De sangoneres

Pedraforta era un poble petit situat entre les muntanyes de la Vall Fosca. Els seus habitants, els pedraforts, no eren molts en número, però estaven ben organitzats. 

La Matilde, cada tarda, es passejava pels carrers de la vila. Duia un cartell, enganxat a un pal, on es podia llegir: "em fa mal tot". El seu aspecte, si no fos per la campaneta que feia sonar quan caminava, era del tot normal. Anava ben vestida i molt arreglada. Cada dues setmanes anava la perruqueria, treballava només mitja jornada i tenia tot el que qualsevol persona podia desitjar.

Quan sortia de la feina s'aturava al bar del Jonàs i dinava un menú. En aquell moment començava el seu viacrucis. La primera víctima era la dona de l'amo del bar. A ella li explicava el pèssim tracte que rebia a la feina, les moltes hores que treballava i el cansament que duia acumulat.  

Després seguia trucant a la porta de totes les cases del poble. Alguns cops estava de sort i alguna persona li donava conversa, però la majoria, en saber que era ella qui trucava, no obria la porta. Per contra, la iaia Enriqueta, que vivia en un pis petit i ja estava jubilada, sempre la deixava entrar. Un cop a dins, li feia una infusió i xerrava amb ella. Tenien converses interessants, on la Matilde sempre li explicava què era el que li feia mal. Alguns cops eren els peus, d'altres vegades era el cap. Passaven un parell d'hores conversant fins que, sempre amb la mateixa frase, la Matilde acabava la trobada: "Enriqueta, em sap greu, però haig de marxar, ja sé que tu no tens res a fer, però jo tinc molta feina acumulada". Quan sortia d'allà i continuava el seu pelegrinatge, la iaia Enriqueta s'estirava al sofà i seguia escrivint la carta eterna que li feia al seu estimat fill: "Quan en uns mesos em mori, per culpa d'aquesta enfermetat tan cruel, rebràs aquesta epístola. No sé si tindràs temps a llegir-la tota, la vaig començar quan em van detectar aquesta horrorosa sangonera que se m'està menjant el cos. Em cou tot, però sempre tinc forces per escriure't unes línies abans d'anar a dormir. Sempre hi ha temps per a tu".

I quan ja deixava el bolígraf i anava a tancar la carta, el lector acabava la frase, escrivint sobre aquella missiva fantàstica: "Sempre hi ha temps per a tu... i per a tothom".