dimarts, 27 de març del 2012

D'ell


Cert dia, no fa molt, ell i ell es van trobar. Ell li va dir a ell: "Ep, han passat els anys i estàs igual, l'últim cop que ens vam veure...". Però abans que pogués continuar, ell li va contestar a ell: "Sí, però no cal que continuïs, no fa falta que dissimulis, no m'agradaria que, tants anys després, convertíssim aquest moment en un seguit de frases perdudes". Ell, sorprès per la reacció d'ell, l'interrompé i li reclamà a ell més respecte: "Per favor, més respecte! Que no saps què et volia dir! Veig que continues igual, creient saber més que ningú, pensant que tot passa abans per les teves neurones... Quina decepció... corren els anys i no aprens res. No has après res de res!". Tot això, és clar, ho digué ell amb to enfurismat. Ho digué amb tanta ràbia que ell, que se l'escoltava amb atenció, no pogué evitar reaccionar salvatgement i li agafà la cintura amb la mà esquerra i el coll amb la dreta. 
En un instant ell estava besant-lo a ell. I ell es deixava fer davant del bes d'ell. Ells dos pujaren a casa. Tancaren la porta. Baixaren les persianes. Entraren al lavabo i es ficaren a la dutxa. No es tragueren la roba. Simplement es besaren. Deixaren que l'aigua freda recorregués els seus cossos. S'acariciaren els cabells humits. Es tocaren i abandonaren els seus estadis indiviuals. Ja no eren ells. Eren dos cossos sense ningú. Havien abandonat la cordura. Havien donat pas a l'aigua de la dutxa. Havien iniciat un camí, llarg i dur, que els oblidés per sempre més a ell.

2 comentaris:

Gemma ha dit...

Ostres!!! El final m'ha despistat. Creia que era una relació antiga no ben resolta, potser per això les volen oblidar ??

Yves ha dit...

@Gemma: podria ser perfectament, no? Això de liar-te, era una de les meves intencions...