dijous, 12 de gener del 2012

De mares


Quan eren joves, el Pol i el Marc anaven cada tarda al parc. Com eren veïns, el primer anava a buscar al segon; allà picava a la porta del seu pis, desitjant que sortís el seu amic. Si sortia algú que no era ell, abaixava el cap, tot demanant que l'avisessin. Si pel contrari qui obria era el seu company de jocs, saltava d'alegria i li deia, cridant, que s'afanyés. Era com si el temps els estigués tot el dia al darrere. En canvi, no eren conscients del pas de les hores, ni dels dies, ni dels mesos. I encara menys dels anys. Que passaren, com passen sempre, però sense que s'adonessin del seu pas. I, a mesura que anaren distanciant el cap del terra, canviaren de forma de fer. Ja no anaven cada dia al parc, ja no sortien sempre a jugar a futbol. Però l'amistat hi era, sempre.
La mort sobtada dels pares del Marc el convertí en un noi menys extravertit. Però la seva germana l'ajudà. I el seu amic també. Ella li feu de mare. I de tantes hores que passaren junts, també ho fou de l'amic, que sempre rondava per casa.
Passat un temps, quan els batuts de cacau donaren pas a les cerveses, el Pol seguia trucant a la porta del Marc, però ja no abaixava el cap quan veia a la germana. Ella era alta, esvelta, duia una llarga cabellera i sempre reia. La desgràcia familiar mai li va truncar el somriure. Sovint li mirava els pits, formosos, exuberants. Ho feia a la descarada, sense vergonya. De tal forma que, un dia que el Marc havia marxat a fer un examen, el Pol va descobrir els plaers que una mare no pot donar.

6 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

A mi la infantesa em sembla que va durar una eternitat, ara, en canvi, les dècades em passen volant.

Gemma ha dit...

Qun sóm petits tot és llarg, el temps no passa maaaaaaaaii...........Però ara, sembla que vulgui recuperar el que "va perdre" en aquells anys.

Gemma ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Santamaria ha dit...

Ens tindrien que advertir més, que els suposats privilegis de la vida adulta, comporten l´expulsió d´un paradís irrecuperable, per no perdre certes ingenuitats i conformismes.

Judith ha dit...

El pas del temps ens fa veure les coses des d'un punt de vista diferent, veritat??? igualment no hagués estat el primer amic que s'hagués embolicat amb la mare del seu millor amic, i sinó que li preguntin al graduat ;)

Anna Maria Villalonga ha dit...

M'ha agradat molt. El pas del temps tot ho canvia, tot es reinventa.