dijous, 16 de febrer del 2012

De tecles


Quan el Roger va mirar la tapa d'aquell llibre, una cançó va començar a sonar a l'antiga ràdio que sempre l'acompanyava. Ell estava al seu despatx, on tot sovint escrivia envoltat de llibres i de quatre parets grogues. El fum de l'avi encara es movia per aquella habitació, ell ho sabia i, alguns cops, feia veure que s'encenia una cigarreta per fumar-se el record que el pare de la seva mare li havia deixat.
En aquell moment, en sentir aquella màgica melodia, els seus dits van començar a actuar sols. Teclejaven una lletra darrere d'una altra. Omplien la pantalla de frases llargues i amb molt de desordre. El Roger odiava aquell tipus d'estructura, basada en frases subordinades; però, per molt que intentava aturar aquella narració, no podia fer-hi res. Amb la ment cansada, de l'esforç que suposa aturar un fet que un mateix executa, va decidir resignar-se i, aleshores, va començar a llegir el que ell mateix escrivia, com si fos d'algú altre.
Va ser en aquell moment quan es va adonar del talent que tenia, de les virtuts de la seva escriptura, del geni que duia a dins. Llegia amb fluïdesa sense poder parar. S'entristia quan els personatges que ell creava es morien o emmalaltien. S'alegrava quan algun d'ells s'enamorava d'algun personatge secundari. Sentia tantes coses que es va adonar que, fins aquell dia, mai havia sentit profundament res del que havia escrit.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Se m'ha fet curt, genial!!! ;)

Gemma ha dit...

Geneial, algú que descobreix el seu beritable talent quan es deixa dur, molt millor que quan pensava el que escribia.