De dos

Dos éssers -humans, o no- conversen vora del mar, asseguts a una de les pedres més altes de l'escullera. No importa quin tipus de relació tenen entre ells, ni l'edat, ni les seves feines, ni els seus orígens tribals. Són dos. I parlen.

-Tens el cap ple de pardals. Reacciones sense pensar. Et deixes endur per l'emoció. Has de ser més racional. Si vols sentir, fes-ho, però amb sentiment.

-Ahir ho deixaré de fer. De veritat. Ho nego tot. Em pots creure o mirar la setmana que ve. Aleshores, quan sigui un nen, tornaré a fer el que mai he fet. Sóc un horitzó llunyà. Un astre terrenal i unes estrelles marines. Si vols, i ho detestes, vine amb mi, al mar. Caminarem per sobre la terra que ens enfonsarà i no ens ofegarem. Som espectaculars, som detestables. No som res i tu et sents un miserable. Però mai seràs pitjor que jo. Jo sóc el millor. Ara, ahir, i abans d'ahir, però no demà; i sí l'endemà pel matí.

-Per Déu.... Estàs content?

-Estic eufòric...

-Ja no estàs trist?

-Estic deprimit...

-Em fas por.

-Jo em tinc pànic...

-Em tens ràbia?

-Crec que t'odio...

-No t'entenc... pensava que això nostre era amor.

-Jo estic segur, tot i que dubto, que això nostre és passió...