dimarts, 3 d’abril del 2012

De barnús

Un dia, fa ja molt temps, la Roser i el Xavier van quedar-se tancats a un ascensor. Va ser només un instant. Un instant etern en el que tots dos van deixar anar la imaginació per escriure frases calentes a les seves ments. Però l'instant es va acabar i ambdós van volar, seguint núvols diferents.
Ara fa poc, però, el Xavier va retornar a l'ascensor. Ho va fer per instint. No sabia si no s'en penediria. Va pujar a l'ascensor esperant que ella vingués. Quan ja anava a prémer el botó, de forma solitària i penosa; ella va aparèixer amb un caminar elegant i seductor. 
L'espai tancat d'alumini va crear, aleshores, una sala ressonadora on se sentia el seu cor bategar de manera tremolosa. Es van saludar i ella va prémer el botó. Els dos creien que altre cop pujarien uns pisos sentint-se a prop, calents, excitats; però no esperaven que res del que imaginarien acabaria succeïnt.
La porta es va obrir i, després, ella va obrir la del seu pis. Una mica de cava fred, unes maduixes i la música dels seixanta van ser els elements externs. Tots dos volaven, però només en l'imaginari. Ella el va cridar des del bany. Ell va anar-hi. Allà se la va trobar amb un barnús de color vermell. A una mà tenia una copa de cava, a l'altra una maduixa... "Jo sola no me'l puc treure, m'ajudes?", li va preguntar.
Ell feia volar la ment, la feia volar tan alt que aviat els dos es quedaren en roba interior. "No tinc mans per defensar-me", li va comentar. I ell va seguir buscant els núvols, besant-li el coll i duent-la a la banyera. L'escuma els cobria els cossos, però no els tapava la vergonya.  
En aquell moment, entre besos i carícies, s'adonaren que aquell cop res del que feien no s'ho estaven imaginant.

3 comentaris:

Gemma ha dit...

Al menys aquesta vegada acaba bé . Fantàstic com sempre.

Yves ha dit...

@Gemma: Bé? potser no... potser són casats... potser això els arruïna la vida, o potser no... vés a saber!

Judith ha dit...

m'ha sorprés que el barnús fos vermell, no són sempre blancs??? ;P