De taules

"Perdoneu que us molesti, amables senyors de la taula, em dic Joan. Si no us fa res m'asseuré amb vosaltres i us explicaré d'on vinc. Ara ja fa un parell de dies vaig travessar la frontera, a peu, sí, com es feia antigament. I us preguntareu per què, no? Doncs perquè em buscava la policia. Sí, sóc un fugitiu, però no us espanteu, només sóc un assassí. Ep, ep, no us aixequeu, que ningú es mogui, que duc una pistola i he begut més del compte. Bé, així m'agrada, tots quiets. Escolteu, escolteu, que tot plegat és ben interessant. Abans d'arribar a la frontera estava a un bar, molt semblant a aquest, el cambrer de la barra també era calb, la làmpada també penjava bruta i fastigosa al mig del saló, i de les dues taules que hi havia només una estava ocupada, sí, com aquí, per tres homes com vosaltres. Aleshores vaig seure a l'única cadira que quedava lliure i vaig demanar permís per explicar una història. Però no em van fer cas. Estaven nerviosos. La veritat és que no sé per què ho estaven, però suaven. Qui sap si no els hi agradava la pistola que tenia a les mans. Fos com fos. Vaig provar de narrar una història, una història pròpia; però un d'ells va provar de marxar i, sense poder-ho evitar, el vaig matar. Sí, com ara. Mireu-lo com resta estirat, bocaterrosa, amb la sang brollant del seu cervell".