diumenge, 15 de juliol del 2012

Relat de descansar

Aquest bloc estarà tancat del 15 de juliol al 17 de setembre. Temps dedicat a vacances i d'altres escriptures. 
Pròximament, més detalls.

divendres, 13 de juliol del 2012

Relat d'arreveure

Feia el tren un so estrepitós en arribar a l'estació. Baixava un fotimer de gent. Tots desconeguts. Maletes amunt i avall. Gats dins de caixes amb forats i bosses plenes fins al capdamunt. Uns homes uniformats ordenaven la gentada. Feien servir xiulets, però també cridaven. La remor era forta. Amics i familiars que es retrobaven. Noves vides que començaven, però d'altra banda, esperances trencades, que queien al terra i es desfragmentaven. Eren llàgrimes de tristesa. Fins aviat, es deien, però alguns sabien que era fins mai. 
Ell estava assegut a un dels bancs, mirant tota aquella munió d'esperances i de desolació. No esperava a ningú del tren. Tampoc no havia de pujar a cap vagó. Portava una maleta, tancada amb una clau de cobre que havia tirat al fons d'un pou la nit anterior.
Quan l'intercanvi de passatgers ja s'havia completat. I els que marxaven ja estaven col·locant-se als seus seients. Quan el xiulet del tren anunciava la posada en marxa. Ell s'aixecà, s'acostà a una finestra oberta i mirà fixament una noia que, dins del vagó, estava distreta. Mentre li donà la maleta, li digué:
-"Escolta preciosa, guarda aquesta maleta, guarda-la on vulguis. Dins hi ha tot el que he escrit per a tu. Algun dia te la demanaré. Però no sé si tu hi seràs. La vida ens porta per trens diferents. I el temps no és el nostre aliat. Si tu la guardes, potser, algun matí, mentre esmorzis, jo et vingui a buscar. Qui sap si vindré amb una clau de coure. Qui sap si el jardí on estiguis em doni la benviguda. Qui sap si no serem ja massa vells. Però si no la guardes no ho podrem saber." 

dijous, 12 de juliol del 2012

Relat de remenar

-"No suporto que remenin les coses dels altres" -va deixar anar enfurismada. El seu gest, violent, alterat, la delatava. Estava enfadada. 
Ell se la mirava amb cara de por. Temia aquesta reacció de feia temps. Sabia que un dia o altre això passaria; però sempre s'amagava dins del seu sac de mentides. Era un sac de llana, fet en el passat, per algú que desconeixia. Es posava a dins, tancava la cremallera i deixava de viure en aquest món. Es refugiava allà per no sentir crits, per no sentir vergonya.
Aquell cop va succeir altra vegada. Ella cridant. Ell amagat. Protegit. Però sense fer-se gran. El sac era d'unes dimensions reduïdes, sempre havia sigut el mateix. De petit s'hi ficava i el trobava gran. Però a mesura que va anar creixent el va notar més petit. Gairebé no hi cabia. El sac no el deixava créixer.
-"Surt de dins del sac, per favor! Afronta la realitat!" -Va continuar descarregant contra ell; la seva mirada era plena d'odi, la seva veu respirava rancúnia.
Però ell continuava allà dins. Tancat. Li havia remenat les coses, sí. Ja feia temps. En contra de la seva voluntat, havia entrat dins seu i li havia robat el cor.

