dimarts, 29 de maig del 2012

De recargolar-se


Blanca com la lluna. Es vestia de negre perquè no la veiessin per la nit. Blanca com l'arrós, s'espentava quan sentia un crit. Caminava amb el cap baix, ulls aclucats i mirada trista, però els pujava i somreia quan s'acostava el guardià.
Era carn de llops, era les postres dels malfactors. Tots la desitjaven i amb ella salivaben. Per això s'amagava rere cada arbre del bosc. Per això no parlava ni cantava, quan es feia fosc.
Ell se la va trobar una negra nit de primavera. Ella, angoixada, es va quedar quieta una estona. No deia res. No es movia. Però quan ell li va parlar, ella es va desfer per dins. La seva armadura no deixava veure la seva tremolor. La seva cuirassa era tan dura que res transparentava.
Però la valentia del cavaller era tan forta que, quan ella va recargolar-se el cabell negre que lluïa com el carbó, li va fer un petó.
Diu la llegenda que així va acabar la història. Però el que no explica és on va dormir la parella. Dins de sarcòfegs mil·lenaris, envoltats de ratpenats i cors de mercenaris.

4 comentaris:

Gemma ha dit...

No sé que dir, no sé si ho he estès bé, però......quin final,Mare de Déu !!!!!!

Judith ha dit...

avui va e vampirs?

Yves ha dit...

@Gemma: a quin final et refereixes? el que explica la llegenda o al que no explica? ;-)

@Judith: si així ho interpretes... sí.

Anònim ha dit...

Dons, si aquesta nit no hagués sortit, no hauria passat res de res..ara, ja està: morta dins un sacòfeg amb ratpenats inclosos, que tonta !! Tura.