De rebre

Sobre un llit aliè reposa ella, estirada. Tot just fa una estona que cridava de dolor i d'alegria. Ha fet un esforç vital que li ha donat un premi més: ell. L'agafa amb un gran somriure a la boca. No li llueixen ni els cabells rossos ni els ulls verds. Només la felicitat ressalta, capaç de perdurar durant anys i anys.

Sobre un munt de pedres descansa ella, asseguda. Ve corrents ell. Necessita la seva ajuda. El mar és perillós i les onades traïdores, però disposa de l'estima necessària; només cal ajustar les ulleres, posar la bombolla de suro i... cap a l'aigua falta gent.

Sobre un lloc qualsevol està ella. Apareix ell. Un cop i un altre. Sempre a prop. Sempre amb molts amics. Són amics d'ell, per tant: són amics d'ella. Els cuida com si d'ell es tractés, ells ho veuen, ells se l'estimen.

Sobre una catifa vermella camina ella, l'acompanya ell. De bracet avancen pausadament al ritme de la cançó. Són moltes coses que els han dut fins aquí. És molta vida la que es respira en el camí. 

Sobre un passadís estret plora ella, sanglota ell. S'abracen. No poden parlar. Entremig, una criatura vermella no pot ni obrir els ulls; però els olora. S'impregna del seu amor.

Tot sembla vell, gastat. Ho sembla, si més no. Que ja és molt. I, per molt que un ho cregui, no és així, sinó que és nou. Però no en el sentit que no sigui vist. Ell ho ha vist molts cops. Ella també. I sempre han sentit el mateix: un cop d'aire contaminat d'amor de mare. Mai n'hi ha prou, per rebre aquest aire...