dimecres, 11 de juliol del 2012

Relat de noms

Al costat del teclat guardava una llibreta. Aquesta no era molt gran. No faria ni un pam d'alçada. Un bolígraf penjava de les anelles i només l'obria per anotar-hi noms. Ho feia de tant en tant. Per contra del que pot pensar el lector, ell era un escriptor diferent, no usava la llibreta per plasmar-hi idees, o per fer esborralls de les seves històries. Això ja ho feia directament a l'ordinador, o al seu mòbil. L'ús que li donava a la llibreta era purament de nomenclatura. 
Des dels primers moments en què l'èxit comercial va trucar a la seva porta, algunes noies es van interessar en la seva vida. Aquest fet el posava calent. Li agradava que la gent sentís curiositat per la seva vida. Es creia altiu i totpoderós. Dotat d'una intel·ligència superior que li atorgava certs drets exclusius. Així, no acostumava a parlar amb gent que no coneixia, la veia inferior i no li interessava. Ni tan sols per adquirir informació per a les seves novel·les. Ell no volia contacte amb els plebeus. Per contra, quan una dona s'interessava per les seves novel·les, adquiria un rol superior, pujava uns quants llistons i se situava just per sota d'ell. Quan això succeïa, anotava el nom i alguna frase al costat. L'última de la llista era: Marta. Roig intens. Lleugers moviments. Artista pintoresca. 
Cada certes pàgines, però, hi incloïa el nom d'un home; el seu nom. Al costat hi escrivia les més grans adulacions. Frases que sempre acabava amb exclamacions.

dimarts, 10 de juliol del 2012

Relat de tarda

A mitja tarda, a un carrer ample i transitat, els ocells reposen sobre els fanals de la ciutat. Homes passejant per les voreres. Cotxes circulant pel carrer. Una paradeta de gelats amb nens que demanen gelats. Un quiosc on recullen ja els diaris que no s'han venut.
Edificis com murs, que pugen a tocar del cel, separen carrers i divideixen vides. Els constructors fabriquen fronteres entre habitatges. Les persones creen divisions dins dels habitacles. 
Al quart primera hi viu la Cristina. Al quart segona hi viu l'Enric. Es troben sovint a l'escala. Quan ell sent les claus d'ella, pensa qualsevol excusa i surt a trobar-la. Les escombraries, el tabac, tot serveix per sortir al replà i dir-li bona tarda.
A vegades, l'Enric tanca la televisió, apaga l'equip de música, descansa al sofà, pendent del so místic i excitant que, de cop, sent quan escolta el metall de les claus xocant les unes contra les altres.
Altres cops, agafa una cadira i s'asseu a tocar de la finestra del pati de llums, tot desitjant que ella surti a estendre la roba. Casualment, quan ho fa, ell també penja samarretes i pantalons, ni que estiguin nets i plantxats. 
Qualsevol motiu és bo per veure-la, per parlar-hi. Ella ho sap. Per això, avui, a mitja tarda, al quart primera hi dorm l'Enric. Descansa, exhaust, abraçat a la Cristina.

dilluns, 9 de juliol del 2012

Relat de prou


Prou, prou i prou! Crida l'ós en sortir de la cova. El dia és esplèndid. El sol il·lumina el bosc. Es respira un ambient fresc i agradable. Tots els animals juguen i corren feliços, s'obliden dels seus depredadors i se senten lliures. Però l'ós està neguitós. No pot dormir. Fa dies que surt, pel matí, enfadat i crispat de la seva cova. No sap què fer per reconcil·liar-se amb la son. Coneix tècniques somníferes, li van ensenyar els seus pares. Però no les recorda. "Sóc un ós", diu, "No recordo tot el que em diuen", exclama.
Està tan rabiós que fa un crit espatarrant. Els ocells surten volant de les copes dels arbres més propers. Els conills surten dels seus caus, miren què passa i tornen a dins, amagats, porucs.
Està completament desesperat, perquè no dorm, perquè no descansa. I un ós que no descansa no és un ós.

