El cel és marró, d'un marró clar. Podria semblar que és un dia trist, per vosaltres que esteu acostumats al blau intens; però per ell, que adora aquest marró sedós, avui és un dia preciós. S'ha quedat al jardí de casa, no ha volgut anar a treballar. I és que li agrada tant mirar amunt... li agrada tant que s'ha oblidat de la seva vida. Les hores li passen volant i ell segueix observant aquelles estrelles blanques que, sense ser de nit, il·luminen l'espectacular panorama que el té captivat.
Entre l'horitzó i la part més alta, la que separa el món real de l'imaginari, uns núvols formen una línia gens uniforme. Són un petit sortint que emula l'ixent sentiment calent que inunda el seu cos.
Ell ja no sap on és. Coneix el seu món. Adora l'altre cel. Vol estar entre l'un i l'altre. Però només pot viure'n un de real i, forçosament, ha de deixar l'altre per l'imaginari. Li agradaria que tots dos fossin reals, o que tots dos fossin imaginaris. És igual, perquè al cap i a la fi, no sap si el cel marró ple d'estrelles blanques és un cel o si, simplement, és un motiu d'engany.
Queda tan lluny el cel quan no el pots tocar, que sempre l'imagines entre l'aquí i el més enllà.
5 comentaris:
Quina necesitat que tenim de "marxar", de parar, de vuire les ilusions i deixar tanta i tanta realitat.
Per què ell ha de deixar el cel real per l'imaginari?
Tocar de peus a terra, tot i que a vegades costi, és una de les coses més sensates que es pot fer a la vida. Però al mateix temps hi ha coses tant plaents en la imaginació..., no crec que una persona pugui viure sense somiar mai. Ara, potser podem passar una bona temporada sense fer-ho i descobrirem que això no ens mata. La clau està en l'equilibri.
@Gemma: i per què creus que tenim aquesta necessitat? no ens agrada el que vivim?
@Núria: Dius que la clau està en l'equilibri, però la clau de què? de la felicitat?
A cops la realitat és dura
quants cops ens hem quedat mirant una cosa i la ment sembla separar-se de nosaltres?????
Publica un comentari a l'entrada