De riure

El Rufino va complir vuitanta anys i, després d'anar a celebrar-ho amb tota la família, el van deixar a casa. "Rufino, cuida't, no fumis, no mengis massa, no surtis sol al carrer, si necessites res truca'ns..." I el Rufino feia que sí amb el cap. Però en arribar al seu pis es va treure les sabates, va posar la música a tot drap i va beure's un got ple de whisky. Quan ja estigué una mica content va anar al seu despatx i, del segon calaix de l'escriptori, va treure una foto. La Valentina, en aquell retrat, tenia un terç dels anys que deuria tenir aleshores. Ell va besar el retrat i va despenjar el telèfon: 6541597563. Se'l sabia de memòria. Sempre el marcava, però penjava després de sentir el primer to. Però aquest cop va deixar sonar el telèfon. Va deixar-lo sonar set cops. I quan ja anava a penjar... una veu fluixeta va contestar. 

Un somriure va omplir la seva cara. Un glop d'aire va emplenar els seus pulmons. Van xerrar durant trenta minuts. Criticant els nets insolents i els fills prepotents, que els tractaven amb menyspreu, amb una superioritat que ells mai havien tingut amb els seus pares. Van decidir quedar i en mitja hora el Rufino ja era a casa de la Valentina, decidit a fer el que sempre havia volgut i mai havia fet. Ella el va rebre amb un camisó de seda, opac, ell ho va agrair, les arrugues traspuen per les transparències. Gairebé no es van desvestir. Van tirar-se al llit i van besar-se molt. Però d'activitat sexual ben poca. En cinc minuts ho hagueren enllestit. 

Aleshores, ell va treure un paquet de tabac i, quan s'anava a fumar una cigarreta, ella li va preguntar si no ho havia deixat ja feia més de seixanta anys. 

-Sí -li digué-, però després d'haver esperat sis dècades per posar-me al llit amb tu, hem acabat en cinc minuts, no creus que és hora de riure'ns de nosaltres mateixos?