divendres, 6 de juliol del 2012

Relat d'aparèixer

He tingut un somni on sorties tu. He provat de negar-ho tres vegades. Mentre em dutxava t'oblidava, mentre esmorzava t'esborrava, mentre plorava t'anul·lava. Però de res ha servit. Perquè dins del subconscient has aparegut entre homes foscos i dones clares. Converses sense sentit acompanyaven una música poc treballada. I entre molta història de diferents arrels, sorties tu. Repeties presència a cada escena. A vegades com a protagonista principal, a vegades com a personatge secundari. No importava si jo estava enfurismat amb el meu cap, o si em queia des d'un avió. Tu sorgies per darrere i em deies alguna cosa. 
Recordo, perquè no ho puc oblidar, com reies de ben a prop. El meu cos s'encenia i, tot i voler-ho evitar, et besava. A tu t'era igual. Sabies que era un somni. A mi m'importava, perquè era el meu somni. M'enfadava, però hi tornava. Alguns cops amb un bes pur i cast, d'altres amb un petó apassionat. 
Quan semblava que ja marxaves i donaves pas a altra bona gent, la teva silueta s'estirava davant meu, no em deia res. Només els peus es tocaven. Me'ls hagués tallat per no tocar-te. M'hagués tret els ulls per no veure't. Em tallaria els dits per no escriure-ho...

dijous, 5 de juliol del 2012

Relat de rom

Aquella setmana, com gairebé totes les altres, havia estat al llit amb noies altes, esveltes, de mesures que segueixen el cànon estipulat per la societat. Gairebé totes eren models i, sinó ho eren, ell s'encarregava de presentar-les als seus amics perquè es fessin un lloc en el selecte club de noies guapes de la ciutat.
Rodejat de gent adinerada i de noies precioses, la seva beguda preferida era el rom amb gel. Sovint prenia un got després de fer l'amor amb alguna de les seves parelles efímeres. 
Però sense saber el motiu que el va portar a fer el que relatarem, el dijous va sortir de l'oficina i va canviar de destinació. Curiosament no va anar al Club més prestigiós de la ciutat, sinó que va creuar la zona alta i va baixar al centre de la metropoli. Allà va deambular sol buscant alguna cosa. Quelcom que desconeixia. I de bar en bar va fixar-se en totes les persones que va poder. Fins que va trobar una dona grassa. No era molt alta. Deuria pesar uns vuitanta quilos. Era rodona i lletja. Anava mal vestida. No s'havia pentinat de feia un parell de dies, mínim. Van iniciar conversa i en poca estona la va convèncer per anar al llit. Cal dir que tots dos anaven beguts i que, a més, ell era un noi guapo i molt atractiu.
Van anar a casa d'ella. Sense romanticismes ni frases cursis es van posar al llit. Aleshores ell la va despullar com va poder. Els pantalons estaven tan ajustats que costaven de treure. La samarreta estava suada i s'enganxava al seu cos. Tenia uns pits enormes, caiguts, que es barrejaven amb les molles de la seva panxa. Ell feia desaparèixer les seves mans entre el greix del seu cos. Acostava la seva boca a l'orella i li deia que era la dona més grassa que havia conegut mai. Li parlava del seu enorme cul, que era tan gros que havia perdut la forma. Intentava fer-ho amb ella, però no arribava mai a penetrar. Els cossos es mantenien separats per l'extensa massa corporal d'ella. Aquest fet el posava encara més calent. Ansiós de fer una cosa impossible, seguia insistint, canviant de postures. Fins que en una d'elles aconseguí l'èxit total. 
Després, estirat al llit, li demanà que li portés alguna cosa, una favada asturiana, per exemple.

