divendres, 2 de març del 2012

De trompetes


Quan cau la tarda. Quan el dia s'acaba. Quan els petits marxen cap a casa i deixen l'escola. Quan tothom retroba la llar i els éssers estimats. Quan tot això passa... ell, que no té ningú amat. Ell, que no té casa on tornar. Ell, que no arriba al mig metre d'alçada. Ell... agafa la seva trompeta i comença un camí errant. 
Les mestres li diuen adéu amb llàgrimes als ulls. Els veïns abaixen els braços veient-lo marxar sol. Però ell es gira i, content, els diu adéu. Amb un gest ridícul, però feliç, el petit nen inicia el camí fent sonar la trompeta màgica. La gent del carrer se'l mira. Les iaies comenten amb veu baixa el seu infortuni. Els botiguers li ofereixen un present. Però ell segueix camí avall... té la seva trompeta, té les seves quatre notes. No li cal res més. Direcció a les barraques mou el cul com ho fan els nens de dos anys. És graciós, és únic, és sensacional. Ell no ho sap, però només coneix la felicitat. 
Para a un pas de vianants. Espera que aparegui el senyor verd. Mira un home del seu costat. El senyor està enfadat. Té la cara plena de tristos records i una amargor insuportable. El petit ho veu. Li estira el braç i, just quan l'home alt abaixa el cap, ell toca les notes seductores. Són dispars. Són aleatòries. No tenen ritme. Però acaben sent la seva felicitat.

4 comentaris:

Unknown ha dit...

començo el dia amb un somriure, gràcies Yves!!!!

Jordi Santamaria ha dit...

Sí, la fórmula de la felicitat no entèn de grans magnituds sinó de punts de partida.

¿Sóc l´únic que s´imagina nens Joselito quan parlen de criatures així?

Verba volant, scripta manent ha dit...

La vertadera felicitat està en les petiteses de la vida:)

Yves ha dit...

@Onegraphicgirl: A mi? gràcies a vosaltres!

@Jordi: La mirada trista d'en Joselito és...

@Artdescriure: iq eu poden ser grans, si nosaltres volem, no?