podria ser un altre. Però cap dels que l'envolten saben qui és ell i, per tant, l'ometen.
Quan la història s'acaba no hi ha ningú que aplaudeixi, ni tampoc s'escolta cap pregunta. El buit no es pot descriure des del moment en que s'ha acabat d'escriure.

dilluns, 6 de juny del 2011

De tres

El temps vindrà a buscar-te, amic, no defalleixis i escolta bé el que et dic: Si tu vols, pots. Ets un conquistador, pots creuar aquest desert, pots arribar al final i trobar el vell paratge verd que allà t'espera; camina, segueix, lluita, no decaiguis, busca les forces en el teu interior, no pensis en negatiu, sigues valent i continua per aquest camí ple d'esquelets -ells resten aquí perquè no són com tu-, sigues audaç i calcula bé les distàncies. Ja sé que només penses en tirar-te a terra, en estirar-te i oblidar-te de respirar...
El temps vindrà a buscar-me, cert, i espero ho faci aviat, amic. Escolto bé el que em dius, sempre ho faig; però aquest cop estic cansat, esgotat, abatut. No tinc esma per seguir, no tinc energia ni en tindré, i el camí és tan ple de sorra... duna rere duna, només veig dunes i més dunes, d'una en una em surten les dunes i ploro. Sé que és inútil plorar, i que a més a més em cansa més, però estic desesperat...
No us esforceu, res del que digueu servirà. Sou poc més que el que veieu al vostre voltant. No teniu ja ni present ni futur, sou passat i la boira se us endurà més enllà de les dunes que us envolten. Aquí, ara, som tres. Però en un tres i no res serem un de sol. Un mort. I podríeu no fer cas del vell cec que no sap a qui parla, perquè no el veu, però també podríeu escoltar la veu dels que hi veuen més clar sense necessitat de veure res. El vostre cansament és el mateix que el de tots els que han provat de passar per aquí, no sigueu agosarats, deixeu de parlar, abandoneu, o la negror s’apoderarà de vosaltres.

divendres, 3 de juny del 2011

De púrpura

"Vermell roig de color púrpura, Vermell roig de color púrpura, Vermell roig de color púrpura". Crida en Manel amb les mans cobrint la boca com si fos un altaveu. "Vermell roig de color púrpura?". Es pregunta la Mercè quan sent les seves paraules. "De què es deu tractar? Un Elefant? Un avió? Un arc iris truncat per unes ulleres distorsionades? No entenc què vol dir aquest home".
La Mercè s'asseu al costat d'en Manel. Ambdós es miren. No es diuen res. Estan asseguts al banc d'un parc. Senten el cant d'unes orenetes que han vingut per donar la benvinguda a la primavera. No senten res més. Però en Manel uneix les mans i forma una "O" abans d'enviar-les cap a la boca. I, tot just quan està a punt de cridar, la Mercè mou el cap d'un costat a l'altre, molt lentament. "No ho facis, si us plau". La seva veu és tan dolça, el seu gest tan càlid, que en Manel es posa vermell i abaixa les mans.
Segueixen asseguts, mirant la gespa que tenen sota els peus. Una gespa humida i verda; ben tallada. Una formiga puja per la cama de la Mercè i en Manel l'assenyala, ella no li fa cas i, quan ell vol avisar-la de la intrusió enemiga de l'insecte escalador, ella li tapa la boca amb la mà. 
La formiga puja i desapareix a mitja cama, amagant-se entre les faldilles d'ella. Ell somriu, "Ja no hi és", li comenta. Ella riu, ja sap a què es referia amb el "vermell roig de color púrpura".

dijous, 2 de juny del 2011

De somnis

La Teresa té un somni recurrent. Avui li explica a la seva amiga, la Victòria, que l'escolta amb atenció mentre menja unes patates xips i beu una coca-cola a una de les taules de la terrassa del bar de la cantonada.
"Fa dies que somnio el mateix. Estic a casa meva, amb molta gent, alguns són coneguts, d'altres no. Parlo amb ells i noto que alguna cosa va malament. Començo a buscar a algú en concret, pot variar segons el dia. Però mai el trobo. Mentre faig la recerca visito els veïns, és com si no existissin les parets, entro als seus menjadors i els saludo quan veig què dinen. M'endinso a les seves habitacions i admiro com dormen, passo fins i tot pels seus banys, observant com es dutxen. Per moments perdo, sempre, la noció del temps. A més, la preocupació per trobar el que busco desapareix. Així és com si canviés de casa, fins que algú dels que observo -a vegades per curiositat, a vegades per morbositat- em crida l'atenció, em renya i m'obliga a seguir esbrinant on està el desaparegut. És aleshores quan torno a casa meva i observo que un grup de gent -tot sovint canvia la seva identitat- ha raptat als que allà hi havia. M'amago i intento pensar on he trobat en anteriors somnis la persona que buscava; però no ho recordo. Dono voltes per tot arreu, preocupada, estressada. I molt disgustada amb mi mateixa per no recordar una cosa que tants cops he somniat. 
Em persegueixen tant el grup de raptors que haig de sortir i entrar a casa molts cops, cansant-me i, fins i tot, desitjant que m'atrapin i s'acabi el malson. Però això mai passa. Així que haig de seguir fugint i suant. I de cop i volta, ho recordo, trobo el lloc secret i allibero la persona a qui busco. Em desperto i penso que sóc estúpida, sempre està al mateix lloc! No creus?"
Sí, Teresa, però què passa amb els raptats?

dimecres, 1 de juny del 2011

De baguets

En Josep és pare de família, té dos nens de dos i quatre anys i està casat amb la Maria. Cada dia s'aixeca a les set del matí per anar a buscar el pa, mentre la seva dona lleva els nens i els dóna l'esmorzar. En Josep surt de casa puntual, creua el carrer i es dirigeix fins el forn més proper de casa seva. Allà l'atén la Fina, una dona de cinquanta anys que tracta els clients com si fossin els seus fills, tot sovint usant diminutius i entonant una cantarella de perdonavides.
Un matí més arriba al forn i es posa a la cua, no ha d'esperar massa, només cinc persones, la majoria estan adormides i sense ganes de xerrar. Quan li toca el torn demana una barra de quart i la Fina li dóna una baguet, una baguet dura com un bat de beisbol, amb la punta mossegada i amb verdet en alguna de les parts. Ell paga i torna cap a casa. Amb la seva dona preparen els entrepans i marxen a treballar. Un dia més, tot igual.
Al dia següent, el mateix. I a l'altre, també. Així sempre, fins que un dia, de camí, veu com un veí, en Jofre, entra a una immobiliària i demana una barra de quart. Un dels venedors de pisos li diu que d'això no en tenen i ell surt, passa per davant d'en Josep i entra a la botiga del costat, on venen llibres. Allí pregunta el mateix i obté una resposta semblant, però no la mateixa.  En sortir de la botiga en Josep se'n riu d'ell i li diu que per trobar pa ha d'anar a la fleca, no als altres llocs. I el veí li diu que a ell no li agrada el pa podrit i florit, i que  per això busca alternatives.
En Josep riu i el pren per boig. Continua el seu camí a la fleca i, un cop té la seva baguet podrida i florida, marxa cap a casa tot content.