Plaça de l'Espill. Deu de la nit. Un comitè de gestió de personalitats ha citat a cent persones. Algunes arriben puntuals. D'altres fan tard. Entre les que arriben a l'hora hi ha dues que es presenten sense intermediaris. Una és ella. Un és ell.
Ella no va ni de vermell ni de negre, diu q és una Santa. Ell no pot respondre, quan ho intenta, ella li posa un dit als llavis i li demana que calli. "No cal que parlis, ja he vist el que dus al braç. I és que a prop del canell porta un un segell on es pot llegir: "Sóc Llucifer; el més dolent de tota la gent".
-No t'ho creguis, sóc bona persona. Només faig enrenou quan camino.- Es justifica.
-Mira, maco; no sóc ningú per jutjar-te, ja ho han fet els altres. Però em sembla que la teva mirada ho diu tot. Treu-me els ulls de sobre.
Ell s'allunya uns metres. Es gira i la torna a mirar. Fa uns ullets de gos abandonat. Però dins seu es desperta un caliu que no coneixia. Té ganes d'encendre's com un carbó roent. Vol ser llenya al foc. Però, no pot. Ell fa sonar sonalls quan cavalca, però el seu cavall no és de carreres.
Ella se'l mira i es fa l'ofesa. Per sota les seves faldilles surt fum blanc, el terra tremola. Té unes ganes boges de sortir del fals escafandre i fondre's amb el desconegut.
2 comentaris:
Trobo que la calor comença apretar molt ! :D
@Gemma: Sí, Gemma. La calor ens desfà a tots... :-)
Publica un comentari a l'entrada