Las parets són blaves, enrajolades. Tot és brut. Fa temps que ningú neteja. I jo ho hauria de fer. Però no tinc forces. Estic ferida. No dels blaus que tinc al cos. No dels llavis partits i inflats. No del braç trencat. Estic ferida del cor. El sento cridar, només quan ve a veure'm. Tremolo de por, només quan entra. La resta del dia, o de la nit, no ho sé, desaparec entre la pica i la dutxa. Ja fa dies que no em rento. Ja fa mesos que no em moc d'aquí. Només desitjo morir-me i que em trobi aquí, plena de sang sortint de les meves venes. Però no tinc forces. No tinc res.
Sis mesos a l'obscuritat, sis mesos com una estàtua. I seguiré dient que no. Quan entri i em torturi. Quan m'obligui a fer el que no vull fer. Seguiré dient que no. No seré mai una heroïna. Ni quan surti amb cadira de rodes. Ni quan tothom em vegi mig nua. Ni quan la meva cara perdi la seva fisonomia. Seré sempre la dona del no. I això em fa viure. No tinc esperances en res més. No tinc futur a la meva ment. Només em queda un bri de forces per seguir alçant el meu no.
I quan la gent em pregunti per ell, no tindré odi en la resposta, no sentiré menyspreu en el meu cor. No existirà mai més per mi, ni per bé ni per mal. Com jo no vaig existir per a ell, quan em va vendre al millor postor.
3 comentaris:
Tristament això passa, i en algunes cultures a més la crueltat no té límits i la dignitat de la dona és igual a la d'un gos.
El mal del món, els herois congènits a ells, batalles al mig, i un sense sentit tan voluminós que és difícil no oblidar-lo.
Cada cop que sento a les notícies que han maltractat a algún èsser humà m'encongeixo... Cóm és possible que hi hagin persones que es creuen amb el dret de ferir a un altre ser humà???? no ho entenc i no ho entendré mai.
Que trista és moltes vegades la realitat de la vida.
Publica un comentari a l'entrada