divendres, 5 d’agost del 2011

De muses

Set artistes es reuneixen avui, altre cop, al cafè del barri. El prestigi d'alguns d'ells és superb, mentre d'altres encara no són coneguts; però, per ells, el nivell que ostenten és el mateix. Respecte i admiració es tenen. Parlen i s'escolten, als altres i a ells mateixos. Juguen i debaten. Els col·loquis els fan forts i, sabedors d'això, els practiquen tot sovint. 
Quan cada un d'ells ja porta tres cerveses, tres cerveses de les grans; un incita un nou debat: les muses. Ben sabut és per aquest grup que tots en tenen, però cap gosaria mai acceptar que la dels altres és millor que la seva. Així, un per un relaten la bellesa de la seva musa. Tots escolten admirats com el pintor, l'escriptor, l'escultor, el músic, el ballarí, el director de cinema i l'arquitecte descriuen com és la musa inspiradora del seu art. No hi surten noms, tampoc dades personals; però sí les intimitats més secretes que un es podria imaginar.
Sense haver parlat prèviament, però seguint el joc l'un de l'altre, divideixen el cos de la seva musa en les vuit parts que demanen les lleis de la perspectiva. El joc és divertit, ja que s'imaginen que estan formant un nou ésser, l'ésser suprem que serà la musa de les muses, i que inclourà les parts preferides per cadascun d'ells. 
El pintor explica que el rostre de la seva musa és tan extraordinari que per poder dibuixar el seu somriure va haver de recórrer a l'art abstracte. L'escultor compara el coll de la bella dama amb una columna del Partenó, robusta però prou amagada per donar protagonisme al magnífic entaulament grec. El ballarí admira els pits petits de la seva divinitat particular, i dóna protagonisme a uns mugrons que erigeixen amb el contacte del dit dansaire. El músic treu un violí de sota la taula, i acaricia el seu contorn, fent esment de les formes sinuoses de la cintura de la seva inspiració. Li toca el torn a l'escriptor, que parla de la sexualitat del seu icona amb tot detall, sense oblidar-se del seu aspecte més destacat, les seves formoses natges, impossibles de trobar-les en cap altre ésser humà. El director de cinema junta les seves mans formant un rectangle, mira a l'horitzó i parla de les cuixes que protegeixen l'entrada vetada. Finalment l'arquitecte organitza el seu discurs en base a unes cames primes, elegants, subtils, amb les que caminaria qualsevol edifici que ell pogués construir. I, si estimat lector, falta una part, que completa la mateixa musa quan entra al cafè, després de saludar-los a tots amb el mateix bes prohibit i exhibir els seus peus.

dijous, 4 d’agost del 2011

D'admiració

El Pau estudia a l'institut del barri, aquest és el seu últim any; ja que el curs que ve ja s'incorporarà a la universitat. En els estudis va força bé, tot i que aquest no és el tema que li preocupa més. Aviat s'acabaran les classes i, per desgràcia seva, ja no veurà més a la Sònia. Durant un temps va pensar en fer una altra carrera i coincidir amb ella, allargant així quatre anys més la seva companyia -fins i tot van anar junts a veure diferents facultats-, però no va poder nedar contra corrent i hagué de confessar que aquells estudis no anaven amb ell. 
Els dies passen alegrament mentre està a classe, però després, en tornar a casa, els nervis s'apoderen d'ell. El temps juga en contra seu i, quan menys s'ho esperi, haurà d'acomiadar-se d'ella per sempre més. És cert que aquest tema l'han abordat tot sovint entre els companys, i que tots coincideixen en esperar un futur on es veuran sovint, sortiran de festa i seguiran sent igual d'amics. Però el seu neguit és pessimista, i espera un final diferent. Nous amics, nova gent, nova colla; tant per ell com per ella i per la resta del grup. Pensar-ho l'esgarrifa més que cap altra cosa; ni els problemes familiars, ni la trista economia de la seva llar, ni la decaiguda vital dels seus avis l'afecten tant com un futur hipotètic que encara està per escriure's.
Ja fa una setmana que els alumnes exposen els seus treballs de literatura a la resta de companys, cada un d'ells ha hagut de composar un poema romàntic, trist, sense esperança. Avui justament li toca a la Sònia recitar el seu poema, però abans ho fan el Robert, la Marina i la Roberta. El cor del Pau batega amb tanta força que no pot evitar moure el peu d'un costat a l'altre, sembla que li hagin posat un grill dins del mitjó. Mentre exposen els citats alumnes ell no els presta atenció. Està totalment captivat per la cabellera de la Sònia, que s'asseu a la fila de davant. Li agradaria allargar la mà, acariciar els seus cabells i resseguir la seva esquena amb el dit índex. Ho imagina i abaixa el cap, fins que es troba amb la seva cintura. El seu amor juvenil enrogeix més quan observa els pantalons baixos que ella du. Seria inútil creure que no es posa erecte amb un tros de tela com el que veu. És negre, senzill, de licra; podria ser un banyador o qualsevol altre peça de roba; però no ho és, i això és el que el fa més atractiu. La seva percepció d'aquell tros de tela que sobresurt per darrere és màgica, és sensual, excitant. Ho entén com un regal de comiat, com un adéu o un recorda'm per sempre més. 
No és la primera vegada que veu la robeta d'una noia, ha tingut diverses parelles, ha despullat a més d'un amor passatger; però el seu cor esborra tot el passat per fer-li creure que allò que veu és diferent. Però el pensament lògic, el més normal, retroba la seva ment lúcida i el retorna a la terra. Somriu i pensa que ja és un adult que aviat anirà a la universitat, creu que excitar-se per aquestes coses és infantil i no vol ni pensar què passaria si ella se n'adonés de la seva actitud tan poc madura.
Finalment, li toca el torn a la Sònia. S'alça del seu lloc, es gira i somriu. Avança fins a la pissarra i recita un poema que, sens dubte, no traurà molt bona nota:
"La vida és negra. 
La vida és fosca com no ho és la meva pell;
una pell que només veus tu, perquè jo ho vull.
La vida és negra.
La vida és veure't darrere meu, 
volent saber de mi, investigant amb el teu misteriós ull.
La vida és negra.
La vida és un joc que s'acaba i, qui sap, mai més tornarà;
no sé si hi haurà esperança, però la teva admiració s'acaba avui."

