divendres, 29 de juny del 2012

Relat de picar

Després de què ell piqués a la porta, ella va obrir-la. En veure's, ell li va picar l'ullet. Ella es va fer la ronsa, es va girar, com si no anés amb ella. Però va deixar la porta oberta. Fet que ell va aprofitar per entrar i, de pas, picar-li el cul. Amb aquest gest, però, ella va reaccionar diferent. Es va enfadar. No va cridar, però li va anar de poc. Es va girar i es va plantar davant d'ell. "No ho tornis a fer o et picaré els dits", li va dir mentre li agafava la mà. Ho va dir amb veu autoritària. Qualsevol persona hagués emmudit de cop. Fins i tot alguns haguessin marxat. Però ell, insolent com era, li va fer un bes als llavis. Un bes curt. Un "pico", que diuen els castellans.
Ella, aleshores, va sentir com el seu cos cremava, com es desfeia. El seu control obsessiu de totes les coses va quedar destruït en un instant. No tenia cap superjo que la privés dels seus sentiments. Era lliure, se sentia com un ocell escapant-se de la garjola. Després d'agafar aire amb una gran glopada, va voler besar-lo, amb força, agafant-li els cabells i acariciant-li el coll. Però ell ja no hi era. Havia desaparegut de l'escena, de casa seva, de tot arreu. Els records vénen i marxen quan volen, no pas quan un vol.

dijous, 28 de juny del 2012

Relat d'anècdotes

Vivia dins d'un armari. No volia sortir d'allà. La seva família, preocupada, havia portat el seu metge de capçalera, que no va poder fer res. Havia cridat a psiquiatres, que no el van convèncer per sortir. Havia pagat a mestres de l'encanteri, els quals tampoc van aconseguir el seu propòsit.
Davant la negativa consistent de l'home, els seus estimats van acceptar la condició vital que haurien de viure. Així que pel matí li portaven un cafè i uns croissants. Trucaven a la porta de l'armari i ell obria i donava les gràcies. Mentre menjava observava com ella  es treia el pijama i tornava amb la tovallola enrollada. Aleshores ell li escollia la roba. Li anava donant a mesura que s'explicaven la nit. Era una persona molt activa i, fins i tot de nit, no parava quieta. A vegades la seva activitat era neuronal, viatjava més enllà de les portes de l'armari i trobava gent nova. Altres cops, era física. Es movia entre la part dreta i la part esquerra, sortejant camises, faldilles i pantalons.
La resta del dia estava sol. Així que ella li deixava un tupper amb menjar perquè el consumís quan tingués gana. Per la nit, quan ella arribava de la feina, s'asseia davant de l'armari, l'obria i, mentre es treia la roba, comentaven les anècdotes del dia.

dimecres, 27 de juny del 2012

Relat de pins

Una tarda d'estiu, ombrívola i malenconiosa,  l'aire em va portar records de la infància. Assegut sobre una pedra immòbil, notava la brisa calenta entre els cabells desordenats del meu cap. Mirava de lluny la font que esperava al final del tros. Per molt que volgués aixecar-me i caminar, era conscient que no podia fer-ho. Feia ja tants anys que no era petit que, sorprenentment, aquelles imatges em semblaven alienes. Tenia la sort de poder-me concentrar i veure com reposava, sobre aquella mateixa pedra, tants anys enrere. Res havia canviat. Les formigues feien nius subterranis cada pocs metres. La verdor de sota els arbres lluitava contra la sorra del camí. Els pins protegien els records que jo hi havia conreat. Però per grans escletxes el sol els triturava, com la carn que es fa malbé amb la calor.
M'agradava recollir pinassa marró. Fer figures amb les dues branquetes dèbils. Sentir-me gran i fort i trencar-les, esmicolant la vida morta d'aquells arbres que es regeneraven. Altres vegades escrivia amb elles a la sorra. Quatre paraules mal posades, sense sentit. Mai havia tingut gràcia per l'escriptura. Però la calor incessant d'una tarda qualsevol d'estiu, sense la protecció dels savis i majestuosos pins, acaba convertint en eixelebrada qualsevol ànima pura. I de la impuresa en surt, tants cops, un art inexplicable.

