De cine

La sala era fosca i, de les cent butaques que hi havia davant la pantalla, només estaven ocupades dues. A la presentació de la pel·lícula, només hi van acudir el director i l'actriu principal. La resta de repartiment i de treballadors es va negar, de totes totes, a mostrar-se en públic al costat d'aquelles dues persones. Els diaris van escriure molt sobre el tema, ja que en pocs dies es van organitzar diverses manifestacions per aturar la filmació del film. El lector podria pensar que el problema hauria vingut originat per qüestions econòmiques, o mediambientals, i és lícit que així ho faci, tot i que no respon a la realitat que va ocórrer, o no, durant els dies de rodatge.

La primera jornada de treball va ser un anunci del que esdevindria una rutina durant aquell període. L'actriu va presentar-se al camp de filmació i, en pocs minuts, el director i ella ja s'estaven discutint.

El problema? El cromatisme de la pel·lícula. Ella exigia que es filmés en blanc i negre. Ell s'hi negava. L'argument que donava ell: volia fer un cant a a vida, una exaltació de les tonalitats, un mirall de l'arc iris sobre una cinta de vuit mil·límetres. El raonament d'ella: no li calia tantes pintures per seduir el gran públic, ella era el color que sobresortiria de la foscor de la naturalesa.

Val a dir, en defensa de l'actriu, que certament tenia part de raó. La seva cara, amb una pell fina i suau, desprenia un blanc atractiu que contrastava amb força amb el negre que la rodejava. I és que no només tenia els cabells foscos com el carbó, o les celles obscures i elegants, sinó que acudia, un dia i un altre, vestida de negre de dalt a baix. La dona de negre, li deien els companys de feina; i ella somreia i girava la cara.

El clima de crispació va anar pujant de to. A poc a poc els empleats abandonaven els seus llocs de feina i ningú els substituïa -la mala maror que es respirava en aquell indret la coneixia tota la comarca-. Manifestacions, exigències a la productora, sindicats... Res va aturar una batalla rere l'altre. I a falta d'actors el director va haver d'interpretar la resta de papers. Tot eren problemes, sempre barallant-se, sempre discutint; fins que van acabar el film ells dos sols.

La sala era fosca i, entre tanta butaca buida, no els calia res; l'actriu i el director no miraven l'estrena de la pel·lícula, sinó que, despullats com estaven, gemegaven tant com podien.