dilluns, 2 de gener del 2012

D'evasió


Plat. Bombo. Silenci. Plat. Bombo. Entra la veu. Segueix el mateix ritme de fons. Ell canta amb un to que entristeix. Ella està trista. No té veu. No té vida. La seva vida és la veu. I sí, no té veu. Mira amb atenció els vells altaveus que li va regalar el seu avi. A través d'ells es comunica amb ell. Gràcies a ells no desitja perdre de vista la seva vida. Puja el volum, vol perdre la noció del temps, del lloc, del tot. I ho aconsegueix. 
Se li apareix, al seu davant, la seva mare. Porta un vestit blanc, opac; amb mànigues llargues i sense bordats. Plora i vol acostar-s'hi. Però no ho fa, sap que ella no hi és. Encara que, com la té tan a prop, li pregunta per què ha vingut. Ella somriu. "Sóc aquí per tu. Hi sóc perquè tu vols que hi sigui. I no cal que et facis més preguntes. Hi sóc sempre, mentre dorms, mentre menges, mentre estudies... hi sóc sempre, mentre em recordes".
"Però jo mai t'he vist". Li diu la filla, i ho diu a contracor, perquè sap que la mare no hi és. Però la fe és tan cega que, per molt que ho intenti, no pot evitar-ho. Plora i parla amb ella, li explica com la troba a faltar. Li demana perdó per tot el que li va fer. Li suplica que torni. Li prega tantes coses que, quan després ella parla, la filla ha d'escoltar.
"Si tu vols que jo estigui sempre amb tu, hi seré. Si desitges que torni, tornaré. Si anheles el meu perdó, el tindràs. Només cal que pensis en mi. Ara i sempre. Jo no marxaré del teu costat mentre perduri aquesta melodia, aquesta cançó d'evasió que t'apropa tant a mi".

4 comentaris:

Núria Planas Torrella ha dit...

Avui m'has fet plorar. Les teves paraules remouen sentiments.

Gemma ha dit...

Dura maners de començar l'any

Judith ha dit...

els sers estimats que hem perdut sempre estan dins el nostre cor, o això es el que una persona que estimo moltíssim cada cop que estic trista m'ho diu! bona manera de començar l'any.

Yves ha dit...

@Núria: Això és bo, no?

@Gemma: Tot el que comença... acaba...

@Judith: ho són mentre un cregui que ho són... ja saps, la realitat no existeix, només la podem imaginar...