dimecres, 3 d’agost del 2011

De notes

Fumàvem porros i ens miràvem a la cara. Rèiem i no sabíem de què. Però ens ho passàvem bé. Eren els dies d'estiu que en Carlos cantava per a nosaltres. No calia fer res més que estirar-nos en aquelles gandules de la terrassa i esperar-lo arribar amb la seva guitarra perduda. Tot succeïa sense comes ni punts un fet darrere l'altre i esperant la nit que arribava mentre no hi havia pausa entre les nostres mirades. I quan de cop el temps s'aturava. Aleshores sí. Aleshores repetíem els acords, un i un altre, fent unes calades profundes mentre et despullava amb la mirada.
I les cordes de la seva arma musical et descordaven els pantalons. Te'ls treies amb tanta gràcia que jo havia de deixar la nostra amiga Maria. I veure't de negre em posava tan nerviós que marxava de la terrassa. Ho feia un cop i un altre. I tu et tornaves a vestir. I jo tornava a posar la cançó malaltissa que em recordava les teves formes sinuoses.
Em miraves somrient, escoltant els tambors i movent la cintura per provocar-me un atac de cor. Però jo fugia. I hi tornava. I et veia amb i sense texans. Amb i sense llenceria. Però sempre provocant-me. Fins que m'acostava i buscava els teus llavis i, aleshores, em tancaves la boca amb el teu dit índex. 
M'hagués agradat tant acariciar el teu bell cos. Hagués gaudit tant amb els teus pits entre els meus llavis. Hagués cridant tant amb el teu cos sobre el meu... que res del que hagués fet podria haver superat el que hauria imaginat. I és que et creia insuportable, i fumava sense parar. Eres la tortura més gran de la meva vida, eres una il·lusió creada entre els fums d'estiu.