dimecres, 4 de juliol del 2012

Relat de redaccions

En Miquel tot just feia unes setmanes que s'havia llicenciat en periodisme per una de les més prestigioses universitats de la ciutat. Durant els estudis va fundar un diari pels alumnes i una ràdio que, en poc temps, va fer-se un forat entre el circuit d'universitats de l'estat. Havia superat tots els exàmens amb èxit, era un dels preferits dels professors. Per això, al llicenciar-se, el cap d'estudis li va trobar feina a una gran editorial de la ciutat.
El primer dia, nervis a l'estómac, nit sense dormir. Puntualitat absoluta. Vestit impecable, amb corbata i tot. S'esperava el que havia somniat durant anys, el que havia vist a les pel·lícules i que l'havia motivat a cursar aquella carrera: Crits, estrès, gent esbroncant-se, nervis, trucades, gent escrivint mentre fumava i bevia, treballadors que només apareixien per entregar els articles i després marxar, etc.
Però només creuar la gran oficina en la que entraria a formar part ja va veure que tot era diferent. El director el va rebre cordialment i el va acompanyar fins al seu despatx. Durant el camí li va pregar que no fes massa soroll. Amb l'arribada de la crisi, el sistema periodístic havia anat canviant. El ritme era més lent. No calia moure's per aconseguir res. Tot venia donat. No hi havia res més que un pur interès comercial per publicar coses a canvi de publicitats.
Entre departaments havien anat llogant espais a una empresa dedicada al maquillatge de morts. Així, entre política i esports, unes lliteres sustentaven uns cadàvers que rebien l'atenció d'uns mestres del maquillatge. Més enllà, just al costat del despatx del director, hi havia l'entrada de cossos. Un home inspeccionava la qualitat dels nouvinguts i els derivava a la secció on els tocava.
Com ell entrava de pràctiques, el director va decidir col·locar-lo al departament de necrològiques.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Relat de salmó

Mans fines de cara amagada. El tuf de peix tiraria enrere el cap de qualsevol humà, però no és el cas. Ganivets afilats que treballen al ritme del compàs. Sala obscura plena d'aliments i d'enveges. La virtualitat ha passat a ser real, tot i que l'origen dels noms vinguin de la mateixa porta. Ara les cuineres treballen una al costat de l'altra. Se senten veus, se senten crits. A la sala del costat és on maten els animals. A l'habitació de sota és on creixen els vegetals. Tot preparat per fer el gran sacrifici. Caldrà netejar la taula principal i col·locar la víctima. Deixar-la completament nua. Rentar-la amb una mànega d'aigua a pressió. Untar-la de foie i afegir-hi un quilo de sal Maldon repartit pel cos. Per evitar sentir la seva histriònica veu, servirà una col ben grossa, introduïda per la força dins la seva boca.
El mestre de cerimònies arribarà per les escales, mentre elles aplaudiran la seva entrada. Ganivet en mà, s'aproximarà a la víctima i, quan estigui a punt de tallar-la en petits trossets -de la mateixa mesura que les torrades-, algú l'aturarà.
"Sobretot, no tallis a la babalà, el ganivet és l'estri més important de la cuina".

dilluns, 2 de juliol del 2012

Relat de tribus

Diu la llegenda que abans no hi havia banderes. Parla d'unes terres escampades per les muntanyes. D'unes terres amb una vall fèrtil i unes planures al nord. 
Es veu que un home va portar allà els seus set fills. No se sap ben bé per què ho va fer.  Tampoc importa. Les coses a vegades, no sempre, es fan sense motiu. Un cop va arribar a dalt de tot, on el fred era imponent i el vent bufava fort, va seure sobre una roca i va col·locar els seus fills al seu costat. Ells el miraven amb admiració. Ell mirava l'horitzó amb esperança. Rius que travessen fronteres. Verds que creuen muntanyes. Un oceà que es recull per etapes. Unes valls abruptes plenes de vida.
Sobre cada zona posà un dit. A cada dit, un nom. Els seus fills s'anaren aixecant a mesura que els nombrava. Set tribus va formar, dibuixant un cor al mapa. Deixant la sang del seu llinatge repartida entre els animals salvatges.
Abans de què els fills marxessin, els va ensenyar un tresor i la caverna on l'amagaria. "Porteu-lo al cor i mai no necessitareu venir-lo a buscar. Però si us el roben, si us l'arrenquen del cor, veniu tots set. Pugeu aquí dalt, observeu tot el que ara és vostre i lluiteu perquè no us ho prenguin".