divendres, 23 de desembre de 2011

De vermell


La ciutat vermella em sedueix. La ciutat vermella em compungeix. Proves de fer-ho sol, però la companyia et persegueix. Cotxes xisclant i meuques rondant. No hi ha un carrer sense el roig dominant el cel. Avui el color ja no és el d'ahir. T'asseus i mires el món, davant teu, en un carrer qualsevol. T'aixeques i mires la ciutat, sobre teu, en un barri com un altre.
La ciutat vermella acompanya la teva pell. La ciutat vermella és el meu dit sobre el teu pit. Camines perdut per carrers estranys, tots et sonen, cap és teu. I mires amunt, buscant els ocells que un dia et van acompanyar. I mires avall, cercant l'asfalt que ja no hi és. La pols s'ha endut el que hi vam construir. Forats entre fanals caiguts. Vidres trencats i gent plorant. Ni rastre del teu somriure.  
La ciutat vermella és una cançó de soul sense cantant. La ciutat vermella pels aires està saltant. Et refugies sota les mentides, baixant la vista quan els veus; t'amagues darrere el tanc, oblidant les seves veus. 
La ciutat vermella ja no hi és.

dijous, 22 de desembre de 2011

De color


"Per acabar, blau. Com el mar. Com el cel. Els colors ens delimiten? Què en penseu?"
El professor està al final de la lliçó i parla mentre les alumnes escolten. A l'aula són tots gent adulta, de la mateixa edat. El professor ensenya a viure i elles aprenen a morir. No cal fer-ho ràpidament, diu. Però vida i mort van lligades i, segons explica el mestre, no aprenem a viure fins que no acceptem la mort. 
El mestre s'acosta a una de les alumnes i li demana que parli de les seves companyes. Ella ho fa. Explica com són físicament i interiorment. Fa una explicació excepcional. El mestre es queda meravellat. Li pregunta com és que sap totes aquestes coses de les seves companyes. No entén com és possible que ella conegui, amb tant detall, aspectes tan interiors, tan propis. I és que una cosa és saber quins cabells, quina alçada o quina constitució tenen elles. Però el que sap ella és molt més. I no ens referim a si les companyes porten o no roba interior blava, tal i com ella ha afirmat; sinó que el més sorprenent és que sap què pensen. I no ho sap en termes generals, sinó que és capaç de relatar els pensaments de les altres en aquell mateix moment. I el seu discurs, clar i concís, és extens, no escatima en detalls, no deixa res per dir. 
Ella les coneix tan bé que, quan ell li pregunta com ho fa, ella només pot dir que les altres són ella mateixa.

dimecres, 21 de desembre de 2011

D'enllaços


Trobo a faltar la teva falta de raonament. 
Raó no te'n falta per insultar-me.
Però els insults són poc a la vida.
Viu més enllà del que puguis imaginar.
Imagina un món sense mi, ni demà.
Demà seràs tu, ell, i vosaltres.
Vosaltres sereu els que desitgeu, sempre que així ho vulgueu.
Vull tantes coses que en noto molt poques. 
A poc a poc em castigues, a poc a poc em mates.

dimarts, 20 de desembre de 2011

De claus


L'Esteve i la Dolors jeuen al llit de la seva habitació, al pis que tenen al carrer Muntaner. Fa una estona, aquella cambra, que ara desprèn tranquil·litat, era un niu de suor i de crits. Han deixat que la passió els conquerís, sense escuts, només usant les seves armes corporals. La roba està tirada pel terra; els llençols descansen als peus del llit. Ells dos miren per la finestra. Fora, la vida continua igual. Dins, el temps s'ha aturat. En poca estona entren al món dels somnis; primer un, després l'altre.
Amb els ulls clucs i la ment a l'inframón, no s'adonen que un home, vestit amb una llarga túnica negra i una caputxa, que li cobreix gairebé tot el rostre, entra a l'habitació. Ho fa en silenci. I obre una maleta que porta amb ell. D'allà treu un clau d'uns 50 centímetres i un martell. S'assegura que les mans dels amants estan agafades i comença a clavar el clau. Ells, adormits, no noten com l'acer penetra a través de les seves dues mans, fins que s'introdueix a la fusta del llit. 
Un cop feta la feina, guarda les eines a la maleta i marxa, sense fer soroll. I el silenci del pis només es trenca pel goteig, pausat, ara sí, ara també, de la sang que cau del llit.

