De banals

Oh maria! Som nosaltres les mans que mouen els nostres cossos? O som nosaltres els titelles en mans de psicòpates avorrits?

Recordo quan ballàvem sota les estrelles que ens visitaven a la primavera. Recordo com m'abraçaves i em deies a cau d'orella que el nostre amor seria per sempre. I ara, tants anys després, et veig aquí asseguda, al meu costat, sense dir-me res. Sense sentir cap dels sentiments que ens van dur a fer aquelles bogeries... Recordes quan ens vàrem banyar al llac prohibit? I aquelles nits tancats a l'hotel abandonat? I tanta neu que queia en ple estiu. I ara tu aquí i jo al teu costat. A vegades ens agafem de les mans, però sempre ens mirem i ens diem que estem tan lluny.

I no puc fer altra cosa que preguntar-me, Maria, si vam ser nosaltres els que vam escollir. Si el destí el vam fer caminant o si, a través d'uns fils llargs i invisibles, ells, allà dalt, enduts pel tedi més absolut, ens van convertir en dues estàtues sense amor.

Voldria creure que som amos de les nostres vides. Donaria la vida per conèixer si és vertaderament així. No suportaria saber que l’amor real no existeix, però tampoc no aguantaria una nit més al teu costat, ni que fos plena de passió i amor, si aquesta esdevingués fruit d’un altre pensament, movent les seves mans capcioses i malintencionades.

I tot el que necessito són més nits preguntant-me tot allò que no sé. I tu et distàncies de mi. Tanta pregunta et mata. Però les teves respostes, banals i absurdes, no són més que l’opi en el què vam creure quan érem joves i ens dèiem que ens estimàvem.