dimarts, 26 de juny del 2012

Relat d'alegria

Quan el mocador recollia les penes, l'esquena rebia palmades carinyoses. No hi havia, aleshores, viatges a països llunyans, ni excursions a camell. Només quedava un trasllat inherent. I una oració acompanyava un contrabaix i una flauta travessera. Sense capellans ni ordres religiosos. Tan sols els calia l'amor dels estimats.
Quan la tristor oblidava l'alegria, els petits ja no corrien. No se sentien les rialles ni els crits dels pares. Ell va jugar des de què va néixer. Sempre il·lusionat amb qualsevol cosa, no importava què li donessin. Era un nen content i feliç. Jugava sol i acompanyat. Explicava els seus jocs, reia i corria sentint-se lliure com cap altre home. Però un dia es va llevar i ja no va volar jugar. No tenia ganes de viatjar amb els contes de la seva llibreria. No desitjava tocar els instruments de la seva prestatgeria. No es delia per construir castells fets amb qualsevol cosa.
Des d'aquell dia només menjava i bevia. Estava seriós, però no plorava. No feia petons ni abraçades. No corria ni saltava. Els dies passaven sense la glòria d'antuvi. I, finalment, quan ja tothom s'ho esperava, la vida va reclamar la seva part. Ell va caure enrere, sense aire. Esperant que el seu avorriment marxés per sempre més.

dilluns, 25 de juny del 2012

Relat d'esculleres

Damunt la sorra, una terrassa. Damunt la taula, resta de coques. Damunt del mar, la lluna que il·lumina. Avui comença el declivi. Menys hores de sol. Però de nit això no se sap. I res és trist. Tot el contrari, ells es banyen contents i alegres. La festa encara dura per alguns barris i, els coets donen llum artificial. El cel passa de ser negre clar a roig encès. La pólvora s'escampa per l'ambient; però no només per l'aire. Sota l'aigua també circula un ble cremant. Peus i mans que es toquen, tot jugant, confonent-se parelles. La nit és cega i, quan tot és jove, tot està permès. 
Riure's i capbussades. Jocs amb i sense banyador. Aviat estant tots nus. No són massa gent, però més de la que haurien de ser. La lluna només ha sortit a mitja durada. Té vergonya de veure el que passa. L'aigua s'escalfa per moments i, en poca estona, la sorra acull parelles equivocades. Mans sobre pits. Llavis sobre llavis. Els números es perden. No tot són parells. No tot són senars.
Ningú es preocupa de res. I el jove que s'ofega a l'escullera queda obviat completament.

divendres, 22 de juny del 2012

Relat de televisions

Marxen les gavines del cel. Fugen els cérvols de la muntanya. S'escapen les rates del clavegueram. Es queden els humans a les seves cases. Les xemeneies escupen fum negre ple d'odi i de tristor. Es confonen els núvols amb la boira. La ciutat està perduda en un país sense sentit. No es veuen nens pels carrers. No se senten criatures jugant a la pilota. Les biblioteques estan buides i les televisions plenes. A poc a poc anem esborrant les paraules que tant ens agradaven. 
No són ells ni nosaltres. Som tots. Hem construït una societat que critica. Hem fabricat persones sense valors. Ara estem a mercè d'aprofitats radicals que ens volen controlar. No importa de quin costat. Quan menys sapiguem, més propers a ells serem.
Els arbres ja no es cuiden. Moren. Es desfullen. Les branques es podreixen i cauen a terra. Ningú les aparta. Són la imatge de cementiri que hem conreat. Amb la fusta corcada farem creus. Algun dia algú les venerarà.

dijous, 21 de juny del 2012

Relat de taxis

Al carrer del compte d'Urgell, entre Sepúlveda i la Gran Via, un home aixeca la mà. Ho fa amb un gest autoritari. Sap que el seu moviment comportarà una acció immediata que li aportarà un benefici únic. 
Així és, un taxi que pujava carrer amunt pel carril central es desvia i s'atura just al seu costat. L'home obre la porta, entra i es col·loca al costat dret dels seients de darrere.
"Si us plau, porti'm a la plaça de les Glòries", li diu amb un to amable. "Així ho farem", contesta el taxista. Passen uns segons i ambdós comencen a explicar-se la seva vida. El caràcter amè del client fa que el taxista es relaxi i aprofiti el trasllat per relatar, amb tot detall, com és sa família. En aproximar-se al final de la Gran Via, el xofer pregunta el lloc exacte d'aturada. Però la resposta és del tot inexacte: "És igual, no m'importa". 
Estranyat, el taxista atura el vehicle just arribar pel lateral. El passatger paga i baixa del cotxe. Un cop el taxi s'ha allunyat, l'home aixeca la mà. Ho fa amb un gest autoritari. Sap que el seu moviment comportarà una acció immediata que li aportarà un benefici únic.

