Temps difícils vingueren. Temps difícils tot s'ho endugueren. Entre tots hagueren de tornar a començar, rebent l'onada de cara, sofrint el foc al cos, patint el gel als llavis. Cada un d'ells hagué de tornar-se a alçar, suportant la pressió infinita del malestar; sense oxigen que els alimentés, sense menjar que els expirés. Els hi calgué més força que mai per aprendre altra vegada a caminar, quan els hi tallaren, un cop i un altre, les cames amb una destral. Necessitaren passar-se l'aire de boca en boca, perquè l'atmosfera havia desaparegut.
Tot el que anhelaven ho tenien davant, només requerien d'unes pupil·les noves. El que desitjaven era a un pas, tan sols freturaven d'uns peus per estrenar. Allò que somniaven quedava a menys d'un minut d'on eren, solament havien d'aturar el temps, saltar contracorrent, empènyer les forces enemigues i seguir lluitant.
La sang arribaria, la violència també. Els morts omplirien els camps de llaurar. Les flors es marcirien ofegades de tristor. Les llavors no eixirien per atemorides pel cant de por. Els arbres no creixerien i res no succeiria. Tot això passaria si no fos perquè allà, al mig del no-res, allà on ningú no s'espera que passin les carrosses violetes ni els mags amb granotes vermelles, allà on l'aire fa temps va deixar d'existir... Ell va escriure-hi el camí.
2 comentaris:
Cap de nosaltres vol pensar com seria una guerra en els nostres temps i latituds, posats a destruir no quedaria ni el mar. Fonamentalisme vs. sentit de l'humor, qui guanyarà?
Dura és la vida quan tot es malmet, quan tot és record. Mira que en som les persones que complicades, en lloc de gaudir, ens destruïm.
Publica un comentari a l'entrada