dijous, 9 de febrer del 2012

De coca


A l'empresa d'assegurances Platforms es respirava un ambient de batalla, no hi havia míssils de guerra, ni soldats vestits de caqui. Però el fum inexistent de les bales i la sang invisible dels ferits volaven metafòricament per les sales de reunions. En Pere era un dels treballadors més responsables, tothom el tenia per un dels millors professionals de la companyia. Ell ho sabia i n'estava orgullós. Caminava altiu i amb l'espatlla ben recte.
Durant les reunions de feina, on sovint més d'un acabava plorant, ell era el rei, la seva oratòria era exquisida, no importava si sabia de què parlava o si no en tenia ni idea. Ell atacava, es defensava, aportava fets que tothom desconeixia i els feia passar per bons. Tothom se'l creia.
Només hi havia una cosa que el delatava. De tant en tant era humà i es posava al nivell dels altres. Això ho veien els seus companys quan, tot d'una, s'aixecava i anava al bany. S'hi estava una estona i sortia amb tremolor a les mans. Era aleshores quan llençava més armament sobre els seus objectius, era en aquest moment quan tothom s'imaginava què és el que feia al lavabo.
Era un tema recurrent entre els companys, sobretot mentre esperaven a la màquina de cafè. En Pere era un drogoaddicte, necessitava la seva droga per posar-se a to, per rendir més que els altres. Alguns el criticaven, d'altres el justificaven, i fins i tot hi havia qui el defensava. Però cap d'ells sabia que la seva droga no era fina i blanca, sinó que era el record d'ella, que l'alterava més que cap altra substància.

2 comentaris:

Judith ha dit...

Mai he entés per què els llocs laborals es converteixen en camps de batalla... Avui m'ha agradat molt el tipus de droga que pren! un gir inesperat.

Yves ha dit...

@Judith: Bé, és un gir pqè els lectors heu pressuposat el mateix que els seus companys de feina... pressuposar és imaginar... com tot... pqè res existeix...