dimecres, 20 de juny del 2012

Relat de guepards

Guepards al costat del mar. Brogeixen tant fort que se senten des de l'altre costat de la ciutat. La tarda cau amb un sol descendent. A dins de l'hangar ja no hi ha avions, només ballarines que clamen al cel. Ho fan amb petits saltirons molt treballats. Davant seu tenen una mestra que els indica el camí. Però els nervis i l'emoció els desvien la mirada. A dalt, a la grada, familiars i amics aplaudeixen fort. Algunes llàgrimes cauen galtes avall. L'orgull de pares i mares crea un ambient sublim. 
És la tarda del festival. Tot l'any resumit en un parell de danses. Tot un esforç canalitzat en cinc minuts plens de ritme. Cal concentració, però no els hi val deixar de banda el plaer. 
Entre totes elles sorgeix un homenet. Va de blanc. Totes l'admiren. Però només és el centre visual, perquè als cors dels presents, cadascú enfoca els seus descendents.
Ella brilla per sobre de les altres. Perquè és la nostra. Tots veiem el que volem. I en el fort sentiment que tenim, ella assegura uns passos que, qui sap, amb els anys triomfaran sobre l'escenari.

dimarts, 19 de juny del 2012

Relat de sola

Un món per descobrir. L'onada deixa de ser blava i passa a ser blanca. Entre la llum es descobreix el peix que lluita per arribar sobre l'aigua. Ell escriu aquestes línies mentre la recorda dalt del turó. Sola. Fa dies que dorm a una casa abandonada. A l'entrada s'hi pot llegir un cartell que avisa: "Prohibit entrar, dispararé a qui s'acosti".
Les tecles de l'ordinador estan plenes de cendra. L'escriptor no para de fumar. Està nerviós. Vol usar la seva protagonista com si fos una bandolera. Una persona forta i nerviosa. Però no pot. Cada cop que tecleja una frase la veu allà dins, sola, amb llàgrimes als ulls. Pregant que algú s'oblidi d'aquell cartell i gosi entrar a la casa atrotinada. 
La lluita entre les tecles i els dits és ferotge. Ara escriu que ella agafa una pistola amb la mà. Però aquesta se li cau. No pot portar armes una dama pura, blanca, amb esperit intocable. Així que es revela, però ho fa a la seva manera. Abaixa la vista. Mira l'arma que ha d'agafar. Es nega a fer-ho. Es treu la samarreta que du. La deixa sobre una taula plena de pols. Es desvesteix de pantalons, portava unes malles ajustades. Gairebé nua, només amb l'harmonia d'un conjunt blanc, quasi integrat amb la seva pàl·lida pell, es recull el cabell i sospira. Obre la porta i mira el cel. Aleshores, amb la veu tremolosa, clama a l'escriptor: "Amb mi fas el que vols, però només ho pots fer aquí".

dilluns, 18 de juny del 2012

Relat d'escollir

En despenjar el telèfon li van dir que un nen havia mort, va conduir desconsolat, com ho faria qualsevol pare, cap a l'escola; de camí pensava "posats a escollir, millor que sigui un altre".
Després de setmanes fent-se proves, sobre la taula del metge va veure un informe terminal, ella restava asseguda a la sala d'espera, i pensava "posats a escollir, millor que sigui un altre".
El cap va organitzar una reunió entre els empleats. A les quatre tothom a la sala oval. Sabia que arribarien liquidacions. Ell hi va anar pensant: "posats a escollir, millor que sigui un altre". 
A mil quilòmetres de distància, els plors de la seva mare semblaven poca cosa. Va parlar amb la tieta i li va dir que havia mort la veïna. Va respirar profund i va pensar "posats a escollir, millor que sigui un altre".
En plenes trinxeres l'arma del soldat feia d'escut. Cada dia morien centenars dels seus companys. En tornar al campament mirava la llista i pensava: "posats a escollir, millor que sigui un altre".
Quan vaig néixer, el meu germà va sortir amb mi. A la meva mare li van dir que tenia un fill amb retard. Aquell dia ell deuria pensar: "posats a escollir, millor que sigui un altre". 

