La ciutat prepara un escenari romàntic per la princesa de peus petits. Els espectadors estan pendents de l'arribada de la dama obscura. La música comença al ritme d'un tambor de grans dimensions. Després, les notes del piano i, quan se sent la vocalista cantar, aleshores apareix ella.
Baixa pel carrer principal, entre desconeguts que no li presten atenció. No ha agafat el paraigües, ni el barret. Ha vingut d'estiu i marxa en temps de tardor. Porta la roba ben xopa, els cabells humits i els texans amarats. Dins de les sabates, els dits dels peus es mouen entre un recull d'aigua. La seva cara és un poema. Dues gotes d'aigua se succeïxen, sense ordre, sobre el seu preciós nas. Quan una cau, una altra arriba. Les pestanyes, humides com estan, es dibuixen encara més negres. Les parpelles acumulen petites quantitats d'aigua, que es barreja amb el seu plor. Els seus ulls tristos, la mirada caiguda, els pòmuls rosats i un caminar desanimat, com de qui no pot fer res per aturar la pluja, són la pell de la protagonista.
Una moto rellisca a causa de la pluja, el motorista cau a terra, la motocicleta surt volant, directe cap el seu cap. La pluja, aleshores, desapareix. Surt el sol i arriben les ambulàncies.
2 comentaris:
M'he perdut. Que vols dir que tot pot canviar en un instant? (No se per que et pregunto, ja sé la teva resposta)
@Gemma: Si et fas preguntes, jo ja estic content...
Publica un comentari a l'entrada