Tinc els peus al límit. Noto l'aire a la cara. Miro cap a baix i el cor em batega més ràpid. Miro cap a dalt i em relaxo. M'agrada sentir-me tranquil. Però ara mateix és difícil sentir-se així. Sento l'alè podrit dels qui em persegueixen a tocar de l'orella, just per darrere de la nuca. Noto la foscor del futur. No existeix, perquè en breu el venceré.
Molts diran que vaig ser un covard. Alguns diran que vaig ser un valent. Jo només sé que el que diguin ja no m'afectarà. Acabaré amb tot amb un no-res. Aquest cingle marcarà un final sense retorn. No espero res. Ni funerals tristos ni comentaris amargs. Tan sols desitjo tenir ara prou força com per fer un pas endavant. Però costa tant moure els peus. Els tinc clavats al terra. Són rígids i pesants. Tinc les cames engarrotades i, per molt que ho tingui clar, no sóc capaç d'avançar cap al forat.
Davant meu muntanyes i muntanyes. Un horitzó ple de vida, amb boscos verd i caps daurats. És primavera i l'aire m'ho recorda. Tinc la pell de gallina. Tinc fred i por. Vull sentir-me valerós i no pensar en res. Tancar els ulls per sempre més.
Els ocells passen a prop meu. Sóc alt com ells. Sóc infinit, com ells. Sóc etern, com ells. Jo no tinc ales, però no les vull. Anhelo no viure més. Sóc un ocell sense ales ni ploms a les cames.
3 comentaris:
El terrible suïcidi. Valentia, covardia, feblesa, desànim....? Tot plegat, pena.
sóc de les que opino que el suicidi és de covards, encara que suposo que tohtom té els seus motius per escollir un final tant tràgic.
@Gemma: Sí, pena. però si és al seva voluntat... No fa més pena que visqui sense ganes de viure?
@Judith: Hi ha opinions de tot colors...
Publica un comentari a l'entrada