Sense pluja, ni dies grisos. Sense cançó de melancolia, ni flors pensides. La setmana es presentava calorosa. Alegre, diferent. Així era el sentiment d'el Pau i així veia el món.
Era dilluns, havia tingut un cap de setmana intens, a la feina li acabaven de pujar el sou i, al migdia, després de dinar, s'havia escapat per regalar-se uns petons amb la seva dona.
Feia poca estona que el Pau s'esperava, davant la portaria 160 del Carrer del General Gros. Havia quedat amb un amic. Es veien sovint, sobretot quan calia celebrar coses importants i entrompar-se fins a rebentar. Aquella era una de les tardes assenyalades. Tot anava de cara i els dos necessitaven veure's i explicar-se les positives notícies que tenien.
En Pau esperava assegut a un banc marró, acabat de pintar. Ell no ho sabia, perquè el poc vent que feia s'havia endut el paper que ho anunciava. Mirava la gent passar i somreia. Observava les dones guapes i analitzava el caminar dels gossos enxarrencats. El seu amic no va arribar mai, però ell no va prestar atenció al pas del temps. Tan sols observava com una una iaia treia ferralla d'un contenidor de brossa. Usava el pal d'una escombra trencada. Duia unes sabates vermelles trencades, un barret groc brut, una faldilla gastada de quadres blancs i negres i una jaqueta de llana enganxifosa. Al seu costat, un home ben vestit no parava de recollir peces d'una moto de competició. Des del xassís a les rodes, passant pel manillar i uns frens trencats.
3 comentaris:
és molt trist observar i veure la vida trencada, de cada cop més gent...
Trist i molt angoixant trobar cada dia més persones remenant pels contenidors o esperant les restes dels supers .
@onegraphicgirl: s'esmicola el nostre món...
@Gemma: Pensava que ja m'havies abandonat! Doncs sí. Cada cop més. I l'altre dia fins i tot hi havia uns nens, ben vestits, també remenant; el que em fa pensar que cada cop passa més de ser un fet "amb vergonya" a ser un fet "quotidià".
Publica un comentari a l'entrada