De tenaç

Tard o d'hora havia de passar. Ella mai no havia negat aquesta possibilitat. Al final, com acostuma a succeir. La Dama de Negre ha deixat els vels per comprar un escut. El Cavaller Valent ho ha entès i, després de dies i mesos de lluita, ha retornat al seu campament. Ha deixat el seu cavall davant del castell de la dama. A sobre, li ha col·locat un ram de flors vermelles. A més, ha ordenat al seu súbdit més fidel que, cada dos dies, hi vagi per canviar-ne les mercides. No vol pensar en un amagatall etern. Prefereix creure en un exili temporal. Una cosa és entendre la retirada i l'altra rendir-se per sempre.

En arribar al campament, el Cavaller Valent s'ha fet canviar el nom. Ha cridat el sacerdot de la Cort, que ha vingut amb una promptitud extraordinària. Han improvisat un acte solemne, sense floritures; però que seguís les lleis i mai no es pogués declarar nul. Des d'aleshores ha passat a anomenar-se Cavaller Tenaç. Amb el nou nom li han creat un escut d'armes diferent. Ara ja no hi ha dibuixats dos lleons d'urpes grans i ullals afilats, davant d'un sol groc impertinent. Ara, sota una inscripció llatina, un núvol deixa anar un llamp que esclata en un tronc de roure. El llamp és negre, el tronc és sempitern.

La dama inexpugnable seguirà al castell no se sap quants dies, mesos o anys més. Però ell, sota els llamps, aguantarà la turmenta, a peu, sense roba si cal, només amb el seu escut i la seva tenacitat.