De nosaltres

"No hi havia a València dos amants com nosaltres...". En Roger mirava els ulls de la Xènia mentre recitava un dels seus autors preferits. Però ella l'interrompia tota l'estona i deia: "No hi havia a València ni els uns ni els altres... No érem ni ferotges ni miràvem el rellotge. Tot ho recordo quan et quedes sense roba".

Quan això passava, que era tot sovint, en Roger s'enfurismava. La renyava i acostumava a sortir a fumar a la terrassa que tenien al pis de Gràcia. Allà es recolzava a la barana i mirava les noies que passaven pel seu carrer. Quan en veia una que li agradava, li tirava alguna flor. Era enginyós i tenia un dot de paraula que, com a mínim, les feia somriure. Alguna que altra, però, s'aturava i li demanava més. Era aleshores quan es deixava anar i podia recitar amb passió: "Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny."

La Xènia el sentia des de dins del pis i reia. Li agradava veure'l gesticular. Li excitava admirar com el seu amant provava sort amb altres dones. Se sentia molt afortunada de posseir-lo. El mirava i el seu cos s'escalfava. Era com veure'l a la televisió. Era un actor recitant. Un actor molt bell. I el tenia davant. A vegades la temperatura corporal li pujava tant que, sense poder evitar-ho, es treia la roba i s'estirava al sofà. A partir d'aleshores ella recitava "No hi havia a València dos amants com nosaltres...".