dijous, 22 de desembre del 2011

De color


"Per acabar, blau. Com el mar. Com el cel. Els colors ens delimiten? Què en penseu?"
El professor està al final de la lliçó i parla mentre les alumnes escolten. A l'aula són tots gent adulta, de la mateixa edat. El professor ensenya a viure i elles aprenen a morir. No cal fer-ho ràpidament, diu. Però vida i mort van lligades i, segons explica el mestre, no aprenem a viure fins que no acceptem la mort. 
El mestre s'acosta a una de les alumnes i li demana que parli de les seves companyes. Ella ho fa. Explica com són físicament i interiorment. Fa una explicació excepcional. El mestre es queda meravellat. Li pregunta com és que sap totes aquestes coses de les seves companyes. No entén com és possible que ella conegui, amb tant detall, aspectes tan interiors, tan propis. I és que una cosa és saber quins cabells, quina alçada o quina constitució tenen elles. Però el que sap ella és molt més. I no ens referim a si les companyes porten o no roba interior blava, tal i com ella ha afirmat; sinó que el més sorprenent és que sap què pensen. I no ho sap en termes generals, sinó que és capaç de relatar els pensaments de les altres en aquell mateix moment. I el seu discurs, clar i concís, és extens, no escatima en detalls, no deixa res per dir. 
Ella les coneix tan bé que, quan ell li pregunta com ho fa, ella només pot dir que les altres són ella mateixa.