dilluns, 19 de desembre de 2011

De moure's


Les estrelles brillen amb força aquesta nit. S'ha quedat sol a casa. En Carles només té divuit anys, però dins seu, hi ha tots els anys del món. Abans de preparar un combinat, encén l'equip de música, els dos germans de Glasgow creen un ambient subtil que el porta lluny d'ella. I per cada glop de ginebra que beu, consumeix una dona del futur. I s'ho fa amb totes. Morenes, rosses i pèl-roges.  Alguns cops al llit, d'altres sobre el billar del bar. El seu cap vola amb una rapidesa sorprenent. Fa estona que ell no és allà. Fa estona que ha marxat a buscar-la, no li cal ni cotxe ni metro; ell viatja amb la ment. 
La veu davant seu, i continua avançant, la segueix amb la clara intenció de tocar-la, de besar-la, però quan la té ben a prop, ella accelera i s'allunya... Ella a vegades es gira i somriu, sobretot ho fa quan ell defalleix. És aleshores quan el got entra seguit, sense aturar-se, d'un sol glop. Li sembla que ella porta unes rodes a sota dels peus, sempre allunyant-se. I és tanta l'embriaguesa d'ardor, que no veu que no és ella qui es mou, sinó ell que resta quiet.

divendres, 16 de desembre de 2011

De marró


El cel és marró, d'un marró clar. Podria semblar que és un dia trist, per vosaltres que esteu acostumats al blau intens; però per ell, que adora aquest marró sedós, avui és un dia preciós. S'ha quedat al jardí de casa, no ha volgut anar a treballar. I és que li agrada tant mirar amunt... li agrada tant que s'ha oblidat de la seva vida. Les hores li passen volant i ell segueix observant aquelles estrelles blanques que, sense ser de nit, il·luminen l'espectacular panorama que el té captivat.
Entre l'horitzó i la part més alta, la que separa el món real de l'imaginari, uns núvols formen una línia gens uniforme. Són un petit sortint que emula l'ixent sentiment calent que inunda el seu cos.
Ell ja no sap on és. Coneix el seu món. Adora l'altre cel. Vol estar entre l'un i l'altre. Però només pot viure'n un de real i, forçosament, ha de deixar l'altre per l'imaginari. Li agradaria que tots dos fossin reals, o que tots dos fossin imaginaris. És igual, perquè al cap i a la fi, no sap si el cel marró ple d'estrelles blanques és un cel o si, simplement, és un motiu d'engany. 
Queda tan lluny el cel quan no el pots tocar, que sempre l'imagines entre l'aquí i el més enllà.

dijous, 15 de desembre de 2011

De bonys


La suor li regalima pel front. No fa ni fred ni calor a l’habitació vermella, però ell no para de tremolar. A poc a poc els braços se li van convertint en una dutxa. Ha preferit despullar-se del tot. Estava cansat de portar tanta roba. S’ha tret la camisa, xopa; els pantalons, xops... i s’ha quedat en calçotets, mullats. 
Les dents li repiquen amb força, no pot controlar el moviment repetitiu que crea un sorollet estrident. Ja fa hores que no fuma, ho ha hagut de deixar; no hi havia forma de mantenir el cigarret dins de la boca.
Té la vista fixada al braç dret, d’on li surt un petit bony que es mou lentament. A vegades avança cap al canell, d’altres retrocedeix fins al colze. No sap què és, però sap que és alguna cosa. Fa hores que ho observa, al principi s’ha posat molt nerviós, tocant-se la pell i el bony. Després, ha cregut convenient no moure’s, no tocar res.
Està cansat, però la por pot amb ell. I quan creu que les forces l’abandonaran, s’adona que el bony es divideix en dos, i ara té dos estranys cossos rondant per l’interior del seu braç. Uns segons més tard, ara, ja són quatre els inquilins. Es multipliquen, dividint-se.
I la seva ment no entén res del que veu, només pot veure el que sent, una por immensa. Un sentiment de descontrol on un seguit de forans viatgen entre les capes de la seva pell, movent-se a poc a poc, però omplint-li el braç de bonys.