divendres, 15 de juny del 2012

Relat de trist

Quan un cavaller no imposa respecte, sinó tristesa. Quan un enemic no planta cara, sinó tendresa. Així ella li va explicar quan se'l va trobar sobre la mesa. Quan una cançó no té notes, sinó gotes. Quan un missatger no té missatges, sinó badalls. Així els ocells li van cantar quan el van veure perseguint cavalls. Quan un somni no té miratges, sinó realitats. Quan un caçador no té preses, sinó regals. Així els arbres van relatar-li quan buscava ombra pels seus mals. Quan un matí no té bon dia, sinó negror nocturna. Quan un amic no té amistat, sinó compassió. Així el cel va narrar-li quan vagava per l'estació.
Amb els seus barrets plens d'espuma. Amb les seves armadures buides de cor. Ells es passegen per la vida com si el dolor no existís. I per cada mort, una altra vida troba sentit.

dijous, 14 de juny del 2012

Relat de sensual

La dona de vermell, sensual i atrevida. Excita el personal, esperant que algú caigui a la temptació. Els peus es mouen al ritme de la música espanyola. Guitarres clàssiques i cops de peu. Les cames es colen entre el vestit, que s'aixeca i permet la coreografia. Són les venes excitades. És el cor accelerat. Pur sentiment musical que la fa embogir. L'art és en ella i en el seu dibuix a l'aire.
Com si fos un pintor davant d'un quadre en blanc, traça unes línies fosques i obscures, plenes de colors vermells i negres. Salta, pica fort. Mou els braços amb una alegria que recorda la festivitat de juny. 
Els homes se la miren amb delit. Les dones es corroeixen. Sembla que es forma una rotllana al seu volant. Mans que s'escapen i la volen tocar. Per davant és un espectacle, per darrere una perdició. Les seves corbes atrauen al dimoni, que la mira enfurismat. "Torna a la cova" -li ordena- "o vés i crea el mal".

dimecres, 13 de juny del 2012

Relat de gastat

Quan la calor fa suar les noies maques. Quan la temperatura puja a la ciutat dels morts. Aleshores ell navega, neurona amunt neurona avall. Segueix un ritme caribeny que salta tots els obstacles que veu. Només necessita imaginar-s'ho i ja hi és. Li demana un ball solitari. Sense música que soni pels altaveus, sense orquestra a la plaça. Aquest és el missatge que li diu: "Si vols ballar. Agafa'm de la cintura. Jo t'agafaré a tu. Somriu-me i mou el cos. Tot està controlat. No tenim ni anells ni vergonya. No hi ha ni ulls que mirin, ni orelles que escoltin. Aquests gels ens deixaran lliures per una estona".
Ella li contesta sense mirar. Li nega tota esperança. Però li acosta la cara als llavis. Li posa la boca a prop de l'orella. I li recorda que odia aquesta cançó. Ell li replica que no hi ha música que soni. Diu que si ella en sent una és perquè l'ha triat. Els cossos es mouen i provoquen el soroll del parquet. Està vell i gastat. La casa abandonada fa sons estranys. Com si no estiguessin sols. Un calfred recorre el cos d'ella. Ell l'atrapa entre els seus braços i promet ser un cavaller forçut. Ho fa, s'aprofita de la feblesa de la princesa blanca. La besa i es desmaia. 

dimarts, 12 de juny del 2012

De netedat


Un home i una dona discuteixen sota la llum de les cireres. Ara blau ara vermell. Ja no hi ha música atronadora, només se senten els crits davant dels cotxes, passen sense immutar-se. És de nit. Els homes de groc diuen venir a posar pau. Ho fan amb una porra a la mà. Els homes dels carros diuen que marxen humiliats. Ho fan amb una ampolla a la mà. Un home amb un barret destrossat parla amb una dona amb el fetge trencat. Ho fa amb el cor a la mà. 
És de nit. No hi ha plors ni tristeses. Només discusions estèrils inacabables. El remor nocturn del barri és en clau ebria. El silenci passatger ha fugit buscant altres carrers. No hi ha semàfors que existeixin, les empentes no entenen quan és verd i quan és vermell. Per sort el trànsit és efímer. Hi ha més llum de colors alternats que vehicles passejant. 
Els homes de la neteja intenten fer net, però per molt que ho camuflin els d'aquí sabem com n'és tot de brut. La brutícia depèn dels gustos dels qui netegen. I els qui netegen veuen brut tot el que no els hi agrada.
El carrer és net. Durant uns minuts. La solució no ha arribat. La lluna seguirà esperant. 

