Es veu que un home va portar allà els seus set fills. No se sap ben bé per què ho va fer. Tampoc importa. Les coses a vegades, no sempre, es fan sense motiu. Un cop va arribar a dalt de tot, on el fred era imponent i el vent bufava fort, va seure sobre una roca i va col·locar els seus fills al seu costat. Ells el miraven amb admiració. Ell mirava l'horitzó amb esperança. Rius que travessen fronteres. Verds que creuen muntanyes. Un oceà que es recull per etapes. Unes valls abruptes plenes de vida.
Sobre cada zona posà un dit. A cada dit, un nom. Els seus fills s'anaren aixecant a mesura que els nombrava. Set tribus va formar, dibuixant un cor al mapa. Deixant la sang del seu llinatge repartida entre els animals salvatges.
Abans de què els fills marxessin, els va ensenyar un tresor i la caverna on l'amagaria. "Porteu-lo al cor i mai no necessitareu venir-lo a buscar. Però si us el roben, si us l'arrenquen del cor, veniu tots set. Pugeu aquí dalt, observeu tot el que ara és vostre i lluiteu perquè no us ho prenguin".
3 comentaris:
Tothom hem de saber quins són els nostres origens, i mantenir la nostra identitat, sense canviar-la segons com bufi el vent... Gran Àitor!!!
Cal tenir sempre un punt de referència, físic, imaginari, d'origen....un punt que ens dongui seguretat i pertinença .
@Judith: La llegenda de...
@Gemma: i tant! Ja ho pots ben dir! Sinó... a la deriva!
Publica un comentari a l'entrada