dimecres, 3 d’agost del 2011

De notes

Fumàvem porros i ens miràvem a la cara. Rèiem i no sabíem de què. Però ens ho passàvem bé. Eren els dies d'estiu que en Carlos cantava per a nosaltres. No calia fer res més que estirar-nos en aquelles gandules de la terrassa i esperar-lo arribar amb la seva guitarra perduda. Tot succeïa sense comes ni punts un fet darrere l'altre i esperant la nit que arribava mentre no hi havia pausa entre les nostres mirades. I quan de cop el temps s'aturava. Aleshores sí. Aleshores repetíem els acords, un i un altre, fent unes calades profundes mentre et despullava amb la mirada.
I les cordes de la seva arma musical et descordaven els pantalons. Te'ls treies amb tanta gràcia que jo havia de deixar la nostra amiga Maria. I veure't de negre em posava tan nerviós que marxava de la terrassa. Ho feia un cop i un altre. I tu et tornaves a vestir. I jo tornava a posar la cançó malaltissa que em recordava les teves formes sinuoses.
Em miraves somrient, escoltant els tambors i movent la cintura per provocar-me un atac de cor. Però jo fugia. I hi tornava. I et veia amb i sense texans. Amb i sense llenceria. Però sempre provocant-me. Fins que m'acostava i buscava els teus llavis i, aleshores, em tancaves la boca amb el teu dit índex. 
M'hagués agradat tant acariciar el teu bell cos. Hagués gaudit tant amb els teus pits entre els meus llavis. Hagués cridant tant amb el teu cos sobre el meu... que res del que hagués fet podria haver superat el que hauria imaginat. I és que et creia insuportable, i fumava sense parar. Eres la tortura més gran de la meva vida, eres una il·lusió creada entre els fums d'estiu.

dimarts, 2 d’agost del 2011

De pilots

Evarist Mongut era un pilot d'acrobàcies aèries que adorava la bellesa de l'aviació. Pilotava de forma superba i, amb les seves actuacions, impressionava a tot el poble. Tant és així que cada dissabte pujava a la seva avioneta a les vuit del matí per enlairar-se i dibuixar al cel unes maniobres que deixaven als seus veïns bocabadats. En aterrar alguns el venien a buscar a l'aeroport, mentre d'altres l'esperaven al cafè de la plaça, per fer tots junts un aperitiu i comentar les piruetes que havia fet.
L'aclamaren tant que un bon dia decidí viatjar a la capital per mostrar-se a la Federació Internacional d'aviadors Acròbates. Allí, el comitè examinà el seu vol i li recriminà que el seu estil fos poc ortodox; segons digueren era urgent que variés la seva forma de pilotar per evitar, així, un accident.
A partir d'aquí el relat agafa un destí sorprenent, si més no per la varietat de finals que l'autor imposa al lector. En un d'ells el pilot accepta el veredicte del jurat i canvia la seva forma de pilotar, esmenant els errors de pilotatge que tenia; però no ho fa gratis, sinó que li costa un preu molt alt: durant els primers dies no vol pujar a l'avió, ja que té por de fer-ho malament i provocar un accident. 
En un altre, l'home no té prou coratge per acceptar el veredicte i torna al poble, explica que ha fracassat i que no es un bon pilot; davant de la incredibilitat dels seus veïns, decideix recloure's a la muntanya i allunyar-se, per sempre més, dels avions.
Finalment, en un tercer final, l'homenet se'n riu dels comentaris de la Federació Internacional d'aviadors Acròbates i els recrimina, enèrgicament, que les seves valoracions només són fruit de l'enveja. Si té o no un accident ja és cosa del lector, que pot triar on, com i quan s'acaba el relat.

dilluns, 1 d’agost del 2011

De dies

Dissabte és el dia que em llevo sense tempesta, dissabte és el dia que la cervesa no m'afecta el cap. I sols tu ho saps bonica, quan poses les teves belles ales blanques sobre el meu gerani.
Diumenge és el dia que torno a beure sense pensar en el demà, diumenge és el dia que no espero cap trucada seva, mentre miro com reposes, ballarina, amb les teves fines potes sobre els pètals vermells.
"I els altres dies?" em preguntes cada matí. Els altres dies no serveixen de res per a mi, ni els vull, ni els desitjo per a ningú si tu no estàs aquí. Ets tan preciosa que les teves danses em fan beure i beure fins que caic estès a terra. Aleshores obro els ulls i veig que ja no voles sobre les meves flors, sinó que reposes sobre el meu nas. "Quatre ales?" -em pregunto-. "Quatre ales tens ara?". La casa està desordenada i no hi ha qui la baixi la música, ni la policia ni els veïns podran entrar. He muntat una festa per a tu, per a la donzella més àgil del planeta, que reposa cada primavera entre les meves copes. Cantaré una cançó per a tu, ballaré i cauré fins a la mort, però pregaré a Déu que si no m'accepta al cel, si no em deixa entrar i m'envia a l'infern, em deixi dur el teu record volant pel meu jardí.