dilluns, 11 de juny del 2012

De queixalades


Tancats en un armari. La dona de blau i l'home de verd respiren. Senten veus. Escolten plors. Hi ha algú que ensuma carn. Ells dos tenen por. No volen ser les postres del caníbal que cerca fer la gran quiexalada.
En qualsevol altre lloc, l'odi hagués enfurismat tant aquests dos personatges que, de ben segur, s'haguessin insultat, escridassat i maltractat. Fins ara no han pogut estar mai tan junts. No han volgut fer-ho i no ho han fet. Si bé han estat coherents amb l'actitud que promulgaven, no se sap si ho eren amb els sentiments que conreaven. Però el cas que aquí concerneix és el de dues persones situades en un lloc estret -un armari-, obligades per la por -de no ser menjats-, i atemorides -de descobrir els seus sentiments-.
Hi ha tan poc espai que les mans s'agafen. Els cossos es comprimeixen. S'abracen. Es besen. S'acaricien. S'obliden de l'exterminador que ronda pel pis. Es despullen. Fan l'amor. Tenen tanta passió que es mengen, l'un a l'altre.

divendres, 8 de juny del 2012

De respostes


Amb el silenci m'inspira la brisa que no decau pel matí. Sense resposta a les preguntes que llenço, sense contestar-me els dubtes que presento. El vent és silenciós i només m'utilitza. Ho sé, em deixo. No tinc por a llençar-me al buit i seguir pregant respostes. Miro amunt, cercant qui és qui m'ha de contestar. Ningú, em diuen des del més enllà. Jo sé que sí. Hi ha algú que, sense paraules, impulsa els meus dits sobre del paper. És una carrera a cegues. Un camí sense final. 
No vull arribar el primer. No vull ser l'únic. Només desitjo seguir entenent la buidor de l'ambient. Anhelo aquest estat de dubte. Neguitós. Encoratjat. Ple de res. Em sento poderós quan premo amb força les lletres contra el paper. Ni Déu ni ningú s'ha sentit mai tan fort com el creador. El veritable descobridor del món. Un món que alguns veuen llunyà, però que acaba sent proper de tothom. Crear és inventar. Jo creo i invento segons un vent que bufa sense força. Però que em porta a la meva realitat paral·lela. Hi vols venir? O et fa por el camí?

dijous, 7 de juny del 2012

Relat de calces

Dins de calaixos màgics s'amaguen dels seus captors. Preparades per llençar-se cames amunt, esperen pacientment, totes ben plegades, la mà femenina que les durà al punt més calent.
Són observadores d'una altra realitat, la que amaguen elles entre les cames. A vegades els sentiments flueixen a través de pupil·les dilatades, tot sovint s'escapen lliscant per llavis mossegats per dents roents, alguns cops fugen mitjançant mans que graten. Però quan no troben sortida, quan es queden ben amagats, aleshores demanen una sortida més humida. Només elles en coneixen el secret. Per això són tan preuades entre els arqueòlegs i els etnògrafs. Són la història de la humanitat. Han passat per reines i per lladres. Han vestit monges i desvestit putes. S'han convertit, amb el pas del temps, en el genoma de la dona.
Poden ser negres o de colors. Llises o estampades. De seda o d'espart. Grans o petites. Tant serveixen unes com unes altres. No importa on es guardin. Al primer o al tercer calaix. A l'armari o a la tauleta. Quan la mà les toca, ella ja no es fa l'estreta.

dimecres, 6 de juny del 2012

De llegendes


Silenci. Veus. Silenci. Gent. Silenci. Aglomaracions. Silenci. I s'acaba.
Des del replà més alt, on els cavalls esperen els seus genets, ells dos -dues persones desconegudes- carreguen les cadires de muntar i un parell de sacs. Ho fan ràpid. Però sense pressa. No volen perdre tot el gra, que han recollit durant el cap de setmana, pel camí de tornada.
Quan acaben pugen amb elegància sobre els seus pura sang. Primer posen una mà per agafar-se amb força, després col·loquen un peu dins de l'estrep i, finalment, fant un saltiró per arribar a sobre del llom de l'estimat animal.
Alliberen les regnes i comencen a baixar. Van direcció a la plaça. Han quedat allà. Però quan ja han cavalcat uns quatre metres, veuen a l'horitzó una manada de cavalls. Marxen a corre-cuita per un camí alternatiu. Ells volen atrapar-los i els persegueixen. Van al galop. Corren i corren. No els atrapen. Mai els agafen. Corren com corria el Compte Arnau: "Correràs, correràs, i mai t'aturaràs". 
Silenci. Veus. Silenci. Gent. Silenci. Aglomaracions. Silenci. I comença.

