dimecres, 7 de desembre del 2011

De desig


Aquest matí m'he disparat un tret. Ha sigut l'única cosa bona que he fet en aquesta vida. He provat d'arreglar-ho durant molts anys. Però cada cosa que he tocat, cada persona que he acariciat... sempre tot ha acabat al mateix lloc. Lluny. Lluny d'on es tenen sentiments. A prop. A prop d'on es viu la mort.
Trobo que la bala ha sigut piadosa de mi. No he sentit dolor ni por. Ha estat un cop sec. Un adéu sense paraules. Només em sap greu una cosa, que la meva dona haurà de recollir la sang que he escampat. Haurà de rentar el terra amb salfumant i lleixiu amb bicarbonat. Haurà de fregar el cor amb paper de vidre trencat. Haurà de portar-me al contenidor de la cantonada en un sac embolicat. I tot... i tot sense que ho vegin els nostres fills.
M'apiado d'ella i de les llàgrimes que li cauran dels ulls. Llàgrimes traïdores que la faran feliç.
Aquest matí m'he disparat un tret. Ha sigut l'única cosa bona que li he donat a l'amor de la meva vida.

2 comentaris:

Gemma ha dit...

Les fetes no et proben i menys així saltejades. I perquè redimonis l'hi ha saber greu la feina que tindrà la dona si en el fons es sentirà bé i ell opina que és el millor que ha fet??? Món!!!!

Yves ha dit...

@Gemma: Potser pqè, precisament, l'última cosa que vol és fer-la feliç...