dimecres, 14 de desembre de 2011

D'iguals


Les onze de la nit al corredor nord. A través de la petita finestra del tercer pis de l’edifici esquerre, veiem la Maria. Resta quieta, asseguda a una vella cadira de fusta. Davant seu, a sobre d’una taula, una tassa inicia un bonic joc amb l’ambient, deixant anar un  lleuger fum que ascendeix creant formes extraordinàries. Les seves mans encerclen aquesta tassa, buscant una escalfor que no ha trobat en cap de les habitacions d’aquell edifici. 
Hores abans ha recorregut un ampli mostrari de cambres. En totes elles ha fet el mateix, però nosaltres, des de la nostra posició –darrere del paper- no hem vist què hi feia. Això sí, sabem que no ha fet coses diferents, perquè ella mateixa ens ho ha dit com ha pogut, que és exactament com ara relatem per acabar. 
Al sortir d’una de les habitacions ha tret un paper i l’ha deixat enganxat a la porta; en ell hem pogut llegir: “Estimat lector, no tot el que fem aquí és diferent al que fas tu”.

dimarts, 13 de desembre de 2011

De curt

En un camí salvatge, ell és l'expert, ella l'acompanya. Ell cau suaument, enamorat com està. Ella el rep, amb plaer i delit. Són dos amants que es traeixen pel gust d'un tercer, que percep l'aroma del roure i del sabor afruitat. Al final tots tres gaudeixen, a sobre del llit, amb el raïm al paladar.

dilluns, 12 de desembre de 2011

D'amor


"Tothom diu que s'estima el seu amor fins la mort, però... si haguéssim d'escollir, acceptaríem la mort a canvi de l'amor?" El Pere es llegia aquesta frase, gravada a una placa de ferro forjat i penjada a la paret de l'habitació, cada matí. Fins i tot abans d'anar a rentar-se la cara llegia aquella contundent oració que dictaminaria, més endavant, la seva vida.
Un 14 de març de l'any 2009, el Pere no va sentir el despertador i es va quedar dormint. Segurament aquesta acció va venir donada pel cansament de la nit anterior. Copes, drogues, excessos innombrables... El cas és que no es va aixecar fins que uns rajos solars, cap al migdia, van molestar-li els ulls. Aleshores es va alçar i, després d'alarmar-se en veure l'hora que era, va trucar a la feina i va dir que estava malalt. Aquell dia, que havia començat tan diferent a tots els altres de la seva vida, no havia llegit la inscripció sagrada. I quan s'adonà d'allò ja fou massa tard. El Pere estava assegut al sofà del menjador, nu, amb el canó d'una pistola a la gola i a punt de prémer ell mateix el gallet. Plorava sense parar. No sabia perquè estava en aquella situació. No coneixia com acabaria allò, però estava segur que havia perdut el control. La neutralitat del seu cos, sense drogues ni alcohol, no tenia res a veure amb la compunció que l'empenyia a prémer aquell tros de ferro, que el mataria instants més tard.
Abans de morir, però, va mirar la inscripció que tant l'havia marcat i, a sobre, hi va escriure mentalment: "Digues un nom, a l'atzar, i el teu amor per a ell s'haurà acabat quan arribi la mort".

dimecres, 7 de desembre de 2011

De desig


Aquest matí m'he disparat un tret. Ha sigut l'única cosa bona que he fet en aquesta vida. He provat d'arreglar-ho durant molts anys. Però cada cosa que he tocat, cada persona que he acariciat... sempre tot ha acabat al mateix lloc. Lluny. Lluny d'on es tenen sentiments. A prop. A prop d'on es viu la mort.
Trobo que la bala ha sigut piadosa de mi. No he sentit dolor ni por. Ha estat un cop sec. Un adéu sense paraules. Només em sap greu una cosa, que la meva dona haurà de recollir la sang que he escampat. Haurà de rentar el terra amb salfumant i lleixiu amb bicarbonat. Haurà de fregar el cor amb paper de vidre trencat. Haurà de portar-me al contenidor de la cantonada en un sac embolicat. I tot... i tot sense que ho vegin els nostres fills.
M'apiado d'ella i de les llàgrimes que li cauran dels ulls. Llàgrimes traïdores que la faran feliç.
Aquest matí m'he disparat un tret. Ha sigut l'única cosa bona que li he donat a l'amor de la meva vida.