dimarts, 5 de juny del 2012

De bé

Durant una nit de divendres, amb la casa plena de sang i membres mutilats, la preciosa protagonista de la novel·la de terror va aturar-se a l'escala que duia a les golfes i va cridar: "Reclamo una història que acabi bé!". Aleshores es va fer el silenci. Les finestres van deixar de donar cops contra els marcs i la pluja va esdevenir sorda.
No se sentia res. En aquell hàbitat on fins fa poc tot eren crits i persecucions de mitjanit, on la serra mecànica brunzia amb força, on els xiscles femenins es reproduïen després d'obrir cada porta... Ara no se sentia res.
La bella dona de somriure tímid tenia la pell de gallina. La seva blancor relluïa en un ambient de foscor. Es duia la mà als cabells i encongia el cos. Era conscient que, tard o d'hora, algun personatge estrany, creat pel malvat escriptor, apareixeria i la faria córrer sense atrapar-la mai. Estava farta de tanta corredissa, fins i tot creia que era millor deixar-se atrapar. Però l'instint natural no la deixava convertir-se en presa. La seva mirada atemorida va colpir tant al seu creador que, encara no se sap com, una goma va començar a esborrar aquell quadre. La casa, els cossos, els monstres i la por van desaparèixer. Només va quedar la silueta de la seva preferida. Al voltant seu va dibuixar un prat verd, amb una casa de color terra i un jardí verd sota un sol groc.
Ella va plorar, no se sap si d'alegria o de tristesa. Qui sap si de cansament. I entre llàgrima i llàgrima va quedar-se adormida. Moment que va aprofitar l'escriptor per posar-se al seu costat i fer-li un petó. 

dilluns, 4 de juny del 2012

De desenganxar-se


Mentre el vent xiuxiuejava els arbres del jardí; ell li deia a cau d'orella: "Em costa desenganxar-me de tu, però ho aconseguiré". Era una tarda freda, típica de tardor. Les fulles cobrien gran part de la gespa mal cuidada. Havia sigut un dia dur, molt dur. Pel matí, a la feina, el cap l'havia humiliat. Al migdia, al restaurant, el xef l'havia fet fora. A la tarda, l'amant, l'havia tret del llit. I al vespre, en arribar a casa, havia estampat el cotxe.
Tot semblava indicar que aquell dia acabaria malament, molt malament. Però pel que es pot veure ara mateix, no és així. La seva cara reflexa una tranquil·litat immensa. Per fi les pulsacions li han baixat. Viu en un profund relaxament. Assegut, amb l'esquena recolzada a l'arbre, té la seva dona agafada pels braços. Li acaricia la cara. Li parla suaument. Se l'estima, se l'estima molt.
Una formiga puja per la cama de la seva estimada, ell la fa fora, amb compte, no vol matar-la. Però tampoc vol que es passegi per sobre del cos mort de la seva dona.

divendres, 1 de juny del 2012

D'onanismes


Les relacions personals d'en Josep sempre fracassaven. Era una persona normal, amb un físic no menys atractiu que el de la mitjana de gent. Tenia un bon status social. Oferia una bona dialèctica. Es relacionava amb gent de la seva edat.
Sovint es feia novia de nit i, després de ballar i beure, se l'enduia a casa seva. Allà es besaven i es deixaven anar; fins que un cop estaven despullats en Josep s'agafava el seu membre i el sacsejava amb força. Ejeculava al cap d'una estona. Sempre davant d'una mirada atònita. La d'una novia de nit que no es creia el que estava vivint.
Algunes noies ploraven i marxaven. D'altres l'insultaven. Fos com fos, sempre fracassava. Sempre menys amb la Rocio. Una noia andalusa que s'enamorà de veritat. Els primers cops que va veure  com en Josep passava d'ella i es donava gust a si mateix, va riure. Després, però, el va dur de visita pels millors metges. Uns digueren que era homosexual, i que per això es delia tant prement-se amb força el seu membre viril masculí. D'altres digueren que era un obsés sexual incontrolat, que no podia reprimir-se ni canalitzar la seva excitació. Algun, fins i tot, digué que estava tarat i volia ser un Narcís.
Però ell només deia que tenia por de tocarles. Les volia per sempre eternes.