No tenia casa. Anava d'un costat a l'altre. De nit es resguardava del fred sota d'un arbre. Durant el dia recollia ferralla, la venia per quatre duros. No tenia casa. Era un pobre rodamón.
Anys enrere era cap de família, treballador honrat, membre d'una associació de veïns. La roda va venir, va girar molt fort, s'ho va endur tot. I quan ell llegia estirat al seu sofà de pell, va aparèixer al mig de la plaça, sobre un banc, amb el vestit trencat i les botes humides per la pluja. La roda va bufar tan fort que no va tenir temps de pensar. Un dia aquí. El dia següent, allà.
No recordava qui era la seva família, no pensava en el demà. Però és sabut que al barri tothom el venerava; àvies i nens, tots volien ser com ell. Les dones el saludaven i esperaven una adulació o, les més afortunades, que els piqués l'ullet. Era un home de bé, mai va trair ni a la seva dona ni als seus fills. Visitava els seus pares a la residència de les afores. Era un home com cal, segons la paraula de Déu. Però la roda va venir. Ho va fer girant fort, recollint-ho tot i portant-ho més enllà. Es va endur records, promeses, esperança i felicitat. Va portar oblit, descuit, traïció i tristesa.
No tenia casa. Era un pobre rodamón que no va veure venir la roda. Després la veié venir, sempre que passava, però a ell ja no se l'endugué.
2 comentaris:
La roda del temps, que ens atropella quan menys ho esperem. Hi ha molta gent, potser tots, que viuen sense pensar que un dia allò que és normal deixa de ser-ho . Mai imaginem que ens pugui passar.
@Gemma: O ens imaginem moltes coses, però mai l'encertem, no?
Publica un comentari a l'entrada