Relat de pins

Una tarda d'estiu, ombrívola i malenconiosa,  l'aire em va portar records de la infància. Assegut sobre una pedra immòbil, notava la brisa calenta entre els cabells desordenats del meu cap. Mirava de lluny la font que esperava al final del tros. Per molt que volgués aixecar-me i caminar, era conscient que no podia fer-ho. Feia ja tants anys que no era petit que, sorprenentment, aquelles imatges em semblaven alienes. Tenia la sort de poder-me concentrar i veure com reposava, sobre aquella mateixa pedra, tants anys enrere. Res havia canviat. Les formigues feien nius subterranis cada pocs metres. La verdor de sota els arbres lluitava contra la sorra del camí. Els pins protegien els records que jo hi havia conreat. Però per grans escletxes el sol els triturava, com la carn que es fa malbé amb la calor.

M'agradava recollir pinassa marró. Fer figures amb les dues branquetes dèbils. Sentir-me gran i fort i trencar-les, esmicolant la vida morta d'aquells arbres que es regeneraven. Altres vegades escrivia amb elles a la sorra. Quatre paraules mal posades, sense sentit. Mai havia tingut gràcia per l'escriptura. Però la calor incessant d'una tarda qualsevol d'estiu, sense la protecció dels savis i majestuosos pins, acaba convertint en eixelebrada qualsevol ànima pura. I de la impuresa en surt, tants cops, un art inexplicable.