dilluns, 5 de desembre de 2011

De bo


En Roger era un bon noi que vivia al número tres de la Rambla del mig. Va enamorar-se i va formar una família amb dos fills i un gos. Quan era jove va ser molt bon estudiant, i gràcies a això va aconseguir una feina molt ben remunerada. En poc temps va escalar posicions i, aviat, va passar a ser el director de l'empresa. Com que les coses li anaven bé, donava diners als pobres del barri. Organitzava festes al carrer. Aconseguia que els seus empleats treballessin amb ganes i molt motivats; a ell no li calia fer cap crit. Assolia tot el que es proposava, i ho feia perquè sempre es portava bé amb tothom. Entre la gent que el coneixia, no hi havia ningú que no se l'estimés.
Quan organitzava una vetllada invitava a tothom, sense discriminar a ningú per cap tipus de raó. Quan parlava en públic, agafava amb força la mà de la seva dona, plorava, i feia plorar a la gent que l'escoltava. 
Però la sort un dia es va equivocar de casa, i quan va anar a treballar un cotxe se'l va endur per davant. Al dia següent el cementiri es va fer petit per donar pas a tanta gent. Una setmana més tard, el poble va aixecar una estàtua a la Rambla en honor seu. I el temps, a poc a poc, va anar curant la tristesa que durant mesos va conquerir l'ambient dels carrers. Ara, tot sovint el recorden parlant de les seves virtuts. Elles sobretot. Quan estan soles i nues i recorden quan s'escapaven d'amagat amb ell.

divendres, 2 de desembre de 2011

De mons


De molt lluny ens veus. Asseguda sobre una pedra, mires amb calma com ens movem, com ens destruïm. La nostra ràbia no t'afecta. El nostre final no et compungeix. Has aturat la lectura d'aquest llibre que trobes tan interessant. Has cessat una acció per començar-ne una altra. Les dues tenen relació, o no. Són dos mons completament diferents. Tu tens la sort de tenir suficients eines per veure'ns a través de tantes galàxies. Nosaltres, dissortats com som, no podem veure't. 
Ben pensat, però, no sé si ens serviria de res poder-te mirar i veure't al teu planeta, tan lluny d'aquí. No crec que ens ajudés, ans el contrari, si sabéssim que estàs veient-nos i no fas res, potser encara seria pitjor. Alguns creuen que conèixer la vida dels altres, ni que sigui a tants milers de quilòmetres, és un plaer; però conèixer-la i veure la teva passivitat seria un suïcidi.
Mons separats. Mons llunyans. Units només en una direcció. Quin gran disbarat, tot plegat.

dijous, 1 de desembre de 2011

De matar

Maria, recordes aquells dies tristos en els que ens abraçàvem fins morir? Maria, recordes quan encara érem vius i sortíem per les nits a buscar les estrelles? Maria, tots aquests records em pertorben ara que estem aquí dins. T’agafo la mà i noto que mai ja no podrem sortir. Sento l’obscuritat que ens hem creat. Endevino el teu cos, tan diferent de com era abans. Acaricio la teva cara, o el que queda d’ella, perquè tot el que érem ja no hi és. Som un grup d’ossos plens de forats, som la negació en persona. Però ho som tots dos junts. Sense ningú que ens digui que érem una mentida. Sense ningú que ens cridi per darrere.Ho sé, sé que per molt que no em puguis contestar penses el mateix que jo. Quatre parets ben juntes. Un metre sota terra. Tranquil·litat absoluta. Aquí al costat, estimada, neixen les flors del nostre jardí; aquí a sobre creixen les flors vermelles que tant t’agradaven. Ara ja no les podem veure, però seria absurd creure només en el que veiem. Aquí dins no es veu res, no ens veiem nosaltres, no veiem futur. La por corre per les venes dels qui esperen alguna cosa per demà, però nosaltres només l’esperem per ara. Maria, aquesta humitat infinita, recoberta de fusta de roure, ens matarà.